Navega per la categoria

General

Exposició de motius

L’estiu de 2016, si no vaig errat, vaig llegir La resistència íntima, un assaig filosòfic de Josep Maria Esquirol. Ho vaig fer, bàsicament, perquè se n’havia parlat molt — i bé—, del llibre, i no vaig poder evitar la temptació d’abordar-lo. Sabia el risc a què m’exposava. Altres vegades, una maniobra d’aquest tipus, segurament dissenyada mil·limètricament en algun departament de publicitat i destinada a fer bullir les xarxes a favor d’un determinat producte, havia acabat amb decepcions de les grosses. Un cas que em ve a la memòria és el d’un títol, del qual tothom en deia meravelles —La inutilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine—, que, un cop llegit, em va decebre profundament. Enllà de l’enèsima cançó de l’enfadós de qui, des d’una concepció elitista de la cultura, veia com el seu món era fagocitat pel pas del temps, no hi vaig saber veure gaire cosa de profit.

Continua llegint

Share Button

Els jacobins de sempre

Publicat a la secció «En veu alta» del PSM el 22 de setembre, amb alguns retocs de darrera hora

Ha tornat a passar un nou 11-S, que ens tenia acostumats a grans mostres de suport popular i voluntats de llibertats polítiques, amb grans recorreguts que donaven la volta al món i amb un espai polític, l’independentista, que es veia amo i senyor de les seves aspiracions en l’àmbit internacional, il·lusos en les fotografies dels grans diaris mundials de capçalera. Semblava que la independència era a tocar, sense que l’Estat no pogués fer altra cosa que mirar-s’ho sense saber prou què fer: parlar de la Constitució i el món obert sense fronteres o bé enviar la força bruta. Van acabar fent les dues coses i d’una forma no gaire elegant.

Amb tot, el 2017 va donar un gir del qual ningú no s’ha sargit. Continua llegint

Share Button

Webinars

L’entrada de préstecs lingüístics provinents de l’anglès és abassegadora. Moltes de les paraules noves que apareixen al món, sobretot les relacionades amb les tecnologies, ho fan de la mà de la llengua de Shakespeare. I, adaptar-les, no sempre és fàcil. Sembla que els recursos de la nostra llengua no donen a l’abast. Tot i açò, com passa amb qualsevol idioma, els mecanismes d’adquisició lèxica hi són, també en català. Posar-los en marxa, però, sol ser una qüestió de temps. I a la velocitat que va el planeta, sembla que no tenim prou paciència perquè açò passi i tendim a deixar els mots en la forma original. Un exemple d’açò que dic és el del mot webinar, que ha esdevingut familiar per a més d’un en els darrers anys. He hagut de participar en una d’aquestes reunions virtuals per descobrir que el TERMCAT —el centre de terminologia de la llengua catalana— proposa com a fórmula genuïna seminari web per a referir-s’hi. Com que no tenia clar en què m’havien embolicat, vaig haver de cercar-ho. Per ara, però, tothom fa servir l’anglicisme, a pèl.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (i X): açò s’acaba?

Els primers indicis es feien subtilment perceptibles a partir de la Mare de Déu d’agost, dia quinze. I, a mesura que passaven les setmanes següents, s’evidenciava que, a poc a poc i en bones, l’illa s’anava buidant. Amb l’arribada de setembre, el retorn a l’escola o l’epígon que suposaven les maoneses festes de Gràcia en el calendari de les celebracions estiuenques, encara es feia més evident que la temporada s’acabava. Enguany, però, som a tocar de l’equinocci de tardor, a punt de travessar la frontissa amb què encararem la recta final de l’any, i la percepció no és la mateixa.

Continua llegint

Share Button

Setembre 2022

Sempre fos setembre. Enguany aquest mes s’ha estrenat en un bon dijous per alliberar-nos dels imperials juliol i agost. Les refrescades ja s’han fet presents pertot arreu i ara es confirmarà que deixam enrere l’estiu per entrar a la tardor amb energies renovades o la il·lusió d’haver-les renovat.
Molts començaran noves etapes educatives, sort i ventura! Molts enyorarem aquests inicis d’etapes educatives i és que tornam vells, tot i que ho dissimulam moltíssim bé.
Del curs polític no en direm res perquè, ara mateix, mirem on mirem comporta emprar paraules lletges i setembre no es mereix embrutar-se així, de bon començament. Sempre fos setembre.
Recuperem les sanes rutines de les amistats de tot l’any, de les lectures plaents i significatives, de bones pel·lícules (el plural és optimisme de la voluntat) i mirar de posar-nos a redossa de les forces del mal i dels discursos de l’apocalipsi i de la por. Enmig de tot plegat, redescobrir autors (servidor espera els nous llibres d’Albert Villaró i d’Irene Solà), potser descobrir-ne algun de nou (enguany ha estat Stanislaw Lem). I musicalment més rock, com més primitiu millor. I no deixar que passi massa temps a llegir els xalandrots pendents.

