El nou 9 (N)

Article publicat a Diario Menorca dia 27 d’Octubre de 2014

El 9 de Novembre fa temps que està marcat en vermell a les principals cancelleries de tot el món. És el dia que se celebra la consulta sobre el futur polític de Catalunya, una consulta que no només amenaça la unitat d’Espanya sinó que afecta també la complexa geopolítica Europea. Després d’uns dies de molta confusió tot indica que el dia 9 hi haurà urnes i paperetes però que no serà el dia D de la independència de Catalunya..

Que ha passat?

Ha passat que el catalanisme ha arribat molt més lluny del que ningú mai s’hauria imaginat. Per primera vegada a l’estat espanyol s’ha convocat una consulta on es demana als ciutadans si volen la independència. El referèndum s’ha convocat després d’una de les mobilitzacions ciutadanes més grans que s’han celebrat mai a Europa. Són molts els que pensaven que la sempre tan pragmàtica Catalunya arronsaria a les primeres de canvi. Idò no. El catalanisme ha aguantat estoicament una guerra bruta marca Espanya i s’ha plantat a les portes del referèndum.

Ha passat que, tal com era d’esperar, l’estat espanyol ha prohibit la consulta sense oferir res a canvi. Rajoy s’ha enrocat en posicions intransigents que fan olor a post guerra. La intransigència de l’estat no ha fet més que accelerar el xoc de trens, tot transformant un procés d’independència ple d’incerteses en un procés democràtic amb una força imparable. Cap altra país europeu hauria actuat de la manera que ho ha fet Rajoy. Bé sí un Sèrbia, i així li ha anat. Algú ens haurà d’explicar perquè el govern del PP ha actuat així, per tradició política o per manca d’intel·ligència.

Ha passat que en el darrer moment el xoc de trens s’ha evitat. Després de la fulminant prohibició del tribunal constitucional – òrgan d’una més que dubtosa credibilitat democràtica- Artur Mas ha substituït la consulta per un procés participatiu molt similar. Amb aquest moviment Mas guanya temps mentre el procés entra en temps de descompte. El nou 9N no serà una consulta homologable amb un cens propi. Serà un succedani de consulta que, com deia Antonio Baños, tindrà «la inútil potència que va tenir la consulta d’Arenys de Munt». Amb aquest moviment Mas ha situat la pilota al terrat dels ciutadans.

On som?

El procés Català no ha mort. Més aviat s’ha accelerat amb un canvi de pantalla. Un canvi que s’està fent mediterràniament amb improvisació i una mica de caos. Esgotat tot el que podria donar de sí la pantalla de la consulta pactada i homologable esteim passant a la pantalla de les eleccions plebiscitàries, una pantalla que ningú sap ben bé com jugar-la. Un escenari que volia ser escocès i civilitzat està deixant pas a un escenari més nostrat similar al del 1931 quan es va proclamar la república després d’unes eleccions municipals que van guanyar els partits republicans.

Aquest canvi de pantalla enterra qualsevol solució de compromís. La consulta pactada era una ocasió única per resoldre el conflicte democràticament sense trencar amb Espanya. Recordem que la consulta tenia dues parts, una primera que demanava si Catalunya volia ser un estat i una segona que demanava si volia ser independent. Enlloc d’aprofitar l’ocasió, l’unionisme s’ha dedicat a cremar qualsevol opció alternativa. I és que la paraula compromís no figura en el vocabulari d’un l’oligarquia espanyola cada vegada més corrupta que encara viu instal·lada al 1936.

La unitat trencada.

Després de mesos de navegar amb el vent a favor, la política catalana ha caigut en un sotrac. Artur Mas en un exercici de realisme ha decidit tirat endavant fins allà on era legalment possible sense la participació de les altres forces polítiques. La seva decisió – certament arriscada però no necessàriament brillant – ha trencat la unitat d’acció i ha descafeïnat el debat. El que havia de ser un procés civilitzat s’ha convertit en una guerra de nervis i gelosies amb un resultat incert. És el preu del canvi de pantalla. Tres són les claus del moment.

La primera clau la trobam a fora. El moviment del president Mas té tots els ingredients d’una operació diplomàtica d’alt nivell orquestrada des d’Europa. Mas ha descafeïnat la consulta i l’estat espanyol ha baixat el volum. Europa es dona temps per reconduir la situació sense que cap dels actors renunci als seus plantejaments. Aquest moviment es pot intuir tot llegint les moltes editorials que s’han publicat als principals mitjans de comunicació d’arreu del món, la majoria força crítiques amb l’ immobilisme de Rajoy.

