Aniversari

Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.

Les societats occidentals, concretament, ho fan de manera totalment antropocèntrica, prenent-ne com a punt de partida l’individu. El cicle s’atura amb la mort. Celebrar un aniversari no deixa de ser un recordatori de la finitud, del principi i del final entre els quals ens emmarcam, de la treva que la Mort ens atorga, per dir-ho emprant les paraules que va fer servir Carles Riba al poema «Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany», publicat al llibre segon de les Estances, un poema fantàstic que explica la vida com un deixar-se endur, com si d’una barca «frèvola», sense rems i sense veles, es tractàs.

No sé si són els signes dels temps, però em sembla percebre que, a partir d’una determinada edat, hi ha gent a qui costa de celebrar el pas del temps, que se n’amaga. Potser aquest fenomen es fa més evident en passar l’hipotètic equador del viatge, és a dir, a partir dels quaranta anys. Es suposa que, en haver arribat a aquesta edat, hom comença a anar costa avall, sobretot perquè és en aquest moment que es comença a prendre consciència de la degradació del cos. D’altra banda, s’arriba a un punt en què es pot veure la vida amb suficient perspectiva respecte d’allò que s’ha deixat enrere. I es fa balanç: els humans hi tenim una tendència innata, inevitable. El resultat no sempre és de color de rosa. En diuen —si no vaig errat— la crisi dels quaranta.

Hi ha qui desconeix aquesta presa de perspectiva. Algunes persones, bàsicament perquè han quedat atrapades en la infantesa o en l’adolescència, negant-se a assumir les responsabilitats que s’associen amb la vida adulta. És una actitud en què es combina immaduresa i narcisisme. Aquesta patologia, tot i que no és un terme que tengui validesa acadèmica, es coneix amb el nom de síndrome de Peter Pan. Ara bé, i potser n’és una derivació, hi ha reaccions davant d’aquest moment crític de la quarantena que parteixen de la decepció respecte del camí fet. Es perceben de manera clara el que es consideren errors del passat (sempre, però, a partir de la interpretació que se’n fa des del present, des d’una distància que permet de fer-ho) i, en conseqüència, apareix la necessitat d’esmenar-los, de demanar una segona (o tercera, o les que siguin) oportunitat en la partida, per tal d’intentar canviar el resultat d’algunes jugades que no van acabar, en el seu moment, com hom hauria volgut.

El problema és que, sigui d’una manera com de l’altra, aquests retorns a etapes vitals pretèrites solen acabar en fracàs. D’una banda, perquè s’acaba constatant que és impossible de viure novament la joventut o la infantesa: ni el cos ni el cap no hi acompanyen (segurament perquè no hi estan preparats). En aquest sentit, vivim enganyats pel darrer dels grans mites occidentals, el fàustic, d’arrel romàntica. La segona decepció apareix en el moment en què es constata que, empescats a viure una nova joventut, s’ha deixat passar la maduresa i tot allò que hi duu associat. I, al final, resulta que no s’ha aprofitat ni una cosa ni l’altra. La sensació de buit davant de l’existència, en aquests casos, ha de ser força punyent.

Hi ha por a anar envellint. No sé fins a quin punt aquest és un fenomen cultural. No sé, tampoc, si hi té alguna cosa a veure el bombardeig constant a què estem sotmesos, en tant que consumidors, a un tot d’estímuls que ens presenten el món com si d’un present continu es tractàs, en què impera l’hedonisme i la recerca del plaer físic immediat i efímer, que es vol constant (d’aquí que n’acabi naixent la insatisfacció), una mena de joventut eterna —tornem-hi, amb Faust— en què, per tant, la consciència dels límits (del principi i del final, és a dir, de la finitud de la vida) hi són sobrers, fan nosa. Segurament aquesta és una percepció errònia, però hi ha força indicis que permeten relacionar el peterpanisme amb els valors que predominen en la nostra realitat postmoderna.

Voldria pensar que aquesta por o rebuig al pas del temps no és el meu cas. Evidentment, no puc evitar de mirar cap enrere i veure, en el camí, coses que no m’acaben de convèncer. És un bon exercici fer-ho, com ja s’ha dit, per a veure les coses amb perspectiva. Perquè aquesta és una altra evidència: per molt que es parli de la infantesa i, fins i tot, de la joventut com a paradís perdut (maleït Proust), aquesta no deixa de ser una idealització. Les pors del passat, els traumes, les situacions difícils, també hi van ésser —com les coses bones, és clar— i, en certa manera, ens han fet allò que som. És el que hi ha: el present de cadascú n’és el resultat. Així, potser és millor no canviar res, del passat, i assumir-lo com a tal, sense idealitzacions de cap mena, a l’hora d’encarar el present i el futur. Per què tornar-hi, com alguns s’entesten a fer? Per a repetir les equivocacions (de manera diferent, potser, però inevitable)? Per tenir sempre alguna cosa de la qual poder-se plànyer? Per emular els hàmsters, que donen voltes i voltes a la roda, per acabar sempre al mateix lloc?

Potser hi ha molt de l’escepticisme vital de Josep Pla en les paraules d’aquest text, però el camí fet, tot el bagatge acumulat al llarg dels anys, permet que, en l’ara, es pugui treure molt més suc de les coses. Les quals, a més i per sort, s’han concretat i reduït, de manera que es poden valorar amb major equanimitat. És ver que el trajecte s’ha fet a base de renúncies i pèrdues: no es pot tenir tot (i aquest aprenentatge, bàsic, no es pot assolir fins a una determinada edat). Les tries, però, permeten de viure amb prou intensitat amb allò que tenim. Potser, la certesa que és més curt el camí que resta (més que no pas el que ja hem completat), ajuda a fer-ho d’aquesta manera. Amb calma, sense presses, però també sense pausa. Hi ha, al darrere, el clàssic carpe diem horacià, allò d’aprofitar i viure el moment? Potser sí, tot i que ens hauríem de posar d’acord respecte del paper que hi juga el seny en tot plegat.

Allò a què volia arribar és al fet que no hi ha res de dolent en el fet d’anar celebrant aniversaris. A l’inrevés. Cal fer-ho (tot i que deixarem de banda, perquè no és el moment de parlar-ne, de les maneres: amb pastís o sense, estirant l’orella, bufant o no les espelmes, amb ressò públic o en petit comitè…). En primer lloc, perquè així constatam que encara hi som, la qual cosa ja és una victòria de l’ego, de l’amor propi. Però, sobretot, perquè el viatge, mentre no arribam a Ítaca, ens ha de permetre de recórrer noves rutes (que ens perdríem si només navegàssim de manera recurrent pel passat), des de l’experiència adquirida en la navegació, la qual cosa és un avantatge indiscutible. Uns trajectes, «plens d’aventures, plens de coneixences», d’acord amb el conegudíssim poema de Kavafis, traduït al català per Carles Riba, que molta gent coneix a partir de la versió —incompleta pel que fa al text— que en va fer Lluís Llach. Es tracta de viure la vida com si d’un regal es tractàs, perquè «Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques».

Visits: 3