És estiu i l’illa vessa (II): quan el sol es pon

Per als romàntics, que van viure a cavall del segles XVIII i XIX, la contemplació de la natura era considerada una experiència transcendental. Entre d’altres aspectes perquè se la considerava transmissora de misteri, la qual cosa implicava que, al darrere, hi havia d’haver alguna realitat superior, de caràcter diví. Era una manera de constatar-ho i de connectar-hi. Contemplar-la podia proporcionar pau, assossec, coneixement, però també, pel seu caràcter indòmit i impotent, feia que l’ésser humà es sentís dominat i hipnotitzat, empetitit, que reconegués les seves limitacions en oposició a allò que era infinit. És el que es suposa que devia sentir el monjo que protagonitza el famós quadre de Caspar David Friedrich. També explica, aquesta visió de la natura, la quantitat ingent de poemes protagonitzats, a l’època, per boscos obscurs i indomables, per tempestes desfermades i, entre d’altres, per la contemplació de la lluna plena.

No crec, però, que res d’açò que acabam de comentar sigui tingut en compte pels contingents de turistes —i més d’un autòcton— que, en arribar el capvespre illenc, es dediquen a contemplar la posta de sol com si d’un cerimonial es tractàs. N’han fet, de tot plegat, una de les darreres modes o, més ben dit, tendències, entre els nostres visitants. Segurament, la cosa té molt més a veure amb el que s’ha vingut a anomenar turisme d’experiències —úniques, si pot ser—, aquell que, damunt del paper, convida a viure les vacances d’una manera molt personalitzada, defugint les anades en ramat —les polseretes del tot inclòs, el grup organitzat— i anant a la recerca, sobretot, d’emocions intenses.

Exemplifiquem-ho. Imaginem-nos una colla de turistes. Principatins de Barcelona, per exemple. Quatre o sis, homes i dones heteronormatius d’entre vint i vint-i-cinc anys, amb cossos perfectes. Per a entendre’ns, podrien protagonitzar, mediterròniament, un anunci de cervesa qualsevol. A mitjan capvespre, després d’haver passat el dia en els pocs metres quadrats d’arena que han pogut arrambar després d’haver-se aixecat a primera hora del matí i, tot i açò, haver trobar Macarelleta plena, envoltats de congèneres, a un d’ells se li ocorre la brillant idea:

—Nois, anem a veure l’atardecer en algun lloc maco de l’illa?

Cal, ara i aquí, fer una petita pausa en el relat i dedicar aquest paràgraf a incorporar un incís de caràcter lingüístic. Us heu fixat en el barbarisme, no? Aquest atardecer, que fa tant de mal als ulls —escrit— com a l’oïda —quan el sentim, pronunciat a la castellana—, s’està imposant com a forma amb què la gent, també l’autòctona, es refereix al cap al tard, a fer-se fosc, al vespre o, com deim a Menorca, al fosquet. La interferència és implacable. Ara bé, voldria fer constar que, si parléssim amb propietat, el que volen anar a veure aquests joves barcelonins és la posta de sol, que no és ben bé el mateix, però no ho compliquem.

Feta l’apreciació, reprenem el que estàvem explicant. La proposta, com hem dit, ha estat formulada. El grup l’ha acollida amb entusiasme. Un membre de la colla s’ha mirat, al mòbil, una aplicació amb què es valora la golden hour, és a dir, el moment del dia en què la llum daurada tenyeix el cel després de la posta. Valorar vol dir que li posa nota, percentualment, a aquest moment, en funció del potencial fotogràfic que tindrà l’escena:

—Nois, aquí diu que a la punta de sa Nati™, avui, l’atardecer serà d’un 90%. De veritat, pot ser una super experiència, en plan chill.

—Genial! Això és un no parar!

—Doncs ens haurem d’afanyar, perquè és a les 21.34 h. Tenim el temps just per passar per l’apartament, dutxar-nos i posar-nos un outfit adequat.

Podrien haver cercat més informació al respecte a un fotimer de pàgines web que expliquen com i on veure les millors postes de sol a l’illa. Però no ho han fet. Un parell i mig d’hores més tard, els membres de la colla, per parelles, encaren amb les motos de lloguer el camí de Punta Nati. I se’l troben tancat. Com que, des de fa uns anys, carretades de turistes han tingut la mateixa idea que ells, i tant la carretera com, sobretot, l’aparcament que hi ha a prop del far, tenen la capacitat que tenen, s’ha hagut de regular l’accés al lloc. Un informador els indica que hi ha un autobús que els pot menar fins al far i què cal fer per agafar-lo.

Deixam idò els nostres entranyables visitants mentre pensen què fer, perquè troben que pagar quatre euros pel trajecte és un abús, però, per altra banda, ja se n’havien fet a la idea i els fa moltes ganes de visitar un lloc tan màgic. Si, pel que sigui, hi acaben anant, es trobaran amb un fotimer de gent, gaudint de la mateixa experiència única, fent les mateixes fotografies, aplicant-hi tota mena de filtres —els mateixos, comptat i debatut— i penjant-les a la xarxa amb els mateixos coixinets —en diuen hashtags—, a l’espera dels m’agrada —els likes— dels amics, alguns dels quals, curiosament, són part de la colla, és a dir, els tenen al costat, pernejant tota l’estona amb el mòbil. Només deixaran de mirar-se la pantalla quan, en acabar la posta, els assistents comencin a aplaudir. Necessiten les dues mans. Ho fan. No sé per què, però aplaudeixen. Com si volguessin agrair al responsable de l’espectacle el moment que els acaba d’oferir. No en sabria trobar una explicació racional. Com que hi juguen les emocions i, aquestes, solen sorgir de manera espontània, potser és açò: tocam fibres sensibles i la gent es deixa endur.

