Islas Baleares

Todos diferentes,
no hay dos iguales,
un montón de gentes.
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah, Islas…

 

Menorca

Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan,
sona es jaleo, hi ha molts de cavalls,
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s´emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
“fins l´any que ve si Déu vol!”.

 

Començam la setmana Islas Baleares a Menorca per Sant Joan. Baixam del correu, i com diu la cançó, el sol crema a Ciutadella i hi ha molts de cavalls, kas de llimona i gin xoriguer. Al darrer toc de flabiol, però, no hi arribam. Al primer toc, en canvi, sí. IMG_5019Tot i les (in)coherències, és un moment emocionant, però un ja no té edat per a tantes empentes. Envoltants de bons amics, i sempre amb el got a la mà, les hores passen voltant fins ben entrada la matinada als carrerons de santa Clara. Venir a Ciutadella per Sant Joan, tanmateix, és com si el temps no passés. La mateixa gent, els mateixos rituals, el mateix recorregut any rere any. Un dels llocs que no pot faltar a la ruta és el Molí des Cavallitos des d’on veim arribar els cavalls que tornen de Sant Joan de missa. La primera vegada que hi vaig anar no tenia encara 10 anys. Na Maria Joan ja no hi viu, però ens la trobam al portal del molí, envoltada de gent. Ens feim un selfi mentre comentam l’entrevista que li va fer al diari Menorca fa un parell de dies. Una entrevista, però incomplerta, que s’oblida de preguntar per res que tingui a veure amb la diversitat sexual i de gènere. Com si al 2019 encara s’hagués de guardar la roba a l’armari. Perquè per mi és un fet rellevant que la primera dona electe al consell de Menorca sigui menorquinista, d’esquerres i també part de la comunitat LGTBI. Tres no, quatre voltes rebel. Amb els Ecos de darrer toc de flabiol, en Nel fa públic un vídeo emocionant en motiu del dia internacional de l’orgull LGTBI. Amb la típica delicadesa menorquina el vídeo reivindica les diferents formes d’estimar i formar una família. El moment més emocionant del vídeo és quan na Maria Joan és dona una besada amb n’Amèlia, la seva parella de 37 anys. Un moment important en la història més queer de l’illa de Menorca.

Evissa

La segona illa d’aquest viatge és Eivissa. Sóc a Eivissa en motiu del Critical Tourism studies conference que aquesta setmana se celebra a la seu de la UIB, just darrera les murades renaixentistes que encerclen dalt vila. D’Eivissa, Antònia Font no hi té res a dir. La lletra de la cançó salta directament al port de la Sivina de Formentera. I és que la resta d’illencs tendim a mira-nos-la despectivament a la Pitiusa Major. La grandària de les seves discoteques hi té molt a veure amb la nostra mirada. Només en el camí que va de l’aeroport a Vara de Rei, es poden contar fins a 100 plafons grans de carretera anunciant discoteques i DJ famosos. A les discoteques eivissenques no hi posam el peu – tanta sort – però al mític Cafè del Mar de Sant Antoni de Portmany sí que hi anem. A mi més que el sol besant la mar, el que em desperta més curiositat són els milers de joves d’arreu del món que es concentren per veure la posta de sol amb ritme electrònic, la majoria tatuats, depilats i amb cos de gimnàs. Em resistesc a dir-ho però em sent més estranger al cafè del mar que a una tribu qualsevol de l’Àfrica subsahariana. I és que Evissa sovint té més de Las Vegas que de les Islas Baleares d’Antònia Font. I tanmateix, Eivissa existeix, tal com ens va recordar na Neus Prats del GEN GOB i Dalt Vila és una preciositat, potser la més especial de les viles d’aquestes illes.  El segon dia anem a sopar a un restaurant típic eivissenc de la platja d’en Bossa, és una casa pagesa tradicional envoltada d’hotels Adults Only amb llums de neó. Hi menjam arròs a banda i bullit de peix. El congrés és un èxit. La taula rodona de dimecres amb Terra Ferida, El Gen, Ciutat per qui l’habita i les kellys és de les que fan època. Acabam el congrés fent gin tòpics a un bar del port fins les 4 del matí acompanyats de canadencs, italians, danesos, australians, txecs, russos i molts altres més. Una metàfora d’Eivissa. En moltes coses fa molts d’anys que he deixat enrere les altres Illes.

 

 

Formentera

Cau es sol a la Savina,
a contrallum es far de Barbaria,
a Sant Ferran sa fonda Pepe,
es taller de Formentera Guitars.

