El 26M a Maó. Jornada agredolça, resultat heoric

El 26 de Maig va ser una jornada agredolça a Maó. L’esquerra va conservar l’alcaldia però va perdre una gran alcaldessa, la millor que ha tingut la ciutat. Gràcies Conxa! El resultat d’Ara Maó no va ser dolent (comparativament, va ser més bo que el d’Ada Colau). Vam perdre poc més de 200 vots tot conservant més del 90% de l’electorat. I si tenim en compte qui érem i d’on veníem, podríem qualificar el resultat d’heroic. No oblidem que vuit anys abans les forces d’esquerra van treure 0 regidors! Però els 3000 vots de diumenge no va ser suficients. El PSOE va recuperar terreny perdut, i se situa en una situació immillorable per recuperar l’alcaldia 8 anys després de perdre-la. Fa ràbia que es valori més la forma que el fons, la política de la imatge que el contingut, que no es valori prou la feinada que ha fet la millor alcaldessa que ha tingut aquesta ciutat.  Però és es el que hi ha. Ara la tormenta ja ha passat i cal fer una reflexió.

Screenshot 2019-05-31 09.33.55

Ara Maó va ser fa quatre anys la gran sorpresa. Una agrupació d’electors molt similar a les confluències que van guanyar a Madrid i Barcelona, arravatava la  segona posició al PSOE i es feia amb l’alcaldia. Ara Maó va guanyar per una combinació de factors. EL més important de tots és la feina de gent de procedència diversa que es va organitzar davant la deriva que s’estava produint a Maó. Com diu l’amic Mateu, Maó s’estava convertint en una ciutat de paelles populars i mercats tradicionals que de tradicionals no en tenien res. La gent va dir prou a una ciutat espectacle. Aquest, tanmateix, no és l’únic factor. Sovint s’obliden dos elements més que van fer possible la victòria Ara Maó. El primer és l’opció estratègica de Més d’empoderar candidatures d’unitat popular als ajuntaments, tot ampliant el model de Mercadal i Ferreries a altres municipis. Votar Ara Maó era votar també per Menorca. El segon, i més important, és la decisió de Podemos de no presentar- se a les eleccions locals i promoure candidatures de confluència. Fa quatre anys Podemos era una força emergent estava en boca de tothom, però que no contava amb una organització local sòlida. No presentar-se a les locals és la millor decisió que ha fet mai Podemos. Va empoderar a tota una sèrie de grups de gent que s’organitzava als barris i ciutats. Na Conxa era, i continua sent així, la versió local de na Carmena i n’Ada Colau, dona, feminista, procedent dels moviments socials, amb una visió post-partidista de la política. Votar Ara Maó, era votar Colau i Carmena.

No és agosarat afirmar que el mateix context que va “regalar l’alcaldia” a Ara Maó, ara però ens “l’ha robada”. Deixem Maó, per un moment. I fixem-nos en quins alcaldes del canvi han triomfat i quins han perdut. Han triomfat aquells que tenien el darrera estabilitat política. És el cas d’en Joan Ribó a València que es presentava per Compromís i na Joana Gomila a Ciutadella que encara es presenta amb la vella marca del PSM. Han perdut aquells alcaldes que no tenien una organització sòlida i estable. És el cas d’Ada Colau a Barcelona, na Carmena a Madrid i les confluències Gallegues i aragoneses. La majoria d’aquests alcaldes ho ha fet raonablement bé però no disposaven de les eines polítiques per a guanyar ciutats tan grans. Els seus partits eren bàsicament ells mateixos. Barcelona en Comú és Ada Colau, Más Madrid és Errejon i Carmena. Dit d’una altra manera el discurs anti-polític que els va fer arribar dalt, és el mateix que ara els ha tirat baix. Podemos ha canviat i ja no té cap interès per donar cova a confluències que no pot controlar. Voldria que les candidatures locals vagin molt més lligades a la seva estratègia de partit. A Madrid s’hi van negar i tot ha acabat com el rosari de l’Aurora. A Barcelona han acceptat i han perdut la transversalitat que els va empènyer per amunt. Res d’això ha passat a València, amb la fortalesa organitzativa i política de compromís.

Tornem el cas de Maó. Tothom coincideix que na Conxa ho ha fet molt bé. Però fer-ho bé no és suficient per a guanyar una alcaldia. El mapa del partit guanyador a cada secció censal ens ajuda a entendre perquè no vam guanyar. Ara Maó ha guanyar amb més d’un 30% de vots als quatre districtes del centre on hi dominen les cases i hi ha un sentiment més arrelat de poble; el PP ho va fer a les afores on hi ha xalets i piscines. I El PSOE als barris perifèrics de pisos. Va ser a llocs com Avinguda Menorca on el PSOE va guanyar i Ara Maó va perdre.  A les zones de pisos Ara Maó amb prou feines va arribar al 20%. Des d’un punt de vista sociològic és fascinant que el vot depengui tant de la mena de casa que vius.  Que ens diu això? Que Ara Maó va perdre en els barris que s’assemblen més a les grans ciutats, on políticament depenen més de les tendències polítiques nacionals, on la connexió entre Conxa i Colau tenia més sentit. Arreu de l’estat, el PSOE ha recuperat els votants d’esquerres urbans que el van abandonar durant la crisi. Se’n diu l’efecte Sànchez. Val a dir, però, que a Maó, gràcies a la bona feina d’Ara Maó, la recuperació del PSOE ha estat molt més limitada. Davant això, ens hauríem de demanar si realment era possible guanyar amb les eines que teníem.