Tenim el territori que tenim. Són els avantatges de ser un lloc petit rodejat d’aigua. Geogràficament, una illa com Menorca és un espai ideal per a poder veure la posta de sol damunt de la mar —en funció del moment de l’any i del lloc, perquè la posició dels astres implicats varia i moltes vegades cau damunt terra, cosa que s’ha de tenir en compte per tal d’evitar desil·lusions innecessàries. Passa una cosa semblant a Mallorca i, sobretot, a les Pitiüses. Fa una quinzena d’anys, quan fer-ho no estava de moda, vaig contemplar la caiguda de l’astre rei dins de l’aigua des del far de la Mola, a Formentera. Amb bona i poètica companyia. Va ser, aquest, un espectacle estètic —voldria creure que connectat amb l’experiència romàntica— que encara guard a la memòria. A la meva. No en la de cap dispositiu electrònic.

D’uns anys ençà, però, aquest moment del dia ha pres una volada extraordinària. Potser els pioners en tot açò van ser els eivissencs, als xiringuitos de platja, que van començar a acompanyar les postes de sol amb música electrònica suposadament relaxada —chillout— i begudes de colors. Tot un negoci, perquè, al final, es tracta d’açò en un lloc dedicat al turisme: esprémer econòmicament el visitant per poder fer caixa i viure la resta de l’any que no és l’estiu canicular. Hi havia unes hores mortes, abans de començar la marxa nocturna, que calia aprofitar. Va ser relativament fàcil fer-les rentables econòmicament: amb un poc de màrqueting i de mística neo-hippie, tothom es va apuntar a la moda dels atardeceres.

A Menorca, si no vaig errat, els pioners d’aquesta modalitat els trobam a la Cova d’en Xoroll —així és com s’hauria d’escriure correctament el topònim—, un negoci en què, des de fa molts d’anys, es programen actuacions musicals coincidint amb l’hora de la posta de sol. Evidentment, les entrades per accedir-hi no són barates, especialment si qualcú vol disposar de l’exclusivitat d’una taula i xampany amb què acompanyar el moment. Qui vol aparentar, en un lloc com aquest, ho té molt bo de fer. A cop de cartera, sant Pere canta.

Després de la cova, hi ha tota una sèrie de bars que s’han afegit a la iniciativa. Qualcun, fins i tot, té un nom que s’hi relaciona directament. No els direm per no embafar el lector ni per fer-los una publicitat innecessària. L’ambient que s’hi respira és el mateix, sempre: un espai amb música suposadament relaxada, gent vestida prioritàriament de blanc i còctels sofisticats. Els clients són, per a dir-ho d’alguna manera, selectes en relació al tipus de turista que visita l’illa. Hi sol haver força demanda, per la qual cosa és recomanable reservar taula amb temps. És una informació de servei. De res.

No tothom, però, tria aquesta forma de fer-ho. Com que la costa menorquina dona molt de si, no cal la comoditat de la terrassa d’un bar per veure com s’acaba el dia i el sol es pon. Hi ha l’opció econòmica, de franc, per a fer-ho. Ara bé, benvolguts turistes que estau llegint aquestes ratlles perquè, per error, cercant informació al respecte, Sant Google us ha menat fins aquí, com que aquesta és la tria majoritària i hi ha alguns indrets que s’han posat de moda, oblidau-vos d’anar a Cavalleria, al Pont d’en Gil o a Punta Nati, perquè hi trobareu una gentada, si és que hi podeu accedir. Fins i tot, dalt del Toro, s’hi sol reunir una gernació. Evitau-la. Descartau, també, la idea d’estar tots sols en un moment com aquest. No cerqueu espais únics, perquè no existeixen. Lasciate ogni speranza, en aquest sentit. Conformau-vos a veure la posta a la urbanització que hagueu triat per a passar les vacances, encara que sigui es Grau, sa Mesquida o s’Algar. Ja sé que no és el mateix, però qui no es conforma és perquè no vol.

Share Button

Un comentari

  • Josep Maria Chavarria

    19 juliol, 2022

    Bon dia,
    Jo també vaig anar a veure postes de sol, à Deià, Llucalcari o des del mirador de s’Arxiduc. Però d’això ja en fa molt de temps, no hi havia mòbils i els ordinadors eren ZX, Spectrum o Comodore, no record quin era més antic. Però hi anàvem fascinats per Cortázar per veure “el rayo verde”, també per en Graves. Hi havia una fascinació, potser, romàntica.
    També record haver anat a la Mola a veure el sol ixent (no sé si m’ho va recomanar na Gemma, N’Ague o en Jaume) però si que el motiu era una motivació més poètica, si se’m permet l’osadia de qui només és lector.
    Els crepuscles sempre m’han impressionat força, els seus colors i les connotacions semàntiques del mot.
    Podria parlar de Rafael Argullol o d’Octavio Paz, però no és el lloc ni el moment.
    Les teves reflexions són ben encertades i si no tens Instagram i no acumules molts “likes” pareix que no ets ningú. Només l’esperit romàntic sobreviu i ens pot salvar, o no…

Els comentaris estan tancats.