Blanc o negre?

Jesús Tuson enceta l’encara imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries, 2001) amb una presentació en la qual ens recorda que, per a poder entendre la realitat que ens envolta, sempre complexa, empram les simplificacions. Lògicament: la nostra capacitat intel·lectual és limitada i fer-ho així és necessari. Ara bé, Tuson hi afegeix que aquest mecanisme, duit a l’extrem, ens pot fer caure en el maniqueisme, és a dir, en la posició reduccionista de creure que les coses només poden ser blanques o negres. D’aquí en surt un brou de cultiu en el qual els estereotips i els prejudicis, les opinions no raonades, creixen a lloure.

El conegut lingüista valencià centra el seu assaig en l’àmbit sociolingüístic, tot i que la seva reflexió és extrapolable a qualsevol camp del coneixement humà. D’aquí que, estirant del fil de l’argumentació formulada per Tuson, m’atreveixi a extreure’n el següent apriorisme: si la realitat és complexa, també ho hauria de ser l’anàlisi que ens permetés de fer-la mínimament entenedora, amb tot l’esforç intel·lectual que una maniobra com aquesta implica.

A més, es tracta d’un exercici que demana una sèrie de factors per a reeixir. Cal, per exemple, temps, estabilitat i xarxa —en el sentit que no es pot pensar sense els altres: ha de ser una feina d’equip si es vol avançar. Idò bé, aquests elements escassegen en el món actual, en la modernitat líquida, per a dir-ho emprant el concepte-metàfora proposat per Zygmunt Bauman. Avui, domina l’individualisme i tot és canviant —caduca poc després d’haver aparegut. El present, que vol oblidar el passat i que no creu en el futur, s’imposa. Gilles Lipovetsky també remet a aquest ara continu en què els esdeveniments es substitueixen amb celeritat i sense seqüència —sense possibilitat de vertebració—, i on la reflexió es redueix al que ell anomena pensament-spot. El sociòleg francès, pare del concepte d’hipermodernitat, parla de la dictadura del que és efímer —un valor que el món de la moda exemplifica de forma paradigmàtica, com defensa en un assaig de títol homònim—, a l’hora de caracteritzar el fet que en la nostra època no hi ha permanències, amb tot el que açò implica a l’hora de practicar un exercici com el de la reflexió que, com acabam de dir, demana temps, tranquil·litat i la col·laboració dels altres.

Potser un espai que podria exemplificar a la perfecció la noció de pensament-spot —un concepte formulat el 1987— el trobam a les xarxes socials, un lloc on tot canvia constantment i res no roman, per a dir-ho a la manera d’Heràclit. És difícil fer-se alguna idea mínimament sòlida d’allò que significa, per exemple, el canvi climàtic, la situació de la llengua catalana o el perquè de la guerra a Ucraïna i les possibles connexions d’aquest conflicte bèl·lic amb la pujada dels preus de la llum i dels carburants a Twitter, Facebook o Instagram, deixant de banda que la primera de les dificultats que imposen aquests espais és la de discernir què és fiable i què no ho és d’entre tot allò que s’hi publica. Hi domina una tendència prou generalitzada a l’estirabot i a la fal·làcia ad hominen: aquella que fonamenta l’argumentació en l’atac a la persona que ha formulat una idea i no en el fet d’intentar rebatre-la amb raons.

I, malgrat tot, recorrem a les xarxes per a intentar estar al dia d’allò que passa al món de què formam part. És molt fàcil fer-ho. Ho tenim, literalment, a mà, és a dir, en els dispositius mòbils que han esdevingut una mena de prolongació del nostre cos i, ai las!, del nostre cervell. Trobar vies que permetin la reflexió amb temps, el pensament aprofundit, pausat i compartit, demana un esforç a què és massa fàcil renunciar davant de les comoditats que ens ofereix la tecnologia. En aquest àmbit, però, s’imposa la brevetat i la superficialitat. Navegar-hi a contracorrent és un esport de risc. Fins i tot, per lògica: és evident que llegir en pantalla cansa físicament la vista. Tot el que es fa llarg acaba cruixint, no només el cos sinó també la ment.

Dedicar a un text prolix l’atenció que demana comporta un esforç important. Els lectors que són capaços d’arribar fins al final dels xalandrots, llargs com un dia sense pa, ho saben perfectament. Té molt de mèrit el que fan. Tenen tota la meva admiració. De fet, he de confessar que jo no podria fer-ho. Tant de text seguit em cansa. A més, en abordar-lo, percep que no en trec prou profit. En paper, està comprovat que el grau de comprensió de la lectura és molt major. Per açò el preferesc, la qual cosa explica que tendeixi a imprimir-me tot allò que, especialment a l’ordinador, em resulti interessant. D’altra banda, pel que fa a la meva producció, ara per ara publicar en pantalla és l’única opció que tenc de compartir les meves reflexions amb els hipotètics i sofert lectors que sou a l’altra banda del vidre.

