Navega per la categoria

General

Gràcies

trxv9u65xz1vt5acbsdt

Tenir un llibre publicat, amb el meu nom a la portada, és una satisfacció enorme. Difícilment es pot descriure amb paraules. És, evidentment, una victòria del narcisisme, el triomf d’un ego que, d’una manera o d’una altra, tots acollim dins nostre i que un servidor ha tingut la sort de poder treure per aquesta via, la literària. Ara bé, cal ésser conscient, per evitar la temptació de fer arribar l’autoestima més amunt del que és saludable, que la publicació de qualsevol llibre no és possible sense la participació, directa o indirecta, de moltes persones, a les quals cal estar, per tant, profundament agraït. Voldria aprofitar l’avinentesa per a fer-los el reconeixement públic que es mereixen. Des del moment que el llibre és part d’una cadena, cal tenir ben clar que sense l’existència de totes les baules que la formen, res no hauria estat possible. I jo, només en som una més.

Continua llegint

Share Button

Les musiquetes de l’estiu

1426804677000_1123489

A l’hora d’explicar què ha significat passar les vacances d’estiu en una caseta a la vora de la mar, tot són elogis i avantatges. Però hi ha una excepció en aquest panorama idíl·lic (que en confirma la norma, açò sí): escoltar música. Les infraestructures necessàries per a fer-ho en condicions han estat deficitàries. No hi ha hagut ni rastre d’un bon aparell d’alta fidelitat, amb el qual garantir la qualitat del so reproduït. De fet, la realitat ha estat gairebé la contrària: el màxim a què hem pogut aspirar, per no complicar-nos la vida, ha estat un equipet (com el de la imatge que encapçala aquest text) amb el reproductor de discos compactes espatllat, sense antena de ràdio i amb un lector USB que entén les coses a la seva manera i que disposa els discos i les cançons en un ordre la lògica del qual encara no he arribat a entendre. Sort de l’entrada auxiliar, que ha permès d’escoltar amb un poquet de dignitat la música de l’ordinador portàtil. Ara bé, malgrat tots aquests impediments, enguany hem salvat els mobles a nivell musical.

Continua llegint

Share Button

Les pàgines de l’estiu

EPSON scanner image

Amb l’arribada de setembre, s’acaba l’estiu. Les maoneses festes de Gràcia i l’inici del curs acadèmic posen en marxa el calendari vital de moltes persones, no només les que es dediquen a la docència. En una primera impressió, la perspectiva de l’avenir no és gaire agraïda: haver de tornar a la feina, sotmetre’s a les rutines del dia a dia i viure una altra vegada sota la dictadura del despertador (en el país de la diversitat d’horaris familiars, tan mals de quadrar en la majoria de casos) es preveu complicat i feixuc. Si hi afegim que els dies s’escurcen i s’ha acabat l’estada a Alcalfar, o que la meteorologia no sempre garanteix les calamullades al caló Fondo o a altres indrets menorquins que han deixat enrere la massificació turística (per molt que sigui el moment en què la temperatura de l’aigua és la millor de la temporada), la cosa encara sembla pitjor. Tot i així, setembre és el millor mes de l’any. Sense cap mena de discussió. D’arguments per afirmar-ho, n’hi ha per donar i per vendre.

Continua llegint

Share Button

Setembre 2018

Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.

Share Button

Les imposicions: fins a on arriba el cinisme

Publicat al Diari Menorca dia 24 d’agost

El cinisme el trobam en plantejaments que pretenen desestabilitzar dogmes de fe, i açò és bo per a l’evolució del coneixement i la història del pensament. Ara bé, tenint en compte l’origen d’aquest corrent, que es basa en la fugida del plantejament polític de la societat, també és normal que s’apoderi de sectors que són qualsevol cosa menys democràticament compromesos. Així, la fauna de cínics que trobam avui dia aclapara l’actualitat: franquistes que diuen defensar la democràcia i la monarquia elegida per un dictador en nom d’una constitució; gent que demana, en nom dels valors de la ciutadania i la cultura (espanyola, clar), una política immigratòria de mà dura; reis que ploren les morts d’un atemptat terrorista mentre negocien la venda d’armament als països que donen cobertura a aquestes matances; o els que parlen de la imposició d’una llengua que és la que té menys cobertura legal.

