L’esport és collonut

womens-football-3682353_1920

En un estrofa de la stoniana cançó «Apocalipsi now», de Mazoni, la lletra —extraordinària— ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / Tothom el considera un heroi / però no és res més que un mentider mal parit». Per molt que es digui que l’esport, especialment el formatiu, és un marc ideal per a educar en valors, la realitat ens mostra que, al final, no deixa de ser un mirall de la societat de què fa part. Per açò, que sigui masclista, a molts nivells, no és cap novetat, ans al contrari. No cal fer una anàlisi aprofundida per a corroborar-ho, tot i que sempre hi ha alguna circumstància excepcional que serveix per a evidenciar-ho encara més.

bryantLa mort del jugador de bàsquet Kobe Bryant en un accident d’helicòpter ha sotragat no només el món de l’esport: tots els mitjans de comunicació li han dedicat una atenció prioritària, a l’alçada de la seva llegenda esportiva. Els exemples de personalitats de tots els àmbits que n’han lamentat el traspàs han estat incomptables. Bryant, ja retirat, havia estat un dels jugadors més brillants de la història de l’esport de la cistella. Se’l considerava, a més, un model a seguir de constància i de sacrifici. Un exemple per a qualsevol que es volgués dedicar al bàsquet. En canvi, pocs mitjans han destacat en les seves necrològiques (ni l’han citat, en molts casos) un aspecte important de la seva biografia, aquell que el relaciona amb la suposada violació d’una dona, que la «Mamba negra» (el sobrenom ofídic amb què era conegut) hauria comès el 2003. De fet, en algun cas en què algun periodista s’ha atrevit a fer-ho, n’ha patit les conseqüències en forma de represàlies.

El cas de Bryant, del qual se’n poden extreure moltes lliçons, és l’enèsim exemple de com el món de l’esport blanqueja i, per tant, és connivent amb el masclisme present a l’esport, en aquest cas en la seva màxima expressió. Són, aquests, els casos més cridaners, tot i que, d’exemples, com hem dit, n’hi ha a cabassos a tots els nivells, fins i tot en els més subtils. Només cal comprovar l’espai marginal que la premsa —general i esportiva— hi dedica a les dones que en practiquen. Deixant de banda esports com el futbol, en què les dades són sagnants, en altres disciplines en què la presència —a nivell de llicències federatives— iguala o fins i tot supera la dels homes, el reflex d’aquesta realitat en els mitjans de comunicació és totalment esbiaixat. Segons l’estudi Language, gender and Sport (Cambridge University Press, 2016), centrat en el Regne Unit i els esports olímpics, un 45 per cent de la participació britànica als jocs de Rio va ser femenina. La seva presència als mitjans, però, es va reduir a un terç en relació a l’espai de què disposaren els homes, i açò que, en època d’olimpíades, es dedica una major atenció del que és habitual a tota mena de participants i a tot tipus d’esports que, durant la resta de temps, romanen en l’anonimat. Les dades, segurament, són extrapolables a la nostra realitat. A Menorca, tenim la sort que l’equip illenc que juga a una categoria competitiva més important és femení, tot i que no practica un esport «majoritari». El club de voleibol Ciutadella rep prou atenció per part de la premsa insular, tot i que altres esports, en la versió masculina, hi solen tenir, en total, molt més espai (el futbol hi és, per variar, omnipresent).

