Redescobrir Hernàndez i Mora

Dissabte passat es va celebrar una nova Jornada d’Estudi i d’Homenatge, en aquest cas dedicada al maonès Joan Hernàndez i Mora. Calia parlar-ne, entre d’altres coses perquè no crec que els nostres mitjans de comunicació, els illencs, li dediquin l’atenció que es mereix. En calent, però, a la correguda, no era qüestió de posar-s’hi, entre d’altres coses, perquè vam acabar tard i mentalment cruixits. Després de deixar passar el cap de setmana, amb més calma, redact aquestes notes, mentalment, i les compartesc amb els lectors del blog, amb tot allò que crec que va donar de si el que hi vam viure. Si me deix alguna cosa –segurament–, la part dels comentaris queda a la disposició de qui la vulgui fer servir.

L’objectiu d’aquestes jornades –ja se n’han fet onze– és el d’abordar la vida i l’obra d’un nom important de la cultura illenca, a través del qual, també, es pugui ampliar el coneixement que tenim de la nostra història cultural. Aquest és un aspecte important. En el cas de Joan Hernàndez i Mora, hom podria pensar, llegint-ne el programa, que ens trobàvem davant d’una mena de congrés d’historiadors. Fins a un cert punt ho podia ser. Ara bé, no són els únics que s’hi dediquen, a interpretar el passat, per la qual cosa s’entén que l’activitat s’organitzés des de la secció de Llengua i Literatura, amb una mirada més ampla, cultural.

Bé: tornem a la jornada d’estudi i d’homenatge. El format és tot un repte per a qui hi vulgui assistir. De deu a dues del matí i de cinc a vuit i mitja del capvespre: ponències, conferències i comunicacions es succeeixen sense aturall. Ara bé, aquesta mena d’immersions intensives són les que permeten d’aprofundir en les matèries estudiades. Ni que sigui, només, per descobrir la quantitat ingent de feina que hi ha per fer.

Amb Joan Hernàndez i Mora, l’objectiu s’ha acomplert. En acabar la marató de dissabte, els assistents sabíem moltíssimes coses més que abans de començar-la. I, també, havíem pres consciència de les feines –moltes– que s’havien d’emprendre per ampliar encara més els coneixements que tenim de la història cultural menorquina del segle XX, de la qual l’homenatjat va ser una figura destacadíssima. N’ha sortit, de la jornada, el retrat d’un homenot, per dir-ho a la planiana manera (i escau fer-ho així, com veurem). Ens trobam davant d’un personatge, açò sí, el reconeixement del qual havia estat llastat, segurament, per la manca d’obra publicada. La seva feina va ser una altra, molt més discreta, però fonamental. La correspondència, en aquest cas ingent, ha de ser la via que s’ha de treballar, perquè és allà on trobarem les dades que ens ajudin a redimensionar com toca Hernàndez i Mora. Sabíem que havia estat sobretot un prescriptor, però açò era quedar-se, com hem descobert, en la superfície.

Pel que fa a les intervencions, va encetar el torn del matí  Joan Hernández Andreu, que en va traçar un perfil biogràfic, basant-se sobretot en el seu llibre Juan Hernández Mora y la Guerra Civil en Menorca (Lleonard Muntaner. 2019). Algunes de les dades que va exposar van ser matisades en les posteriors intervencions de la jornada. Per exemple, a continuació, Joel Bagur va centrar-se en les conviccions ideològiques de Joan Hernàndez i Mora. Allò que, per a alguns podien ser una mena de «pecats de joventut» que, amb el temps, es van anar reorientant gràcies al seny i la maduresa, Bagur es va encarregar de demostrar que no es tractava de cap dèria passatgera i que, al llarg de la seva vida, es va mantenir més o menys en les coordenades del menorquinisme pancatalanista. Malgrat la repressió que va patir durant la dictadura de Franco per haver reclamat una Menorca catalana en temps de la República, als anys 60 encara s’hi refermava, connectant terminològicament amb tot un Joan Fuster.

Cristina Rita, per la seva part, va situar Hernàndez i Mora en l’àmbit dels estudis arqueològics menorquins, dels quals va ser una mena de pioner. En va destacar un intent de classificació tipològica dels talaiots, que va ser la base de treballs posteriors. Antoni-Joan Pons va tancar la jornada del matí amb una ponència sobre les publicacions de l’homenatjat a la Revista de Menorca. A partir d’aquí, de l’anàlisi dels textos que aparegueren a l’òrgan de l’Ateneu, però sobretot incidint en els silencis, és a dir, en les etapes en què no hi trobam aportacions, Pons n’apuntava a la possible significació biogràfica. Abans d’anar a dinar, vam gaudir d’una visita guiada –a càrrec de Carles Jiménez– a la col·lecció Hernàndez Sanz – Hernàndez Mora, a ca n’Oliver, seu matinal de la jornada.