Share Button

És estiu i l’illa vessa (IX): en remull

A l’estiu —enguany, amb l’onada de calor, potser encara més—, cal evitar l’exposició directa a la radiació solar. Diu la saviesa popular, i més d’un metge, que la pell té memòria i que, cremar-se-la, a la llarga, pot tenir conseqüències negatives. Per açò, s’ha d’anar protegit a l’hora de romandre a l’aire lliure: dur capell, posar-se crema solar regularment, hidratar-se, evitar les hores centrals del dia… Una de les activitats potencialment amb més risc en aquest sentit és la visita als parcs aquàtics. Darrerament, tots els casos d’insolació que conec s’han produït en aquests espais tan singulars.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VIII): art itinerant as Migjorn Gran

Resulta que Carles Moll va batejar un gravat seu amb el nom d’Europa, tot inspirant-se en el conjunt de poemes que vaig llegir enguany a Illanvers, mentre ell hi pintava en directe. Al llibre de l’edició d’enguany del festival poètic se’n reprodueix un fragment i ja es veu que ambdós llenguatges, el literari i el plàstic, s’avenen. D’aquí que volgués un exemplar del gravat, per tenir-lo a casa. Després de contactar amb Moll, vam acordar que el més fàcil per a fer-ne l’adquisició seria trobar-nos as Migjorn Gran el tercer cap de setmana d’agost. Aquest va ser el motiu que justificà la visita a l’edició d’enguany —van començar el 2006— de la Gran Migjornale.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VII): quin festival!

Moltes vegades són els illencs qui, per diferents motius, surten de Menorca. Ho fan, entre d’altres motius, per necessitat, per gust o, fins i tot, per compensar la situació i desembafar de turistes, tot i que sigui, paradoxalment, convertint-s’hi i, per tant, fent a altres bandes el que els visitants fan per aquí. És important no perdre de vista aquesta perspectiva a l’hora d’analitzar i valorar la situació que viuen/pateixen a l’estiu les nostres contrades. Un dels motius que pot justificar una d’aquestes escapades és l’assistència a un concert —per exemple, el que recentment van oferir Iron Maiden a Barcelona, en què hi havia mitja Menorca: una quarta part dels passatgers del vol amb què hi vaig viatjar, no exager, en duien samarretes— o, més específicament —perquè no és ben bé el mateix: es tracta d’un «conjunt de manifestacions artístiques o culturals, generalment amb caràcter periòdic», d’acord amb el DIEC—, l’anada a un festival musical.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VI): s’Algar, terra de guiris

Quan el sol ja no pega tan fort —és un dir, enguany, açò—, aproximadament a partir de les vuit del vespre, els carrers de més d’una urbanització menorquina s’omplen de gent vestida amb roba elegant. Homes, dones i infants, abillats de vint-i-un botons, passegen. Podríem pensar que fan temps abans de sopar, tot i que el més probable és que estiguin paint-lo. Coses dels horaris europeus. Són turistes de pell blanquera que, per l’acció del sol, ha pres en més d’una ocasió tonalitats vermelloses. De color de gamba, per a entendre’ns. Resideixen, la majoria, en algun dels hotels dels encontorns. Solen rallar en anglès o en alemany. Llueixen, moltes vegades, la preceptiva polsereta que indica que ho tenen tot inclòs, a l’allotjament. Són els anomenats guiris. Formen part, encara, de la fauna estiuenca menorquina.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (V): barques

Potser els versos més coneguts del poeta menorquí Joan Francesc López Casasnovas —de quan encara signava amb el pseudònim Pere Xerxa— són aquells que diuen «Els qui hem nascut a la mar / tenim per pàtria un barca». Arran de la notícia terrible de la seva mort, no són poques les persones que els han recordat. Senyal que havien arrelat en la consciència popular, especialment la menorquina. La metàfora que els fonamenta té una llarga tradició literària. La identificació de l’illa amb una embarcació —ambdues es troben enmig de la mar—, ens mena, per exemple, a equiparar la navegació amb la vida, tal i com van fer poetes com Novalis o, en la nostra tradició, Carles Riba, per al qual, viure hauria de ser com una barca frèvola que «s’abandona a una aigua serena». També hi podríem afegir, a l’hora de veure com la literatura ha fixat aquesta imatge, els rius «que van a dar en la mar, / que es el morir» a què es refereix Jorge Manrique a les Coplas por la muerte de su padre.

Continua llegint

Share Button