I sí el contrast entre Ara Maó i PSOE ha estat descomunal. Ens enfrontàvem a una maquinària molt més forta del que ens podíem imaginar. Nosaltres som una agrupació d’elector, molts dels quals, com és lògic, amateurs en el joc de la política. A davant teníem El PSOE (d’aquí i de Madrid) que invertia tots els recursos que tenia i més a recuperar l’alcaldia. Màrqueting, big data, Coaching, premsa, fotògrafs, formació. No ho sabrem mai. Mentre uns candidats feien feina, els altres feien campanya; Mentre uns arreglaven els problemes que ningú volia tocar, els altres es feien fotos; mentre uns editaven uns fulletons molt dignes però amateurs, els altres els editaven amb l’assessorament dels millors professionals; mentre uns feien primàries, els altres buscaven candidats estratègics  per assegurar-se l’alcaldia . Dit d’una altra manera, l’aparell ha guanyat a la confluència. Ens agradi o no, sense ordre i professionalitat és molt difícil guanyar ciutats grans. Però alerta, que amb tot el que el PSOE va invertir en la campanya el resultat no va ser ni de bon tros satisfactori. Van treure el mateix resultat magre que en Vicenç Tur 3500 vots. Continuï pensant que el seu candidat no era el que  s’ajustava millor a la seva estratègia. N’Héctor regidor de sant Climent, Cultura festes i port i en cap d’aquests 4 àmbits va guanyar. Barriades com la d’avinguda Menorca mai va ser la seva prioritat . El qui va guanyar va ser l’aparell del PSOE, no el seu candidat.

Ara Maó, tanmateix, va fer falls i és important reconèixer-los per continuar endavant. El primer va ser apostar per una política de consens i evitar el conflicte. El punt dèbil de n’Hèctor és la seva manca d’ideologia. Ho va demostrar, per exemple, quan va anar a Miami per sondejar la possibilitat de fer un moll de creuers a La Mola. I ho va fer sense consultar Ara Maó. Enlloc d’enfrontar-s´hi i fer-ne un conflicte, Ara Maó ho va deixar passar. I d’exemples en trobaríem més. Políticament açò és un error. Perquè és a través del conflicte que es mostren les diferències i que dones arguments per a votar una opció o altre. Potser hauríem guanyat si la gent hagués visualitzat, per exemple, que votar a n’Héctor implicaria destrossar la Mola; mentre que si votaves na Conxa es preservaria el port.  El segon fall, és la campanya. Ara Maó no només no disposava de prou recursos (el que s’ha gastat Ara Maó si ho contam tot no crec que superi el 10% del que s’ha gastat el PSOE) sinó que la va començar tard. Si els altres la comencessin tard, això no seria cap problema, Però és que el PSOE ja feia dos anys que feia campanya!! El PSOE sabia el que feia quan condicionava l’alcaldia al fet que Ara Maó gestionés tota la maquinària interna i que tant costa de gestionar, policia, recursos humans i demés. No seria ètic que Ara Maó hagués fet el mateix que el PSOE; tanmateix si volia guanyar hauria d’haver donat molta més prioritat a la campanya. El tercer fall és no analitzar prou quins col·lectius ens donarien la victòria. La campanya d’Ara Maó va estar molt centrada a mantenir els votants que ja teníem i poc als votants que estaven als marges. Vam treure un 25% de vots (un 5% més que Ada Colau), exactament els mateixos que a les generals van donar suport a Podemos i Més. El PSOE en tenia prou en recuperar votants desencantats, per tant nosaltres per guanyar necessitàvem nous votants. I per guanyar havíem de treballar els barris de pisos i molt especialment Avinguda Menorca on hi viuen 5000 persones. Allà el nostre percentatge de vots va situar-se per davall de la mitjana. El quart fall i el més difícil d’entendre és la relació entre Ara Maó i els partits. Ara Maó va voler, com es lògic conservar el seu apartidisme i es va negar, per exemple, a que els partís s’impliquessin activament en la campanya. Ara Maó és una confluència de persones d’ideologies diverses i calia conservar l’harmonia interna i el missatge de consens. Però la solució no passava per desentendre´ns dels partits sinó per aprofitar-se de les múltiples connexions que tenia amb altres formacions. Hi ha una diferència entre ser independents i no sumar. Es pot sumar perfectament amb altres formacions sense perdre la independència. I això és el que es va fer fa 4 anys i no s’ha fet ara. Això és el que fan totes les agrupacions a Menorca. Ara Maó va voler mantenir la  independència però alhora de la veritat només Més va donar un suport incondicional a Ara Maó. Podemos va abandonar Ara Maó a la seva sort. Amb això no estic reclamant que Ara maó s’integri dins Més i que deixi de ser una agrupació d’electors. Tot el contrari, Ara Maó ha de reforçar-se com organització maonesa de base independent dels partits. Però no ens ha de fer cap por treballar colze a colze amb aquelles formacions que ens donen suport. Esteim aquí per fer (millor) política. No per fer antipolítica.

 

Ara Maó, més que mai.

Share Button

Deixa un comentari