Navega per la categoria

General

El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (IV): mini què?

El cedé no perdia la qualitat del so per molt que l’emprassis. Semblava que era un format més que digne, amb petits inconvenients gairebé inapreciables que el feien ésser el més emprat. Però a vegades tendim a magnificar ells detalls insignificants i, amb els discos compactes, no sé per quin motiu, em vaig encaparrotar amb el fet que no eren regravables, com els cassets, i em vaig arribar a creure que açò suposava un punt feble insalvable. Només ho devia pensar jo, perquè ens trobàvem en un moment en què ningú fiava gravar-se cap cançó de les que sonaven per la ràdio: érem a tocar ja de l’emapetrès i, amb l’arribada dels formats informàtics, quan es va descobrir que amb un clic podies tenir tota la música que volies a la teva disposició, el concepte mateix de «gravar» va desaparèixer del vocabulari dels melòmans.

minidisc-2202260_640

Continua llegint

Share Button

La cooficialitat, la discriminació? Tornem-hi

Publicat al Diario Menorca el passat 4 d’agost

Aquest és el sentit de les polítiques lingüístiques: fer conviure en el nostre territori dues llengües oficials, de les qual una n’és pròpia. Aquest última, a més, la catalana, té un seguit de desavantatges (socials, polítics, històrics, legislatius…), que ara no cal reproduir, que la fan necessitada d’unes polítiques de promoció i d’aproximació a la igualtat plena. Açò la ciència de la sociolingüística ho explica molt bé. Sí, he dit la ciència. Reconeguda internacionalment. Atenent que ja sabem que la qüestió lingüística és de les més controvertides socialment, les institucions, moltes en mans de l’esquerra, en major o menor mesura, han mirat de passar-hi de puntes, atenent que la societat era necessitada d’altres fixacions en la gestió pública.

Qui no ha baratat gens, però, el discurs han estat els mateixos de sempre. Continua llegint

Share Button

Gonellisme, Homofobia (i llibertat d’expressió)

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

 

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (III): el sofert cedé

dvd-89069_640

I amb el disc compacte va arribar la discòrdia… Quan les coses eren blanques o negres (vinils o cassets), la posada en marxa dels cedés ho va canviar tot: de la dualitat vam passar a la dictadura del partit únic. Semblava que havíem trobat el format definitiu. Els avantatges eren, a primera vista, evidents: el so digital, a base de combinacions inabastables de zeros i uns, feia que la qualitat de la reproducció es mantingués amb el temps, a diferència del desgast de les cintes magnetofòniques; a més, els nous discos no es ratllaven, la qual cosa els feia millors que els vinils. Açò darrer, prest es va comprovar que era mentida: ja ho crec que es ratllaven! D’altra banda, el fet que no es perdés qualitat a mesura que es feien reproduccions era ver, però ningú no va explicar que, pel camí, els discos compactes havien reduït la freqüència de sons capaços d’emmagatzemar i, per tant, reproduir. Era un petit detall, però tenia la seva importància (qualsevol oient, amb un bon equip de so, podia percebre’n les diferències). Sigui com sigui, el nou format va entrar amb tanta força que s’ho va menjar tot. No es pot concebre una dècada com la dels noranta, tan pròdiga i revolucionària musicalment, sense el cedé. En poc temps, vinils i cassets van caure en l’oblit més absolut.

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (II): una TDK de noranta

CASSETTE TDK

El vinil era i és (si em permeteu un punt d’esnobisme) el format ideal per a escoltar música gravada. Tot són avantatges sonors, malgrat que també hi ha alguns petits inconvenients a tenir en compte, que no fan canviar, però, el veredicte. Quan era jove, les coses es veien i es vivien d’una manera diferent a l’actual. No hi ha nostàlgia en el que acab de dir. El preu d’allò que es podia comprar, quan no hi havia una font clara i regular d’ingressos, creava un sistema de valors molt clar en què no hi ajudava gens haver d’estalviar la paga d’unes quantes setmanes per aconseguir un elapé, com tampoc no ho feia la manca absoluta de mobilitat del sistema: la ubicació totalment estàtica del tocadiscs condicionava moltes coses (impossible, per exemple, emprar-lo al cotxe!). Aquestes i altes deficiències quedaven compensades amb els cassets i, relacionant-s’hi molt íntimament, amb el reproductor portàtil, el walkman.

Les primeres cintes magnetofòniques que van arribar a les meves mans contenien gravacions originals (la primera de totes: Conciertos de rock y de amor de Miguel Ríos). Eren un succedani digne del vinil, en què la qualitat cedia el testimoni a un format que ocupava menys espai. Era un premi de consolació. Com que les escoltàvem amb reproductors més que xerecs, l’oïda no passava gaire pena si no podia distingir un baix elèctric de la guitarra, un instrument de l’altre. Més tard, amb …And justice for all, de Metallica, vam descobrir que, independentment del format i la qualitat de la gravació, el baix no es sentia perquè existia una cosa anomenada producció que calia tenir ben present a l’hora d’assaborir música enllaunada (però aquestes són figues d’un altre paner).

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (I): la vida a 33 rpm

lanzamientos-relPassar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.

