L’1 d’octubre, deia en un article anterior, és el nostre maig del 68 – el nostre  25 d’Abril si ho preferiu – un dia que quedarà marcat en lletres grosses a l’imaginari col·lectiu. La mobilització popular va superar totes les expectatives i va estar a punt de fer el cop, tanmateix, igual que al 1968, l’objectiu no es va aconseguir. L’operació va anar molt bé, però Madona és morta. I açò és així perquè la repressió policial va tallar d’arrel un procés que només podia ser pacífic. No hi havia estratègia contra la violència i l’estat espanyol ho sabia. I per açò la va emprar. El sobiranisme es podia haver llançat al carrer amb molta més determinació, però sense el número de vots suficients per a proclamar la independència amb totes les garanties va optar, crec que molt encertadament, per minimitzar els danys. La decisió té lògica. Amb l’aplicació 155 l’estat espanyol buscava una versió postmoderna del cop del 36 que tallés d’arrel un procés democràtic. Cremar-ho tot, com sempre han fet. Tanmateix, van acabar fent un Primo de Rivera, una dictablanda, una pífia que ha generat molta tensió al carrer però ha deixat intacte la base social i política del sobiranisme. És precisament perquè és una pífia que Puigdemont no fa més que guanyar victòries judicials. Casado i Rivera no estan contents amb el resultat del 155 i s’han conjurat a acabar la feina. Ja veurem si ho aconsegueixen. Europa frena.

Continua llegint

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

Aquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal. Continua llegint

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

Continua llegint

Els que em segueixen ja saben que m’agrada el cinema. Si puc hi vaig cada setmana, generalment els diumenges capvespre, quan el temps s’atura. Hi vaig amb un grup d’amics sempre al fabulós Tyneside, un cinema amb un deix art decor al bell mig de Newcastle a tocar de la feina. Un cinema amb tres cafés- bar preciosos amb una programació que combina cinema d’estrena i art i assaig   Aquest any malauradament el meu ritme de pel·lícules ha baixat. M’he perdut unes quantes pel·lícules, sobretot aquesta tardor, i això em sap una mica de greu. No es pot fer tot. Així hi tot he vist una cinquantena llarga de pel·lícules.

Pel que fa a les pel·lícules d’estrena aquest any va començar molt fort amb Manchester by the sea, Moonlight i 20th Century women. I les tres tenen moltes coses en comú. Manchester by the sea és una pel·lícula més aviat trista i dura que ressegueix una home que retorna a l’escenari dels traumes d’infantesa. De les tres la que em va impactar més és Moonlight, un història en tres parts que segueix les dificultats d’un negre de Miami per acceptar la seva sexualitat des de la infantesa fins a l’edat adulta. Moonlight és una pel·lícula profunda, commovedora i única, que molt merescudament va rebre l’oscar. Infinitament més bona que LA LA land. Les tres parts són precioses, ara bé la que em va impactar és la tercera, un triomf del cinema. No hi passa gairebé res. Tanmateix, el joc de mirades i afectes és increïble. La tercera pel·lícula que voldria destacar és 20th century women, una deliciosa pel·lícula sobre les dificultats d’una mare soltera d’edat avançada i el seu fill adolescent. No tant ambiciosa però molt divertida, és, en certa manera, la versió femenina de les dues anterior. Mentre les dues primeres tracten de la crisi de la masculinitat;  20th Century women analitza els problemes de la feminitat. Totes tres situen al bell mig del debat la crisi dels models familiars establert Continua llegint