 

Aprofitant que el congrés era Eivissa, faig un parell de dies a Formentera a can Bernat. És la més petita però també la més entranyable de les Islas Baleres. Aquí sí que les postes de sol valen la pena – a contrallum es far de Barbaria, la mítica de Lucia y el Sexo. El primer vespre la posta de sol ens agafa a la mítica platja de ser illetes, potser la més polida de la mediterrània, amb aigua cada banda i el perfil d’Eivissa al fons. Amb la platja gairebé buida. Cau es sol just darrera Es vedrà i aquesta vegada sense música de fons. Al fons s’entreveu el massís del Montjó a prop de Dènia. Ja pot acabar l’estiu. El fosquet a ses Illetes és insuperable. Com no podria ser d’altra manera el vespre anam a sant Ferran de ser Roques. Deixam el cotxe davant es taller Formentera guitars i anam a sa Fonda Pepe que avui a sa plaça hi fan música. Una plaça que recorda com cap altra l’Eivissa Hippi dels 60. Allà coincidim amb n’Alejandra Ferrer – la nova presidenta del consell. L’any anterior ja havíem coincidit a la plaça  amb el llavors president Jaume Ferrer. Formentera políticament fa enveja. Ha estat governada des del 1999 per un partit d’esquerres propi i es nota. Primer la Cop i des de fa 12 per Gent per Formentera. Ells i no els mallorquins són la gran inspiració política de las Islas Baleares. I són moltes les coses que han fet bé. Sense anar més lluny la regulació de l’entrada de cotxes a l’illa, una mesura pionera que entre en vigor el dia 1 de juliol. Però tant d’atreviment, i tants anys de govern els hi ha passat factura i aquesta vegada han hagut de cedir la presidència 20 mesos al PSOE, que estan determinats a diluir a la mínima expressions a les formacions d’esquerra alternativa que han governat a Maó, Menorca, Mallorca i Formentera els darrers quatre anys. Igual que a Menorca, el PSOE s’ha situat a les portes de la presidència tot proclamant amb la mà esquerra que són l’esquerra, i amb la mà dreta que ningú passi pena amb el lloguer turístic i la llicència d’obres. La gent de Formentera se la veu dolguda amb l’actitud del PSOE, que es comporta arreu com si hagués tret majoria absoluta.

 

Mallorca

sa calitja se mescla amb es fum d´un vaixell d´Iscomar.

Surt es sol a Ciutat, de color carabassa és sa Catedral,
sa calitja se mescla amb es fum d´un vaixell d´Iscomar.
S´edifici de Gesa se desmorona, cauen reflexos damunt s´arena
des vidres daurats, faraones obres de temps passats.

 

Aquesta vegada a Mallorca només hi faig una escala tècnica de 15 minuts. El color carabassa de la catedral el veig des de la finestreta de l’avió. Però Mallorca està present a totes les converses polítiques, amb n’Amadeu Corbera a Ciutadella i en Macià Blàzquez a Eivissa. Després de quatre anys de baralles i decepcions, Més Mallorca ha tret un resultat pèssim. No podem que sigui una sorpresa. L’autisme polític d’en Biel Barceló – que amb la llei de turisme es va posar l’ecologisme en contra seva. La defenestració d’en Jaume Garau- la persona políticament més intel·ligent que he conegut mai. Amb ell es van carregar els bons. La xuleria d’en Miquel Ensenyat amb les autopistes, blanquejant el desarrollisme del PSOE enlloc d’abanderar una nova política de mobilitat. I és clar, na Fina Santiago, sempre tirant la pedra i amagant la mà. Com diu en Sebastià Alzamora en un article del diari Ara “Més: Això és es colmo”. El naixement de Més, amb un perfil més esquerrenós, sobiranista i urbà havia generat molta esperança amb un resultat molt bo a l’àrea metropolitana de Palma. Però a diferència de compromís de València, el canvi de nom no era tant la visualització d’una nova estratègia política com una operació de màrqueting per surfejar la nova política. Era la mateixa gent de sempre amb una bandera nova. Es va  perdre l’oportunitat de crear un partit de veritat, fort, ben estructurat i sobretot adaptat a la realitat complexa i multicultural de la Mallorca d’avui. La temptació dels sectors políticament més compromesos davant el desastre que s’aproxima és sempre tornar a les essències nacionals i ecologistes amb l’enèsima refundació política amb l’estelada com a bandera.  Però aquest camí gairebé mai és reeixit. Perquè el problema de fons de Més és que encara somnia en una Mallorca rural, catalano-parlant i pagesa. Quan Mallorca és avui una realitat multicultural i urbana de primer ordre que necessita de formacions ben organitzades que siguin capaces de cohesionar societats nacionalment complexes. Guanyar als pobles i també a les grans ciutats, igual que han après a fer Compromís i Esquerra. Davant la probable implosió de Més,  la temptació de les illes menors i Pitiuses és dir que ja s’ho faran, els Mallorquins. Tanmateix, sense Mallorca no hi ha país. I sense Més no hi ha governs de progrés. La desaparició de l’esquerra sobiranista és una possibilitat real que no pot portar res de bo. I el compte enrere ja ha començat.

Todos diferentes,
no hay dos iguales,
un montón de gentes.
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah,
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah, Islas…

 

Share Button

Deixa un comentari