Ara bé, l’aparell principal, el reproductor de cedés, no té antena (per tant, és impossible d’escoltar-hi la ràdio, cosa ja de per sí difícil al sud-est de Menorca), l’estri només funciona amb el comandament a distància, la tapadora del lector dels discos compactes no tanca correctament i la música que es reprodueix des de l’uesabé segueix un ordre que no té res a veure amb com estan col·locats els arxius musicals dins les respectives carpetes del pendrive (i que encara no he pogut entendre quin criteri segueix), entre d’altres mals, que malauradament no compensen els bons altaveus, a prova de wats i greus, del reproductor musical. Aquest panorama, amb què s’ha de conviure com un bonament pot, posa de manifest que, enllà de l’anècdota personal, el format amb què ens aproximam a la música enllaunada condiciona, i molt, la manera d’escoltar-la, un ritual que ha canviat dràsticament en les darreres dècades.

Continua llegint

Share Button

l’experiència de la solitud

En motiu del 25 anys de la mort de Joan Fuster, Vilaweb ens en va regalar un retrat en forma de diccionari. La darrera entrada porta per títol Whisky i diu «Bec amb una certa, o incerta, discreció, segons les llunes. I fumo molt: fumar i beure són formes de companyia per a un solitari.». Incís. No us espanteu. No ha fumat mai i bec amb moderació i molta consideració. I res ha canviat. Tot i que és veritat que fa un parell de setmanes, un amic em va convidar a un whisky d’aquests escocesos que són una meravella i em va alçar la moral després d’un dia de molta feina. Fi de l’incís. La cita em va impressionar especialment perquè retracta com només ho podria fer ell, la experiència contemporània de la solitud. Jo també visc sol. Visc sol un país que ja és meu però que encara se’m fa estrany. I per molta vida social i molts amics que tengui els moments de solitud sempre hi són.

suple imatge de JOAN FUSTER per al 22 de febrer

La solitud és un problema creixent en les nostres societats. Som cada més els que vivim sols, sense fills, lluny de casa. Segons el darrer cens, al Regne Unit hi ha 7.6 milions de persones que viuen soles, és a dir un 12% de la població. I serien moltes més si els preus dels pisos no fossin tan cars. Cada vegada són més els joves que viuen sols però dins un pis compartit. L’experiència de la solitud no és necessàriament dolenta. Hi ha moments de solitud que són meravellós i necessaris. Els meus preferits són el dissabte matí tot berenant amb música posada i també l’horeta de platja els migdies d’estiu amb una bona novel·la. Solitud vol dir la llibertat de fer el que vulguis quan vulguis. Tanmateix, ser l’amo de tu mateix té un preu. Per mi el pitjor és que ningú et demani com ha anat el dia. El dia que estàs baix de moral no hi ha ningú a casa que et faci una abraçada. No tens ningú que t’organitzi la vida, que et digui el que has de fer, o que et sorprengui amb un bon sopar. La solitud et condemna sovint a la pitjor de les companyies que és la teva.

Continua llegint

Share Button

40 anys d’ecologisme responsable

40anys_opiniogent_ismaVolia jugar a despistar perquè, amb el títol de l’article, creia que tothom ja s’imaginaria de quin peu calçava el text i des de quina perspectiva ideològica estava escrit. Per aquest motiu, cercant el xoc d’expectatives, havia pensat que començaria dient que era una notícia lamentable que el GOB Menorca commemoràs, aquest 2017, els seus primers quaranta anys d’existència. Així, contundent i desconcertant alhora: una notícia lamentable. Després, seguint per aquest camí, volia explicar la decepció que suposava que una entitat com aquesta encara aguantàs, després de tant de temps. Tot seguit, però, fiava redreçar la cosa comentant que la no-existència del GOB Menorca hauria implicat que, a l’illa, no hi hauria hagut mai cap problemàtica relacionada amb el medi ambient, la qual cosa, evidentment, no només no s’ha donat mai sinó que la tendència ha estat justament la contrària. Potser volia fer-ho massa complicat, però al final tot havia de confluir, evidentment, en allò que perseguesc des d’un primer moment: elogiar l’entitat ecologista menorquina i celebrar-ne l’aniversari. Com que la realitat illenca cada dia ens presenta noves amenaces i reptes que incideixen en l’ús dels recursos naturals, no només necessitam el GOB Menorca sinó que avui és un luxe del qual, els menorquins, no podem prescindir. Ho diré amb una altra frase tòpica: si no existís, caldria crear-lo.

Continua llegint

Share Button

El derrotisme és d’esquerres?

pesimismoD’acord amb el que estableix el pacte entre les forces polítiques que governen al Consell Insular, Susana Mora relleva Maite Salord en la presidència de la primera institució menorquina. Som, per tant, nel mezzo del camin de la legislatura, un moment idoni per a fer balanç del que ha passat, en aquests dos anys, en el camp de la política institucional, no només a nivell insular sinó també en els àmbits municipal i autonòmic. Cal partir, però, de la base que fer-ne una valoració de conjunt és molt complicat i que, a l’hora de posar-s’hi, s’ha de tenir ben present, tot i que no ha de servir com a excusa per a baixar el nivell d’exigència de l’anàlisi, d’on veníem (seria un exercici interessant retrocedir fins a l’equador de la passada legislatura per tenir-ne la perspectiva adequada) i veure que, sigui quin sigui el resultat actual, (gairebé) sempre ens trobarem millor que quan érem al mig d’aquell desert funest, de la mà de Bauzà, Alejandre, Reynés, Baíllo i companyia.

Continua llegint

Share Button