Navega per l'autor

Àlex

2,5 milions

Llegesc al diario insular que el Menorca Bàsquet reclama a les diverses administracions públiques, (és a dir: als pagadors d’impostos illencs, en definitiva) un total de 2,5 milions d’euros que sembla esser que li deuen en virtut de diversos convenis que es van signar ara fa un any –en plena campanya electoral- amb aquestes adminsitracions.
Posant per endavant les meves escasses simpaties per determinats personatges i representacions de l’ideari col.lectiu que simbolitza aquest club, així com el meu nul interès en el básquet professional, voldria només fer un parell de reflexions sobre el tema, en qualitat de copfinançador de la festa:

Després de –si no vaig errat- tres anys seguits a la primera lliga europea (així és com s’autoproclama l’ACB) i d’un procés de professionalització de l’equip, ¿voleu dir que no és hora de començar a pensar en fer una passa més i professionalitzar/privatitzar també el compte de resultats?
Especialment, en un moment en què els comptes publics de la comunitat autònoma sembla que no es troben en un context d’especial exhuberància, i quan el context macroeconòmic –la crisi que ara ja no dubta ningú que s’ha desfermat- induiria a pensar –en termes keynessians clàssics- que el què hauria de fer l’estat és dedicar la despesa pública a mirar d’incentivar l’activiatat econòmica –via obra pública per exemple- en comptes de pagar subsidis que en el millor dels casos serveixen per generar un parell de dotzenes de llocs de treball.
Finalment, i per posar-ho en context amb la realitat que ara mateix estic vivint, una comparació: des de l’any 2001, l’estat argentí té en marxa un pla d’assistència a les famílies sense ingressos econòmics regulars anomenat “plan jefes y jefas de família”. Mitjançant aquest instrument, cada més els cap de família reben un ajut econòmic per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació. Amb els doblers que li devem els contribuents illencs al Menorca Bàsquet, es paga el menjar de 50.000 famílies durant un mes.
 

Share Button

Binibloc

Que els companys xalandriers i xalandrieres me permetin la llibertat d’aprofitar l’espai per fer-me propaganda. Com que ara som un poc mes enfora de favàritx i de moment estic de vacances i tenc un poc mes de temps, he obert un bloc. Aqui hi teniu l’enllac

http://binibloc.blogspot.com

tots i totes hi sou convidats

besades

àlex

 

Share Button

El general okupa i el general colpista

Perdonau el recurs fàcil de penjar una noticia en comptes d’una reflexió i totes les flagelacions i anatemes sobre la meva esquena per llegir el Pais però la foto val la pena

Llegir notícia

Déu els cria ells s’ajunten.

La reflexió que se la faci cadascú.

salut

Share Button

Espanya

Real com la vida mateixa, em limit a transcriure (i traduïr) la conversa -dir-ne surrealista me sembla d’una prudència excessiva- que vaig mantenir abans d’ahir amb el telèfon del Ministerio de Educación y Ciencia espanyol (+34 902 218 50 per si qualcú hi vol telefonar). Per centar la cosa, us diré que era el tercer dia d’intents telefònics infructuosos i la gestió en qüestió també l’havia intentada els cinc dies anteriors per internet. La cosa va anar així:

-(JO) Bon dia, jo telefonava per demanar cita prèvia per passar a recollir la credencial XXXX-2007 d’homologació del títol XXXXXX-XXXX, tal i com m’indiquen en la comunicació rebuda per correu la setmana passada.

-(EL FUNCIONARI) Molt bé, anem a veure quin dia em dóna el sistema,… ja ho tenim: 4 de desembre.

– (JO, INGENU) Perfecte, 4 de desembre. Em comfirma per favor l’horari i adreça on he d’anar?

-(EL FUNCIONARI, AMABLE) Paseo del Prado 28, de 9 a 17:30 hores.

– (JO, MÉS AMABLE)  Perdoni un moment, no li havia comentat, jo vull torn per la delegació de Barcelona. Hi deu haver un error en el sistema perquè resulta que jo tot els tràmits els fet durant els dos anys i escaig que fa que dura el procés a la delegació del Ministerio a Barcelona i és en aquesta delegació on vull anar a recollir el paperet en qüestió.

– (EL FUNCIONARI, AMABLE) Ja, però és que l’entrega només es fa a Madrid. 

– (JO, COMNEÇ A ESTAR EMPRENYAT) A veure si ho he entès bé: m’està dient que la única possibilitat és que em desplaci per recollir el document a Madrid?

– (EL FUNCIONARI, AMABLE) Si, i pensi que ha de ser el dia 4 de desembre, si no, no l’antendrem.

– (JO IL.LÚS, INTENTANT RAONAR) és a dir, que cal que em demani un dia de festa, pagui un bitllet d’avió, tren o autocar i em desplaci a Madrid només per recollir un simple paper?

– (EL FUNCIONARI, ENTENDRIT, CONCILIADOR) bé, si vol, a partir del 4 de desembre pot demanar que li enviem per correu a la delegació de Barcelona,… Tardarà uns quatre o cinc mesos.

-(JO, FRANCAMENT FLIPAT, PERÒ SENSE PERDRE VOLUNTAT CONCILIADORA) perdoni,… m’està dient que eventualment trigarà de quatre a cinc mesos la tramesa per correu intern del Ministerio d’un document des de Madrid a Barcelona?.

-(EL FUNCIONARI, SENSE PERDRE MAI LA SEVA AMABILITAT INICIAL) Sí, és clar,…. però anem a veure: és que, vivint vostè a Barcelona (NO SABRIA DIR PERQUÈ, PERÒ CREC QUE AQUÍ VA INTRODUIR UN JUDICI DE VALOR MÉS ENLLÀ DEL SEU ZEL PROFESSIONAL) ja deu saber que a Catalunya no hi ha res que funcioni.