Tot i el suc que donen tots aquests temes per se, és en el darrer que em vull centrar. L’altre dia vaig anar a les oficines d’Hisenda per realitzar-hi un tràmit. Em van demanar que els parlés en castellà. Segur que no hi havia cap mala intenció. Però no vaig poder fer servir el meu dret a parlar en la meva llengua (la pròpia del país) a un lloc públic. Tots aquells que parlen de la imposició del català a Menorca, mai s’han trobat amb aquesta situació al revés: que a qualcú se li demani parlar en català i no pugui fer servir, per tant, el seu dret a parlar el castellà. Però situacions com les que vaig viure la setmana passada, m’han succeït a dojo. Si un ajuntament, com el de Maó, aprova un reglament que atorga a la llengua catalana l’estatus de llengua pròpia i, per tant, preferent en les seves comunicacions, sense que ningú sigui discriminat per raons lingüístiques i pugui fer servir sempre la llengua que vulgui, llavors els sectors més reaccionaris diuen que és anticonstitucional, que crea ciutadans de primera i de segona, i tota la cantarella. Però mai s’han alçat una cella per situacions tan comunes com la que, simplement, he exemplificat. Açò és cinisme.

No ens enganem: el que hi ha davall de tot és aquell plantejament, més o menys reconegut, que, efectivament, les dues llengües no són iguals ni mereixen el mateix. Ha costat moltes generacions, vexacions, persecucions i atacs. I açò, per força, queda marcat en el subconscient col·lectiu. Però si la dignitat persisteix, no podem girar l’esquena a aquells mecanismes que la democràcia pot oferir per retornar el respecte a una llengua i a una cultura com la nostra.

Share Button

Veure el turisme amb perspectiva

Captura de pantalla de 2018-08-24 08-51-12

Del 15 al 15. De mitjan juliol a mitjan agost. Aquests solen ésser els dies més intensos de la vida menorquina, quan la pressió que pateix l’illa arriba al seu màxim anual. I tot, gràcies al turisme, el principal i gairebé únic motor econòmic d’aquest racó de món. Ara que ja hem passat aquestes quatre setmanes concretes de les vacances d’estiu, començam a recuperar, a poc a poc i en bones, la «normalitat» que ens ha de dur als dies, potser massa tranquils i tot, de l’hivern. Però, un any més, no hem sortit indemnes de la travessa canicular. Els efectes no desapareixen de cop amb les primeres tempestes d’agost: ni de conya, tot i que és ver que la cosa comença a anar a la baixa. Encara és prest, però, per a fer-ne un balanç com toca, per poder afirmar si la temporada ha estat bona o no, per molt que aquest hagi estat un dels culebrots amb què ens ha bombardejat el principal partit de l’oposició menorquina –el diari Menorca– i les formacions polítiques de la seva corda (cal recordar que les eleccions són d’aquí a no res?). Així i tot, potser sí que ara és un bon moment per parlar d’alguns aspectes relacionats amb el turisme.

