Un Regne Desunit

Crònica de les eleccions britàniques publicada al diari Menorca el 27 d’abril de 2015

El dijous dia 7 de maig hi ha eleccions al parlament britànic. Ja m’ha arribat la propaganda electoral de tres dels cinc candidats que es presenten a la meva circumscripció – Gateshead Central. El fulletó de color vermell és de l’actual diputat laborista Ian Mears que demana el vot per defensar els serveis públics, molt especialment la sanitat. El fulletó del color blau és del jove conservador Thomas Smith que ens avisa que votar laborista és apostar per una coalició del caos amb més deute, més impostos i menys feina. El fulletó morat, el que fa més por, és de John Tennant del UKIP. “Believe in Britain, working for Gateshead” és el seu eslògan. Falten per arribar els fulletons dels liberals i els verds.

_80481656_finaldebatescomposite

La nit electoral a Gateshead no tindrà gaire emoció. Us puc avançar que Ian Mears serà reelegit diputat. Els Tories són una espècie en perill d’extinció a les zones urbanes post-industrials del nord d’Anglaterra, feus inexpugnables de l’esquerra. Al meu municipi els Toris aquí no hi tenen ni un sol regidor. El cas de Gateshead és extrem. Fa prop de 100 anys que l’escó és en mans dels laboristes. Si presentessin un moble guanyarien igualment. Ian Mears és proper als sindicats i se’l situa per tant a l’esquerra del laborisme. És dels pocs diputats d’origen obrer que queden al parlament. Em va alegrar que donés suport a una moció dels nacionalistes gal·lesos a favor del referèndum Català. Ara bé la veritat és que no ha destacat massa com a diputat, tampoc li feia falta.

Ningú s’atreveix a pronosticar qui serà el nou primer ministre. Les enquestes mostren un empat tècnic que es resisteix a desaparèixer. La meva intuïció (i la meva esperança) és que Ed Milliband es farà amb les claus de 10 Downing St. A Anglaterra almanco els laboristes ho estan fent raonablement bé. Els conservadors en canvi no. David Cameron ho té tot a favor, els diners, els mitjans, Murdoch, la impopularitat dels laboristes i no hi ha manera. “The Tories are becoming embarrassingly desperate in their scaremongering campaign” llegesc al facebook. El missatge de Cameron no cala, pel seu populisme barat, per les polítiques tant dures que proposa i sobretot pel seu elitisme extrem. És el primer ministre més posh que ha tingut el país en dècades. Per molts he is not one of us.

Ed Milliband no és cap estrella de rock però a mi m’agrada. Té les idees clares, està preparat i té finor. És el fill petit de Ralph Milliband, pensador marxista abastament citat a les classes de polítiques de l’autònoma i emigrant d’origen jueu que va escapar pels pèls la persecució Nazi. (un incís us imagineu a Espanya un president fill d’immigrants jueus? El Contubernio Judeomasonicocomunista sortiria de l’armari). Milliband és odiat per l’establishment que preferia el seu germà gran David – més proper a Tony Blair. El seu lideratge no ha estat gens fàcil. Li ha mancat suport intern i extern i té problemes greus d’imatge. El seu mèrit és haver reintroduït dins l’esfera pública el debat de la desigualtat. És possiblement el líder social demòcrata europeu que més ha fet per redefinir el paper de l’esquerra. Per açò m’agrada.

El principal problema de Milliband es diu Escòcia – un dels feus tradicionals del laborisme. En les darreres eleccions els laboristes van treure 41 dels 59 diputats per 11 els liberals, 6 els nacionalistes i només 1 els conservadors. Totes les enquestes indiquen que els nacionalistes aquesta vegada poden arribar als 50 diputats – un vertader terratrèmol. L’SNP va perdre el referèndum, però està guanyant el debat. El lideratge de Nicola Sturgen és la gran sorpresa d’aquestes eleccions. L’SNP s’ha imposat clarament als debats televisats amb un gir cap a l’esquerra que li permet ocupar tot l’espai polític escocès. Tanmateix la qüestió escocesa no és de lideratges, sinó de projectes. Els escocesos s’imaginen cada vegada més escandinaus, lluny del liberalisme anglosaxó.

El Regne Unit és un país cada vegada més dividit entre un sud financer que vota la dreta, un nord post-industrial que vota laborista i una perifèria celta que vota als nacionalistes. Aquest és un regne  més desunit socialment i nacionalment que mai. Quan ens ho mirem amb ulls mediterranis aquesta desunió no la veus per enlloc. Aquest és un país molt reservat. El debat polític tanmateix és ben viu. El 7 de maig però hi ha moltes coses en joc. Moltes més del que és habitual. S’enfronten tres models de país radicalment diferents. Tindrem temps de parlar-ne.

Twitter: @pauobrador

Share Button