1. Amb tot en contra, amb els líders a la presó, expulsats de la Generalitat, amb bombardeig mediàtic constant i les forces independentistes han tornat a guanyar per majoria absoluta. I per primera vegada superant els 2 milions de vots. Té molt mèrit. S’ha salvat el país. S´han salvat els mots.
2. Cada vegada que hi ha urnes, l’independentisme guanya 100.000 vots. Tanmateix, els altres en guanyen un número equivalent o superior. Siguem clars. 47.5% de vots no són suficients per a proclamar la república. En calen almanco 2.5 milions. Per anar bé 3. Toquem de peus a terra. Hi guanyarem tots.
3. Per mi el problema principal no és la unitat sobiranista. El problema seria el mateix si ERC i JxC anessin junts. L’únic que canviaria seria l’ordre dels partits. Però el número de votants no seria en cap cas superior. El problema és que no arribam al 50%.
4. Hi ha un 43% de catalans que se senten espanyols (52% segons com es miri) i es mobilitzaran per continuar sent-ho. Per arribar als 2.5 milions de votants cal pescar d’aquest 43%. Catalunya no es pot construir contra aquest sentit espanyol. En aquest sentit l’anàlisi estratègica d’en Junqueres era encertada. Les eines de què disposava, però, eren molt minses.
5. L’independentisme té una oportunitat d’or per revisar les seves estratègies, mentre la batalla es trasllada a Madrid amb Podemos en fora de Joc. Per mi la clau està en deixar de parlar d’independència com si 1870 o 1917 es tractàs. La independència arribarà quan parlem en termes república per al segle vint-i-ú. Una part important de 43% unionista, per exemple, són republicans i antics votants d’esquerres.
6. Aquí hi havia un barça Madrid molt igualat, i els comuns van decidir recolzar l’àrbitre enlloc de bastir un projecte per Catalunya. Res fa pensar que canviaran ara d’estratègia. La tercera via no era un referèndum pactat (amb el PP) era pactar un referèndum encara que la llei acompanyi (tot recolzant activament el dret a l’autodeterminació). Si El 15 M hagués sumat a l’1 Oct avui seríem independents. Però vam triar establishment a revolució.
7. Les dues forces triomfadores són anti-partits, sense gairebé militants i molt mediàtics.  ha hagut un rebuig clar a la política tradicional. El Plasma ha guanyat al carrer. Puigdemont entenia el llenguatge. Marta Rovira no.
8. Cs Ha guanyat. Em dol i molt. És dur de pair. Ells han jugat d’una manera molt hàbil a fer de poli bo. Mentre Rajoy era el de les porres, ells mostraven un corazoncito tan amable com buit de contingut. Amb Cs la gent ha trobat la manera de recolzar espanya sense donar suport explícit a les porres.
9. Cs no ha tingut mai la intenció de governar Catalunya. Els socialistes eren la millor opció per fer-ho. El seu joc era contra Rajoy. I Han tret el millor resultat possible per tocar les portes de la Moncloa, i sense despentinar-se. És l’hora de Ciutadans.
10. Com derrotar Cs? D’entrada fent-lo sortir del monotema. Que s’efrontin a la realitat. Perquè una proporció altíssima dels seus votants no està d’acord amb les seves polítiques. Que es desgastin a Madrid igual que li ha passat a Pablo Iglesias.
11. Conclusió. És hora de deixar de banda el tenim pressa. La república arribarà però no demà matí. Accepta-m’ho. Obrim un nou cicle. Preparem-nos per a la propera crisi espanyola que prest arribarà. Construïm la república .

Crònic en calent d’un dia que no oblidaré mai

Un podria pensar que per a una persona com jo obertament independentista el dia un d’octubre ha estat un gran dia. La resposta de la gent, certament, ha estat ha estat extraordinària. De gran dignitat i valentia. Tanmateix, feliç i content no hi estic. Més aviat estic enrabiat, preocupat i trist. Tot indica que esteim a les portes de la independència. Que al final tot sortirà bé. Però no m’ha fet gens feliç tot el que ha passat, un estat que treu tota la seva artilleria per reprimir el seu poble.. Ho ha fet perquè L’estat no considera Catalunya com una part d’Espanya sinó com una colònia, una possessió.

Començ aquest article a l’aeroport segut a terra carregant per 5ena vegada la bateria del mòbil a l’únic endoll disponible a la sala. Estic emocionalment baldat després d’un dia de molta tensió. L’adrenalina fa masses hores que està a nivells massa alts i no sé com la faré baixar. El que ha passat avui no ho viuré mai més. Han passat coses molt més gruixudes dels que mai ens hauríem imaginat. També han passat coses molt polides. Tot un poble alegre i combatiu defensant pacíficament la democràcia. Catalunya no ha tornat a l’any 34 com deia en Juliana. Tenia molt ben apresa la lliçó de la història. Unida, pacífica i determinada a fer-ho possible. Sense fissures. Espanya, en canvi, sí que hi ha tornat al carreró fosc dels anys 30.

