Navega per la categoria

General

Textos que dialoguen

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

Continua llegint

Share Button

La llista amb els meus deu discos preferits

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Continua llegint

Share Button

A les portes de l’apocalipsi

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

Continua llegint

Share Button

No hi ha temps de llegir-ho tot

6931051597_22240f7548_z

No sé si us ha passat alguna vegada, però m’he trobat algun cop formant part de converses entre lletraferits en què algun dels participants ha fet referència a qualque obra que dona per descomptat que tothom ha llegit. Perquè tothom l’ha d’haver llegit. Parlar de poesia sense conèixer de primera mà els Poèmes saturniens de Verlaine? Puc dir sense cap mena de vergonya que no he abordat La muntanya màgica, de Thomas Mann, ni tampoc l’Ulisses, de Joyce. Desconec l’obra de Curson McCullers i la poesia d’Anne Sexton. Tampoc no he vist els films Casablanca, ni Au revoir les enfants, ni cap capítol de Game of Thrones o The Sopranos. Ni he escoltat com toca les Variacions Goldberg, de Bach, ni cap disc de Frank Zappa o de Sílvia Pérez Cruz. Encara no. Potser, però, no arribaré a fer-ho mai, i no serà per manca d’interès sinó per mor del temps. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible.

Continua llegint

Share Button

Se n’aniran a estudiar a fora…

1615-1-10_37_04

Com aquell qui diu, som a les acaballes d’un altre curs escolar. Hi ha alumnes, però, que ja l’han enllestit. La gran majoria dels de segon de batxillerat han fet, aquesta setmana passada, la Selectivitat o, tal i com en diuen ara tècnicament, la prova de batxillerat per a l’accés a la universitat (amb rodolí inclòs). La PBAU és un tràmit que havia de canviar radicalment amb la darrera llei d’educació, la LOMQE, però que, un any més, es fa com s’ha fet sempre. Només li han canviat el nom. Així, per acabar la marató de final de curs, els estudiants abnegats s’han hagut d’enfrontar a l’examen d’exàmens, d’on sortirà la nota que, juntament amb la qualificació de l’expedient acadèmic, els permetrà (o no) d’accedir als estudis de grau universitaris que desitgin. Aquest esprint final d’un parell de mesos intensos els haurà deixat exhausts. No n’hi ha per manco: entre tots, els hem sotmès a una pressió que poca gent aguantaria. Ells ho han fet i, ara, es mereixen un bon descans. Se l’han guanyat a pols.

Continua llegint

Share Button

Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

Continua llegint

Share Button

Plaers culpables

1525340291261

A Menorca no podem escoltar iCat per la freqüència modulada, ara que se n’han reprès les emissions radiofòniques convencionals. Tampoc no podem sintonitzar Catalunya Informació o veure, a la pantalla del televisor, Esports3 o el canal normal de TV3. Coses que passen. Sempre ens queda, però, el consol de poder-hi accedir a través de les aplicacions del telèfon mòbil o des d’internet. Així, des de l’ordinador, he pogut escoltar i gaudir el podcast de la tercera edició d’un experiment anomenat «El Desconcert d’iCat», que es va celebrar el passat dimarts vuit de maig, i en què una sèrie de grups de l’escena catalana van interpretar una selecció de temes que formen part dels seus plaers culpables, és a dir, són «cançons que fa vergonya, poca o molta, reconèixer que ens agraden», segons es podia llegir a la promoció prèvia de l’esdeveniment. La proposta no deixa de ser original, perquè obliga els conjunts musicals a sortir de la seva zona de confort, tot donant sortida a un tipus de composicions que mai no associaríem als seus estils habituals.

Continua llegint

Share Button

Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Continua llegint

Share Button

Nord enllà

9165949104_eaf34e7f7e_b
La Grand-Place, en francès, o Grote Markt, en Neerlandès, és la plaça major de Brussel·les.

Ho podem llegir en un dels poemes més coneguts de Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple», publicat el 1954 a El caminant i el mur, en què el jo poètic, cansat de la seva terra, covarda, vella i salvatge, expressa el desig impossible de partir «nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». Tot i la idealització amb què, al text, es presenta l’Europa septentrional, el poema posa damunt la taula el contrast entre l’Espanya franquista i els règims democràtics situats al nord dels Pirineus. En un altre dels textos emblemàtics del poeta de Sinera, inclòs a La pell de brau (1960), aquell que afirma, als dos primers versos, que «a vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble», s’exposen les claus per assolir, a les Espanyes, la llibertat i l’homologació amb les democràcies europees, les quals només poden ser fruit del diàleg («fes que siguin segurs els ponts del diàleg») i del respecte per la diversitat (en els versos de ressonàncies maragallianes: «mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills»). El diàleg, no cal dir-ho, només es pot donar entre iguals (en cas contrari és imposició i jerarquia) i és l’única via per assolir consensos socials sòlids i acceptats per la majoria. El missatge espriuà, tot i que explicitat als anys seixanta del segle passat, és universal i plenament vigent avui dia. No hi ha llibertat sense igualtat i respecte per la diferència. Actualment, a Espanya, en molts àmbits, tot i que vull centrar-me només en el lingüístic, no es donen cap de les dues condicions fonamentals per assolir consensos, la qual cosa hi explica l’existència de ciutadans de primera i de segona categoria. Una petita passejada pel nord enllà de què parlava Espriu, tot veient com gestionen alguns estats europeus la diversitat lingüística i cultural present als seus territoris, encara fa més punyents les desigualtats nostrades.

Continua llegint

Share Button

Les salvatjades tenen una arrel molt profunda

DbyFzt2W0AIRyul
Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.

Continua llegint

Share Button