música

Popu: 45 (i 26) anys de proselitisme rocker

per

popular1-222-1992-03

Mil nou-cents noranta-dos, l’any olímpic, va significar un abans i un després per a la meva cultura musical. Fins llavors, àvid com estava per conèixer noves propostes, circumscrites, açò sí, dins dels marges relativament estrets del heavy metal, la meva dieta literària musical (les revistes eren, en aquella època, gairebé l’única font per estar un poc al dia de l’evolució de l’escena metàl·lica) estava formada per capçaleres com MetalliKO, RIP, Metal Hammer, Kerrang i, sobretot, per la Heavy Rock, de l’inefable Mariskal Romero. Des d’aquelles pàgines, podia saber de grups com Metallica, Iron Maiden, Helloween, Accept…, a més de sentir-me part d’una comunitat els membres de la qual es dedicaven a escriure cartes que la revista publicava darrere del pòster central i que, de carrer, devia ser la secció més seguida pels lectors. Tot va canviar, però, un dia en què, a la recerca de la Heavy Rock, l’atzar va voler que una portada compartida entre Anthrax i Public Enemy, que acabaven de trencar les fronteres entre gèneres musicals amb el tema «Bring the noise» (on el rap i el trash convivien en perfecta harmonia) m’empenyés a comprar una revista que, fins al moment, desconeixia: Popular 1, Rock ‘n’ Roll Magazine o, el que és el mateix, el Popu. De llavors ençà, no me n’he perdut cap número, cosa que no puc dir de cap altra publicació. Açò vol dir que, des de fa vint-i-sis anys, he estat un lector fidel d’una revista que, enguany, commemora el seu quaranta-cinquè aniversari. Són, no cal dir-ho, nombres importants per a una història que, durant molt de temps (més de la meitat dels anys d’existència del Popu), hem viscut plegats. La celebració està més que justificada.

Llegiu més

Visits: 0

L’omnipresència cultural de la Bíblia

per

frye

Aquests dies estic llegint, molt a poc i en bones, perquè els continguts de l’obra són especialment densos (tant com interessants alhora), el llibre El gran código, de Northrop Frye, que porta per subtítol «Una lectura mitológica y literaria de la Bíblia». Finalment, hauré resolt un deute que tenia pendent des de fa massa anys: abordar aquesta obra que, ja fa una raig de cursos acadèmics, em va recomanar Miquel Àngel Maria (i que, com tantes altres que m’ha donat a conèixer, he anat llegint i gaudint: senyal que els títols triats tenien al darrere un molt bon criteri). De fet, estic passant per un període en què la cultura bíblica forma part de la meva quotidianitat. No és la primera vegada que em passa i, de fet, ja n’he parlat aquí mateix. Potser aquest interès pot sorprendre la gent que sol associar el llibre de llibres a un àmbit molt restringit, relacionat concretament amb la pràctica de la religió catòlica (ni tan sols la cristiana en general). L’ús que faig del material bíblic, però, no té res a veure amb el vessant confessional i sí amb el professional.

Llegiu més

Visits: 2

Les musiquetes de l’estiu

per

1426804677000_1123489

A l’hora d’explicar què ha significat passar les vacances d’estiu en una caseta a la vora de la mar, tot són elogis i avantatges. Però hi ha una excepció en aquest panorama idíl·lic (que en confirma la norma, açò sí): escoltar música. Les infraestructures necessàries per a fer-ho en condicions han estat deficitàries. No hi ha hagut ni rastre d’un bon aparell d’alta fidelitat, amb el qual garantir la qualitat del so reproduït. De fet, la realitat ha estat gairebé la contrària: el màxim a què hem pogut aspirar, per no complicar-nos la vida, ha estat un equipet (com el de la imatge que encapçala aquest text) amb el reproductor de discos compactes espatllat, sense antena de ràdio i amb un lector USB que entén les coses a la seva manera i que disposa els discos i les cançons en un ordre la lògica del qual encara no he arribat a entendre. Sort de l’entrada auxiliar, que ha permès d’escoltar amb un poquet de dignitat la música de l’ordinador portàtil. Ara bé, malgrat tots aquests impediments, enguany hem salvat els mobles a nivell musical.