CpVoREbWEAA0nFUA vegades, però, veient el tractament que reben als mitjans de comunicació, hom no sap si és pitjor el remei que no pas la malaltia. Poques vegades les notícies relacionades amb les dones que practiquen esports poden dissociar-se d’un tractament que les cosifica o que les tracta amb condescendència i un (cert grau de) paternalisme que, mai de mais, no trobam quan són mascles els protagonistes de les informacions. La discriminació hi és a tots els àmbits. A nivell professional, en aquelles categories en què homes i dones poden ser-ho (cosa que no passa gaire sovint), la bretxa salarial de gènere és un exemple més del masclisme imperant en el món de l’esport. Deixant de banda els sous pornogràfics que perceben uns homes l’únic mèrit dels quals és pegar coces amb un cert talent —i a vegades ni açò!— a una pilota (en un estat en què el salari mínim interprofessional és de nou-cents cinquanta euros al mes), que els equips de futbol femení hagin de recórrer a les vagues per poder disposar d’un conveni col·lectiu mínimament digne és molt simptomàtic. Per cert, no em convenç l’excusa de les audiències d’unes i altres categories a l’hora de justificar aquesta discriminació: amb una bona promoció, qualsevol esport, sigui qui sigui qui el practiqui, pot esdevenir interessant per al públic. Es tracta, per tant, de donar-li visibilitat.

A vegades, el masclisme és molt més subtil. No he entès mai perquè hi ha equips femenins que poden ésser entrenats per homes i, en canvi, a l’inrevés és gairebé impensable que açò pugui succeir. En el cas del bàsquet, que Anna Montañana, en tant que assistent, formi part del cos tècnic del Baloncesto Fuenlabrada, que competeix a la màxima categoria del bàsquet espanyol, és gairebé anecdòtic. Potser qui més amunt ha arribat en aquest àmbit és Carme Lluveras, tot i que mai no ha pogut entrenar un equip de l’ACB quan hi està més que capacitada. També, en aquest esport, on sembla que les coses estan un pèl més avançades que en el futbol, hi ha algunes dones que arbitren partits, fins i tot a la màxima categoria estatal i en competicions europees. Però no deixa de ser un trist consol, perquè la realitat sembla indicar que ens trobam davant de les excepcions que no fan altra cosa que confirmar la regla.

enrichTornam, però, al principi. Potser el grau màxim d’expressió d’aquest masclisme en el món de l’esport el trobam en el blanqueig, és a dir, en l’encobriment d’esportistes que han comès abusos contra les dones. El més trist de tot plegat és que, en alguns d’aquests casos, els violadors han estat ben vistos per la gent (que, alhora, ha culpabilitzat les víctimes). Els mitjans de comunicació hi han tingut una incidència directa. El cas de l’Arandina —en què tres futbolistes van abusar d’una menor— n’és un exemple: fins i tot, es van organitzar una sèrie de manifestacions de suport als exjugadors, després que el jutge els condemnàs a trenta-vuit anys de presó cadascun pel delicte que havien comès. A Menorca també tenim una versió nostrada d’aquesta mena de situacions. Sergi Enrich (i Antonio Luna) estan acusats d’haver gravat i difós un vídeo de contingut sexual sense el consentiment explícit de la dona que hi apareix. La fiscalia i l’acusació particular els demanen cinc anys de presó a cadascun. Mentrestant, però, tot i la gravetat de les acusacions —i sense deixar de mantenir la presumpció d’innocència—, els mitjans de comunicació, especialment els illencs, tot i fer-se ressò del judici, s’han dedicat a elogiar el jugador de manera recurrent (només cal fer un recompte de les notícies publicades al respecte per a comprovar-ho).

Açò tenim. Si hom vol saber com és una determinada societat, només que n’observi l’esport que s’hi practica se’n podrà fer una idea ben clara. N’és un termòmetre precís. En la nostra realitat més propera, la situació és més que preocupant. No és cap problema menor, perquè el masclisme està força empeltat a tots els nivells socials. Només cal veure la presència i la representació que tenen les opcions polítiques que banalitzen aquesta realitat en les institucions i els mitjans de comunicació. La gent els vota. Tenim una molt mala peça al teler. Mentre el canvi no sigui estructural, de paradigma social, que ningú no esperi que l’esport deixi de ser com és (masclista, racista, homòfob…) i que transmeti els valors que transmet. El mirall mostra el que hi ha: una societat malalta. Mazoni, a la mateixa cançó que hem citat en començar aquest text, ho remata, tot i referir-se a un altre àmbit: “Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca/ Vint segles d’història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca”.

Share Button

Deixa un comentari