Joan Pons Alzina va encetar la segona tongada de ponències i comunicacions, a can Victori, seu de l’IME. Allunyant-se d’allò que indicava el títol de la seva intervenció, va apuntar alguns aspectes d’interès de la biografia de Joan Hernàndez i Mora, sobretot pel que fa a les mil i una traves amb què es va trobar després de la guerra, una repressió brutal i subtil alhora, que va haver d’afrontar com bonament va poder (i va poder-ho, malgrat tot). En aquest sentit, Pons Alzina va posar, fins i tot, algun nom damunt de la taula. Si, amb la jornada d’estudi i d’homenatge dedicada a Salord i Farnés, vam tastar la ideologia d’alguns capellans –el padre Macián– totalment connivents amb la tasca espanyolitzadora –estic emprant la seva pròpia terminologia–, aquesta vegada vam descobrir-ne un altre que, pel que sembla, es va dedicar a fer-li la vida impossible. Per cert, parlam d’un sacerdot que van fer fill il·lustre de Maó fa només un parell de legislatures. Sobta que, durant el procés, a l’hora d’elaborar-ne l’expedient, ningú no trobés cap evidència del moobing que comentam (o potser sí, i devien considerar-ho mèrits). Per açò, com va dir Pons Alzina, a la galeria de fills il·lustres de l’ajuntament maonès, hi conviuen els retrats de la víctima i del victimari.

A continuació, Albert Pons Mas ens va oferir la primera bomba de la jornada. A través de l’anàlisi de la correspondència entre Hernàndez i Mora i Vicenç Guarner Vivanco (atenció: tot un personatge, també maonès, que va arribar a ocupar càrrecs molt importants dins l’exèrcit republicà, malgrat haver estat company d’estudis i col·lega d’un tal Francisco Franco), que l’un, des de l’exili interior menorquí, i l’altre, des de l’extern, a Mèxic, van mantenir –una llarga relació epistolar formada per més d’un centenar de documents per banda–, ja en la vellesa, sabem que, a més de recordar l’illa que havien compartit durant la joventut, es dedicaren a repassar el context històric que els va tocar viure. D’aquests documents en pot sortir, tal i com vam poder comprovar amb alguns tastos, informacions de context extraordinàries, al costat, tot s’ha de dir, d’anècdotes delicioses (el concepte de cabra hispánica, per exemple), gràcies a un sentit de l’humor esmoladíssim, especialment en el cas de Guarner, per molt que no ho era gens la situació a què es referien. Segurament, en analitzar aquest corpus epistolar, podrem eixamplar, i molt, la biografia de Joan Hernàndez i Mora, entre d’altres aspectes.

Miquel Àngel Limón es va centrar en un àmbit que ja coneixíem, però que tractat en el context de la jornada es va redimensionar: també a partir de l’anàlisi de la correspondència, en aquest cas de la mantinguda amb Josep Vergés, editor de Destino, vam resseguir el paper que Hernàndez i Mora va jugar a l’hora de planificar una part molt important de l’Obra Completa de Josep Pla, un bon amic de joventut. En va ser, per dir-ho amb els mots de Limón, el secretari d’edició. No és, aquest, un paper banal. Podem dir que la recepció que es va fer –i que encara es fa– d’una part fonamental de l’obra de Pla va ser ideada pel maonès.

Finalment, l’altra gran aportació de la jornada va ser la d’Enric Pujol. El prestigiós historiador va ser l’encarregat de tancar les intervencions del capvespre. Es va tornar a comprovar que la correspondència és un aspecte clau a l’hora d’aprofundir en el coneixement de la vida i l’obra de Joan Hernàndez i Mora. Pujol es va centrar en la relació que el maonès va mantenir amb Ferran Soldevila, més enllà dels anys menorquins de l’insigne historiador. A partir de l’anàlisi rigorosa i aprofundida d’aquestes cartes, es podrà completar una part molt important del mapa de les connexions del menorquinisme pancatalanista amb el Principat als anys vint i trenta del segle passat.

No cal dir que, en arribar a casa, estava més que satisfet d’haver assistir a la Jornada d’Estudi i d’Homenatge a Joan Hernàndez i Mora. Per tot el que va aportar i, sobretot, pel que aportarà. Per començar, està prevista la publicació de les actes a la jornada. Ara bé, també es van posar damunt la taula algunes de les vies que s’han de treballar per a ampliar el que ara sabem, cosa que ens convida a un futur enriquidor. Fa molt bona pinta, però caldrà posar-s’hi.

Share Button

5 comentaris

  • Bebito FiuFiu

    24 juliol, 2022

    Isma, eres mi caramelo de chocolate.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    15 juliol, 2022

    Gràcies pels vostres comentaris. Ara cal posar-se a fer la feina a què ens convida la jornada.

  • Antoni-Joan Pons

    11 juliol, 2022

    Perfecte resum del que va ser una jornada intensa i profitosa per seguir descobrint aquest “homenot”. Gran feina, Isma.

  • Andreu Vidal

    11 juliol, 2022

    Magnífic reportatge d’una jornada que ens ha fet conèixer una de les personalitats més interessants del món cultural menorquí i de tot l’àmbit català. Gràcies i ho comparteixo per xarxes.

  • Joel Bagur

    11 juliol, 2022

    Gràcies per donar-ho a conèixer, Isma!

Els comentaris estan tancats.