Llegiu més

Visits: 1

La llista amb els meus deu discos preferits

per

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Llegiu més

Visits: 2

Plaers culpables

per

1525340291261

A Menorca no podem escoltar iCat per la freqüència modulada, ara que se n’han reprès les emissions radiofòniques convencionals. Tampoc no podem sintonitzar Catalunya Informació o veure, a la pantalla del televisor, Esports3 o el canal normal de TV3. Coses que passen. Sempre ens queda, però, el consol de poder-hi accedir a través de les aplicacions del telèfon mòbil o des d’internet. Així, des de l’ordinador, he pogut escoltar i gaudir el podcast de la tercera edició d’un experiment anomenat «El Desconcert d’iCat», que es va celebrar el passat dimarts vuit de maig, i en què una sèrie de grups de l’escena catalana van interpretar una selecció de temes que formen part dels seus plaers culpables, és a dir, són «cançons que fa vergonya, poca o molta, reconèixer que ens agraden», segons es podia llegir a la promoció prèvia de l’esdeveniment. La proposta no deixa de ser original, perquè obliga els conjunts musicals a sortir de la seva zona de confort, tot donant sortida a un tipus de composicions que mai no associaríem als seus estils habituals.

Llegiu més

Visits: 2

Tres anys i mig de presó

per

creativity-153667_960_720

No voldria, de cap de les maneres, que aquest text semblàs el típic discurs, ideològicament conservador, basat en l’elogi d’un passat meravellós en contraposició a un present catastròfic, però no hi ha més remei que fer una visita als anys vuitanta i noranta del segle vint per parlar d’uns determinats tipus d’expressions culturals (música, literatura, còmic i, fins i tot, televisió) que, més d’una persona, servidor inclòs, va anar incorporant als seus bagatges vivencials i que, per tant, ajudaren a conformar-les tal com són. Potser hi van arribar perquè es van sentir atrets per allò que era, com a mínim, perillós o, potser, feia la sensació de ser una cosa prohibida. Alguns, n’han fet apostasia, d’aquesta herència, que han titllat frívolament de «pecats de joventut»; d’altres, ens sorprenem quan l’acaram amb el present i comprovam que la llibertat d’expressió, quan es dedica a posar damunt la taula les vergonyes del poder, està més que perseguida. I, com succeeix moltes vegades, en tost de solucionar el problema, que és de manca de base democràtica, alguns es dediquen a l’actuació inútil de matar els missatgers.

Llegiu més

Visits: 1

Mazoni, el camaleó

per
Mazoni, en directe a La Bisbal d'Empordà (2009)
Mazoni, en directe a La Bisbal d’Empordà (2009). Font: wiquimedia

Havia llegit la notícia quan alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no li vaig donar gaire importància. Uns anys després, la dada s’ha tornat a fer present, citada al llibre Una historia de los Beatles (de què ja hem parlat aquí), de César San Juan Guillén i, no sé per quin motiu, en aquesta ocasió sí que m’ha fet ballar el cap. Segons una investigació feta per un grup de científics, el 2012, la música pop de les darreres dècades tendeix a l’homogeneïtzació progressiva. Dit en altres paraules, les cançons de cada vegada s’assemblen més entre elles, perquè s’han reduït les combinacions de notes musicals que s’empren a l’hora de compondre-les (la qual cosa les fa més previsibles) i, també, perquè de cada vegada s’empren menys combinacions d’instruments per a interpretar-les. San Juan empra aquesta informació per tal de contraposar-hi The Beatles, un conjunt que, al llarg de la seva curta trajectòria, va maldar per no fer dos discos iguals, cosa que van aconseguir amb solvència. Un altre exemple que podríem citar en aquest sentit és el de David Bowie i, en el cas de la música popular feta en la nostra llengua, potser haurien d’encapçalar la llista Roger Mas i Mazoni, pseudònim musical de Jaume Pla, del qual m’agradaria parlar un poc més a fons.

Llegiu més

Visits: 2

The Beatles com a excusa

per

321699377Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.

Llegiu més

Visits: 0

Maridatges

per

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Llegiu més

Visits: 3

El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

per

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Llegiu més

Visits: 0