La segona clau és interna. La política catalana està immersa en un procés de mutació. El PSC és una ombra del que era; el trencament i la refundació de CIU són ja inevitables; ICV es veu amenaçada per Podemos i la CUP, que ha jugat molt bé les seves cartes; Ciutadans s’està menjant el PP i ERC està cridada a ser el nou pal de paller. El moviment del president Mas es pot interpretar com un intent més o menys desesperat per recuperar la iniciativa política. Una vegada més Artur Mas, que no es resigna a ser un cadàver polític, ens ensenya el seu instint de supervivència.

La clau mestre però no es guarda a cap despatx sinó que pertany al poble, que és qui estira del carro. Ho vam poder comprovar una vegada més el diumenge dia 19 quan 100.000 persones van omplir la plaça de Catalunya per dir que ara és l’hora. Les agulles del rellotge avancen i molt prest tota aquesta guerra de nervis serà una simple anècdota. Una gran majoria de catalans volen votar. El meu desig és que ho facin ja i de la millor manera possible.

Twitter: @pauobrador

Share Button

3 comentaris

  • Pau Obrador

    30 octubre, 2014

    Va tan deveres que aquest article que ja és massa antic. El vaig fer a principis de la setmana passada i amb una setmana ha envellit tant que em fa vergona. El vaig escriure amb un ull posat amb el públic moderat lector del Menorca (cosa que no faig gairebé mai). estic content de veure que la jugada del nou 9 està sortint bé. Amb un poc de sort soritan a votar 2 milions de persones. Aquesta és la fita. Alerta a que passaria si la cosa s’aproxima als tres. 1.5m de vots ja seria un èxit. M’agradaria que les coses es fessin una mica més a l’escocesa però que hi hem de fer som Mediterranis. Em falta una mica de debat i no crec que fos tan difícil. Efectivament l’ANC, el poble és qui estira. S’ens ha amagat que el darrer 11S competeix per ser la manifestació política més important que s’ha fet mai arreu. La majoria d’espanyols encara pensa que eren quatre bruts melenuts que deia l’avia d’un amic. I així anam. La sensació que tenc és que guanyarem que quan s’obre un meló no es fàcil de tancar La darrera vegada els hi va costar una guerra, la por de la qual per fin hem deixat endarrera. Segurament pesaran coses que no ens esperam però cal confiança. No sóc troskista ni anarquista tanmateix m’agraden moltes de les coses que diu la cup. El seu paper està sent clau en dos fronts, la primera per nacionalitzar l’esquerra (la revolució és avui independència) i la segona per desemescarar el gran desastre bancari. Aquella sandàlia d’en David vull pensar també era la de molts de nosaltres. Estic molt content de veure que ens esteim cupeitzan un poquet sobretot a nivell municipal.

  • perot

    29 octubre, 2014

    Em sembla molt correcte l´anàlisi.
    Només vull afegir dos comentaris.
    Rajoy actúa així pensant en vots .
    En el moment que vegi que les enquestes
    no li son favorables,(mala gestió del tema català, de l´èbola i els nombrosos casos de corrupció,llei avortament,irrupció de Podemos, etc.)canviarà de discurs i voldrà negociar. Potser arribarà tard.Els seus barons territorials ja començen a ser molt crítics amb ell.

    També vull ressaltar el paper decisiu que en les movilitzacions ciutadanes, ha tingut ANC, que ha passat per sobre i ha desbortat a tots el partits polítics catalans.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    28 octubre, 2014

    Pau, amb quina celeritat van les coses al Principat, que entre que has publicat aquest text i avui ja començam a veure com es juga aquesta nova pantalla. Sembla que els espanyols del PPSOE segueixen encaparrats a fer-se l’harakiri , amb la seva intransigència (ara volen prohibir el nou nou ena, una maniobra que encara donarà més ales a l’independentisme català).
    Vaig ser a Barcelona fa menys d’un mes. Per primera vegada, algunes persones que fa dos anys eren totalment escèptiques respecte del procés, van donar la independència per fet. La dada no és gens rigorosa, però la percepció es palpa al carrer: mai com ara havia vist tantes estelades a Barcelona. I, com que realment qui estira del carro és la societat civil, per moltes maniobres partidistes que hi hagi al bloc sobiranista, açò no té aturador.
    I, a nivell personal, i en tant que espectador no tan llunyà del que passa, de cada vegada tenc més empatia amb les CUP (qui deia que, a mesura que ens envellíem, ens tornàvem conservadors?).

Els comentaris estan tancats.