Benvinguts al 1992. Crònica d’urgència d’una nit electoral dura pels qui no vivim a Escòcia

Ha estat una nit dura pels qui vivim a llocs com Newcastle i treballam a la Universitat. Tot el meu entorn desitjava una victòria laborista a ser possible amb el suport de l’SNP i dels verds. Milliband havia fet una bona campanya. Però no ha estat possible tindrem cinc anys més de govern conservador. Aquí acaba l’estat de benestar (1945 – 2015). El 2020 amb un poc de sort només hi quedarà la sanitat, massa estimada per desfer-la, i els menjadors socials per allò de que ningú es mori de fam al mig del carrer. La gent ha legitimat a les urnes una programa social durísim que no afectarà als escocesos. L’autonomia és un sistema de protecció social que el nord d’Anglaterra no disposa

Hem tornat a l’any 1992 quan contra tot pronòstic Neil Kinnock va perdre les eleccions (per cert el seu fill casat amb la primera ministra danesa ha estat elegit diputat per gal·les). Igual que va passar llavors un líder laborista decent i honest ha perdut miserablement, un primer ministre tory mediocre ha guanyat espectacularment. Comença una legislatura dominada pel referèndum Europeu que dividirà de ben segur la dreta. M’hauria de treure la nacionalitat britànica per si de cas? Potser sí.

Es molt difícil resumir el que ha passat en unes quantes línies. És l’economia cert, però també ha estat sobretot la qüestió nacional. EL laborisme ha quedat atrapat entre el nacionalisme escocès i l’anglès. La re-invenció del laborisme de la mà de Jim Murphy com una força ultra unionista més aviat centrista ha estat letal. Han perdut 40 dels 41 diputats. Igual que el PSC a Catalunya s’ho han fet tots solets. La qüestió escocesa ha fet molt de mal també south of the border. Els tories han sabut explotar molt bé la por anglesa a un govern britànic controlat per l’SNP. La premsa ha reptit una vegada i una altra que votar pel laborisme era un vot per l’SNP. Una situació no massa diferent a la d’Espanya on el suport català et fa perdre les eleccions a Espanya. Ho sap molt bé Pablo Iglesias.

En les properes hores assistirem segurament a la dimissió d’ED Milliband. Se l’acusarà de ser massa d’esquerres. Però alerta el problema laborista no és de líders. Segurament ell és el líder més interessant i competent que ha tingut el laborisme en molt de temps. El problema és més profund. És la seva incapacitat per fer front a la qüestió nacional. Es pensaven que la revolta escocesa era una pura qüestió social quan és molt més que això. Us sona? El problema és també la seu distanciament creixement amb la “White working class” molt temerosa de la immigració. No han estat capaços de fer una coalició d’interessos prou àmplia que doni resposta a un país tan complexe. Els hi anat bé al centre de les ciutats multiculturals però no a la perifèria obrera. Si Milliband no ha estat capaç de reinventar la socialdemocràcia Europa no veig qui ho pot fer. Pedro Sánchez segur que no.

La victòria dels conservadors és contundent i clara. Però alerta és més precària del que sembla. El nou govern tindrà 30 diputats menys que li donen suport. Els conservadors han estat molt hàbils. La seva estratègia principal ha estat no perdre diputats davant els laboristes i impedir així el seu creixement. La coalició CON- DEM ha condemnat als liberals a l’ostracisme L’eròtica del poder els ha matat. Cap sorpresa. Han perdut una cinquantena de diputats. El problema ara és a dins el partit conservador. La dreta conservadora farà la vida impossible a David Cameron sobretot pel que fa a Europa i Escòcia. En els propers dos anys s’ha de discutir la integració europea i la unitat del regne. Hi ha interessos i visions molt divergents. Han guanyat però ara no ho tindran fàcil de gestionar.

Les lliçons polítiques són moltes i difícils de pair. La clau crec de tot plegat és l’articulació de la qüestió social i nacional a Escòcia i també a Angalterra.

Un dia trist a Anglaterra, alegre a Escòcia

Share Button

Un comentari

  • Ismael Pelegrí i Pons

    8 maig, 2015

    Brindarem amb whishy per l’alegria escocesa!
    Gràcies per la crònica d’uns fets que, encara, no han acabat de sortir del forn.

Els comentaris estan tancats.