Continua llegint

Share Button

Un món viu i càlid: Alcalfar

WhatsApp Image 2018-08-17 at 11.05.32
Un món viu
i càlid. Un barri? No pas: un veïnat
(Michel Bourret)

Fa un parell d’estius vaig llegir un assaig del qual s’ha parlat molt: La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol. Ell llibre, després d’una primera lectura, no em va deixar indiferent. Vaig trobar ben interessants i encertades alhora les reflexions que l’autor hi plantejava. Dit d’una manera excessivament esquemàtica, s’hi defensava la idea que, per a no deixar-se endur per l’embat d’un món que tendeix a anul·lar les persones («davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos»), cal resistir des de la proximitat de les petites coses, de la quotidianitat compartida amb la gent que ens envolta i les rutines senzilles. Amb el temps he anat matisant aquestes idees i gràcies a autors com Marina Garcés trob que, més que la resistència davant d’un món agressiu i inhumà que es presenta, a més, sota una aparença monolítica i invariable, cal passar a l’atac, a l’acció, per tal de transformar-lo. Ara bé, ambdues actituds són perfectament complementàries: l’una no es contradiu amb l’altra. No és, però, la intenció d’aquest text entrar a contrastar les diferents postures ideològiques que cada autor defensa. Sigui com sigui, allà on volia arribar és al fet que hi ha indrets que conviden a aplicar el model que proposa Esquirol i, d’entre tots, no puc deixar d’identificar Alcalfar com a espai ideal des del qual exercir la resistència íntima.

Continua llegint

Share Button

Cotxes i Turistes: Alternatives?

Article publicat a Diario Menorca, 17 Agost 2018

Al cap de Barbaria, a Formentera, centenars de turistes es concentren cada vespre per gaudir de la posta de sol. Fins fa dos anys s’hi podia arribar amb vehicle privat. La icònica imatge de la pel·lí cula Lucia y el Sexo era impossible de captar perquè hi havia centenars de motos i cotxes aparcats per tot arreu. Era una situació molt similar a la que tenim cada vespre a Cavalleria on centenars de cotxes col·lapsen tota la península a la posta de sol. Fa dos anys el consell de Formentera va restringir-hi l’accés rodat. Els cotxes ara es queden aparcats a un kilòmetre i mig del far, aproximadament la distància que hi ha entre cala Viola i el far de Cavalleria. La mesura ha estat tot un èxit. La visita al cap de Barbaria ha guanyat molt, moltíssim. El cap de Cavalleria està condemnada a seguir els passos del cap de Barberia. La carretera no està (ni estarà mai) preparada perquè hi circulin centenars de cotxes. L’aparcament només té cabuda per a 36 vehicles quan hi ha vespres que sen’hi concentren més de 500. L’única solució raonable és organitzar la mobilitat turística d’una altra manera.IMG_0117

Continua llegint

Share Button

A Formentera ens vam trobar

FB_IMG_1532936322351

Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.

Continua llegint

Share Button

L’illa dels versos

Di9O9CZVsAEbVTY

L’estiu també és, fins a un cert punt, una època de rutines. Fa un parell de dècades (una mena d’eufemisme per no haver de dir «quan érem joves»), les diferents festes dels pobles menorquins marcaven els nostres bioritmes caniculars, entre Sant Joan i les festes de Gràcia –que podíem estirar fins a tancar les portes amb clau as Mercadal, un poc més tard. Hi va haver estius en què no ens en vam perdre cap, de festa de poble. Aquesta fal·lera, però, ha mutat i, d’uns anys ençà, són unes altes les fites que marquen la temporada estiuenca, sense deixar de banda les intocables festes de Ciutadella i Maó. Algunes són literàries: l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet, recuperat feliçment fa un parell d’anys gràcies a l’empenta de l’Associació de Veïns des Castell; la jornada d’estudi i d’homenatge que, cada segon cap de juliol, la secció de Llengua i Literatura de l’IME dedica a una personalitat de la cultura illenca (enguany ha estat el torn de mossèn Josep Salord i Farnés); o el recital poètic Versemblants, que organitza el MAC Ciutadellenc, quan els dies d’estiu ja s’escurcen. Ara bé, d’entre els esdeveniments que marquen el calendari de l’estiu menorquí, cal destacar per damunt de tot Illanvers, que enguany arriba a la tretzena edició.

Continua llegint

Share Button