Continua llegint

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Continua llegint

En motiu del 25 anys de la mort de Joan Fuster, Vilaweb ens en va regalar un retrat en forma de diccionari. La darrera entrada porta per títol Whisky i diu «Bec amb una certa, o incerta, discreció, segons les llunes. I fumo molt: fumar i beure són formes de companyia per a un solitari.». Incís. No us espanteu. No ha fumat mai i bec amb moderació i molta consideració. I res ha canviat. Tot i que és veritat que fa un parell de setmanes, un amic em va convidar a un whisky d’aquests escocesos que són una meravella i em va alçar la moral després d’un dia de molta feina. Fi de l’incís. La cita em va impressionar especialment perquè retracta com només ho podria fer ell, la experiència contemporània de la solitud. Jo també visc sol. Visc sol un país que ja és meu però que encara se’m fa estrany. I per molta vida social i molts amics que tengui els moments de solitud sempre hi són.

La solitud és un problema creixent en les nostres societats. Som cada més els que vivim sols, sense fills, lluny de casa. Segons el darrer cens, al Regne Unit hi ha 7.6 milions de persones que viuen soles, és a dir un 12% de la població. I serien moltes més si els preus dels pisos no fossin tan cars. Cada vegada són més els joves que viuen sols però dins un pis compartit. L’experiència de la solitud no és necessàriament dolenta. Hi ha moments de solitud que són meravellós i necessaris. Els meus preferits són el dissabte matí tot berenant amb música posada i també l’horeta de platja els migdies d’estiu amb una bona novel·la. Solitud vol dir la llibertat de fer el que vulguis quan vulguis. Tanmateix, ser l’amo de tu mateix té un preu. Per mi el pitjor és que ningú et demani com ha anat el dia. El dia que estàs baix de moral no hi ha ningú a casa que et faci una abraçada. No tens ningú que t’organitzi la vida, que et digui el que has de fer, o que et sorprengui amb un bon sopar. La solitud et condemna sovint a la pitjor de les companyies que és la teva.

Continua llegint

Em vaig prometre que aquesta vegada no em quedaria a veure la nit electoral, que sidecàs em llevaria d’hora. Les nits electorals britàniques comencen tard – cap allà a les 10 – i acaben d’hora, passades les 6 del matí. Però just veure el sondatge a peu d’urna no em vaig poder resistir. La nit podia ser històrica. Les xarxes socials bullien d’emoció. No hi puc fer res. He de quedar una mica més. El primer districte a proclamar-se és el de Newcastle Centre. Es proclama al gimnàs de la universitat. La diputada Chi Onwurah, d’origen nigerià treu un resultat magnífic. Proud to be líving in  Toon diu una amiga.  La veu de la raó em diu que hauria d’anar al llit que el tren surt a les 7.43. Però com diu la cançó se hacieron las 10 y las 11, las 12 y la 1…..  El que semblava impossible quan May va convocar les eleccions esta a punt de fer-se realitat. Corbyn ha fet una remuntada espectacular. EL seu resultat és increïble, tanmateix té un punt d’amarg. Perquè tot i aconseguir més de 12 milions de vots, Corbyn es quedarà a la bancada de l’oposició a tan sols 10 diputats de Dawning st.

El resultat és tota una sopresa. Però la veritat és que ja feia un parell de setmanes que es veia a venir. El meu timeline no és de cap manera representatiu del mapa electoral britànic. Sóc un “professional liberal” que viu a una ciutat profundament laborista i cosmopolita. Entre els meus “amics” hi ha almanco 20 militants laboristes, inclòs el batlle de Newcastle. Tanmateix el meu timeline feia un aparell de setmanes que bullia a favor de corbyn, com no havia passat mai abans. Un darrere l’altra els meus amics declaraven públicament el seu suport a favor del laborisme, obertament, com si del primer Obama es tractàs. Bé tots no, manco un. Tothom parlava bé de Corbyn, des del professor fins a l’estudiant, des del metge fins a l’oficinista. Dos dies abans de les eleccions em diuen que la una companya de feina que va votar UKIP al 2015 ara havia votat Laborista. Un detall molt significatiu que fa que pensar.  Continua llegint