-(JO, AQUÍ JA SIDERALMENT EMPRENYAT, PERÒ SENSE PERDRE ELS PAPERS) perdoni, però aquest comentari venint d’un funcionari públic com vostè que paguem amb els impostos de tots, ni tan sols em permeto de tenir-lo en consideració.

-(EL FUNCIONARI, EN L’ÚNIC MOMENT DE TOTA LA CONVERSA EN QUÈ ES VA MOSTRAR ABSOLUTAMENT EMPRENYAT, ARA VEUREU PERQUÈ) que més voldria jo que ser funcionari: jo no sóc més que un simple personal laboral.

-(JO, LA REVENJA) doncs ja m’imagin, ja, el greu que li deu sebre a vostè no ser funcionari.

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI) ja ho pot ben dir.

-(JO CANSAT I PREOCUPAT PER LA CARA QUE POSAVEN ELS MEUS COMPANYS DE FEINA QUE S’HAVIEN ANAT ENGANXANT AL MEU MONÒLEG): molt bé idò, anirem a Madrid. Si no fos molta molèstia, em podria mirar de trobar un divendres capvespre per minimitzar l’impacte en la meva jornda laboral.

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI): doncs miri, sap què passa? que si tothom demanés el dia i hora que li vingués en gana, ja no faria falta que els gastéssim la quantitat de calerons que costa el sistema informàtic de cita prèvia i el personal d’atenció telefònica. Jo li don el que em surt de la màquina.

– (JO) per cert, el sistema de reserves per internet no funciona

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI): ja pot ser ja, fa unes setmanes que la gent ens ho diu. A vam, a vam (ESFORÇ DE MAGNANIMITAT) Miri, quin dia diu que voldria vostè? el set de desembre,… a no, el set és pont i està tancat. A més, del 21 de desembre al 8 de gener també tenim tancat, hauria de ser més endavant.

-(JO FIRSÓS) sap què? deixi-ho fer, el dia 4 de desembre diu? idò a Madrid hi falta gent

-(L’INDIVIDU ABANS IDENTIFICAT COM A FUNCIOARI) tengui en compte que no tancam al migdia, pot venir a les dues o a les tres que trobarà obert. També pot enviar un conegut o una gestoria amb una autorització davant notari i original i fotocòpia dels documents peruquè ho facin en nom seu.

-(JO) moltes gràcies, que passi un bon dia (PENJ EL TELÈFON SENSE DEIXAR OPCIONS DE RESPOSTA, M’AIXEC DE LA CADIRA, I TOT PRENENT UN CAFÈ AMB EL MEU COMPANY DE DESPATX QUE FA UN ANY QUE VA ARRIBAR DE COSTA RICA, LI EXPLIC QUE COSES COM AQUESTA SÓN LES QUE EM FAN SENTIR CADA DIA -UN POC MÉS SI CAL- ENFORA D’ESPANYA. ELL, QUE JA N’HA PASSADES UNES QUANTES DE SIMILARS EN ELS DOTZE MESOS QUE DUU VIVINT AQUÍ, EM DONA LA RAÓ I M’EXPLICA QUE DEMÀ NO HI HAURÀ CAFÈ. SE’N VA A ESPANYA: LI ACABEN DE CONVOCAR UNA REUNIÓ DE FEINA A MADRID). 

 

Share Button

Us propòs un joc

Estimats xalandriers:

Per celebrar l’inici de curs i la recuperació del nivell d’activitat del bloc, voldria proposar-vos un petit joc amb reflexió final. És molt senzill i com que és un joc no competitiu, no hi ha gaunyadores ni perdedors. Es tracta només d’inventar un final obert a la història que tot seguit us plantejaré.

Exercici d’imaginació:

Imaginau per un moment un espai abandonat que fa temps ha perdut la seva funció original, funció diguem-ne relacionada de qualque manera amb qüestions militars.

Seguint amb l’exercici de visualització, podem imaginar per un moment que un grup de ciutadans carregats d’idees, temps i voluntat decideix donar a aquest espai un ús alternatiu a la seva funció històrica i que, decidits a que res ni ningú els aturi i convençuts de la superioritat moral de la seva determinació, començen una voluntariosa feina de recuperació i adeqüació de l’espai.

Podriem dir que entra dins els càlculs lògics d’aquesta histrorieta pensar que -a mesura que el grup du a terme la seva feina- aquesta trascendeix el nucli inicial i recluta noves adhesions (que no sempre representaran postures totalment unànimes amb les dels fundadors inicials però que tenen la seva cabuda en el col.lectiu), al mateix ritme que s’incrementa la difusió pública de la seva feina. Una feina que -val la pena recordar-ho- és essencialment de caràcter altruista.

 Així mateix també és fàcil imaginar com darrera la difusió de les activitats de la comunitat arriben, especialment els caps de setmana, grups de curiosos que volen veure què punyetes fan aquells quatre penjats en un lloc abans abandonat que -tot sigui dit de passada- presenta unes vistes sobre la mar espectaculars.

Finalment, també és ben lògic suposar que entre aquests badocs tard o prest hi figuri un representant dels propietaris legals de l’espai perquè -ai las- l’espai té uns propietaris legals (i no entrarem ara ni aqui a discutir sobre la legitimitat d’aquesta propietat).

Així idò, ja la tenim armada.

Fins aquí l’exercici d’imaginació. El joc comença ara: qui s’atreveix a posar topònim i a imaginar un final pel conflicte que semblaria que és apunt d’entaular-se?

Facin joc, senyores i senyors.

PD: qualsevol semblança amb la realitat és decididament intencionada.

Share Button
  • 1
  • 2