En aquest sentit, com a docent que som, crec percebre, amb el pas dels anys, una tendència que consider preocupant i que demostra que tot el que acabam de comentar és una realitat totalment consolidada també entre la gent més jove. Els que pugen. Els manquen competències tan bàsiques com saber llegir, entendre i expressar, oralment i per escrit, allò que pensen. Molts d’alumnes prefereixen els enunciats curts —de fet, n’hi ha que es perden en una subordinada; o deixen un exercici a mig fer perquè les instruccions es donen en dos paràgrafs— als llargs i complexos; obvien les lectures llargues —si es tracta de llibres, en cerquen el resum a les xarxes i els memoritzen impunement: moltes vegades, la jugada, cola— i, a l’hora d’escriure, tenen moltes dificultats per a expressar-se. Tot açò, en general, per manca de pràctica. Escriuen poc. A mà, encara menys.

No tenc clar fins a quin punt l’aparició del Chromebook™ a l’aula, al costat d’altres dispositius electrònics, o l’eliminació progressiva del paper, han contribuït i de quina manera a agreujar la situació. Segurament, la clau de tot plegat es troba en l’ús que es fa de les noves tecnologies: treure el llibre de text de l’aula —sempre he estat crític amb aquest recurs—, per acabar donant-lo mal escanejat als alumnes, penjat al Classroom™, sembla una maniobra poc lògica. També ho sembla fer fer exercicis de comentari de text a partir de formularis de Google™ autocorrectius (amb preguntes de vertader/fals o de triar l’opció correcta en un menú desplegable) o a base de Kahoots™, en què sol ser més important acabar primer que no fer la feina ben feta, cadascú al seu ritme d’aprenentatge. Fins i tot, consider preocupant el fet de dependre d’una manera tan gran del programari privatiu i, per tant, d’empreses que només pensen en el negoci. En un àmbit tan fonamental com l’educatiu, les grans corporacions n’haurien de romandre al marge. No és ara, però, que toca encetar aquest meló ni és el moment d’aprofundir en allò que passa als instituts: només volia citar-ho com a testimoni de la situació en què ens trobam. Les aules solen ser un reflex força fidel de la societat: observar què hi passa és un exercici profitós.

Tornem, idò, a la reflexió inicial: la realitat és complexa i, per açò, també ho hauria de ser l’anàlisi que en facem. La gent, però, cerca la comoditat del missatge curt i senzill. D’aquí en deriva una situació que pot tenir conseqüències nefastes a nivell social. Conscient de quina és la situació —una modernitat líquida que entén perfectament—, qui s’ha especialitzat a deixar anar els seus missatges-consigna breus, fàcils, amb què aparentment s’explica la realitat de manera molt simple és l’extrema dreta. Sap perfectament com connectar amb una part molt important de la població: fent que es senti segura davant d’un món que no ho és gens, malgrat que aquesta sigui una sensació il·lusòria. No ens ha de sorprendre gens el creixement d’aquesta ideologia. Juga les seves cartes molt bé.

De tot açò en deriva una darrera pregunta: com ho podem combatre, tot açò? Com es pot contrarestar l’estratègia ultradretana? Perquè, en el fons, és açò: una qüestió tàctica. Hem de jugar amb les mateixes normes del joc que proposa? Cal cercar-hi l’enfrontament directe? Els hem d’ignorar? Cap de les opcions anteriors no em convenç. La resposta, per cert, no és senzilla. No ho podem reduir a una qüestió de blanc o negre. Hi pens sovint i no ho tenc gens clar. I tot plegat, com és lògic, em genera molt de malestar. Necessit, més que mai, pensar en xarxa.

 

 

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    26 març, 2022

    Margarita, als alumnes els dic amb insistència, a segon de batxillerat, que a l’hora d’escriure prioritzin el “poc i bo”. Al blog, en canvi, no predic amb l’exemple i em deix anar. No puc evitar de tirar-me pedres a la teulada!

  • margarita

    26 març, 2022

    Tens raó Isma, els teus articles son una mica massa llargs .
    Com que vols explicar molt bé el que vols dir et deixes anar i et fas prolix escrivint.
    Estic totalment d’acord amb tu quan dius que no convé o es una equivocació treure el llibres de l’aula.

Els comentaris estan tancats.