Açò és el que hi ha

Hi ha un home, d’entre el públic, que insulta l’àrbitre en veu alta, prou fort perquè ho senti tothom, just després que, entrant a cistella, un jugador de l’equip contrari hagi comès, segons el seu criteri infal·lible, una falta clara en desplaçar, amb el cos, el rival que es disposava a fer pujar dos punts més al marcador. El partit pertany a la categoria aleví. Els al·lots que corren per la pista tenen, majoritàriament, onze anys. L’home que, des de la graderia, llença les invectives, és el pare del jugador que, suposadament, ha rebut la falta.

Hi ha, també, un entrenador, en aquest cas d’un equip de bàsquet femení de la categoria cadet —tercer i quart d’ESO, per a entendre’ns—, que crida com un esperitat per recriminar tots els errors comesos per les jugadores durant l’entrenament. Alguna vegada, fins i tot, no es pot estar d’afegir-hi algun comentari denigrant, sobretot quan, en un exercici rutinari d’entrades, són incapaces d’encistellar la pilota més de quatre vegades seguides. Al final de la sessió, dedicaran deu minuts de càstig a fer voltes al camp.

Hi ha, en una altra ocasió, un grup de pares a la porta del pavelló que analitzen, en una conversa dominada per la indignació, la tasca de l’entrenador, que critiquen perquè, pel que sembla, en sap molt poc, de bàsquet. Estan d’acord en el fet que, si hagués plantejat una defensa en zona després del parcial que havien rebut en el tercer quart i, sobretot, si no hagués fet jugar tants minuts els tres jugadors que han començat enguany, el resultat hauria estat un altre i, de ben segur, no haurien perdut el partit i, sobretot, el primer lloc de la classificació amb què es garanteix l’assistència a les fases provincials de la categoria infantil. Els jugadors, cruixits després de l’esforç, alhora que decebuts per la derrota, berenen un panet mentre escolten la murga dels adults.

Hi ha, d’altra banda, una mare que, durant un partit, ha localitzat un membre de la junta directiva del club en què juga el seu fill, que mig coneix, s’hi asseu al costat i comença a explicar-li que no pot entendre com és que, essent el millor jugador de l’equip (literalment, l’estrella), tant que, en funció de si és o no en pista, el joc col·lectiu no sembla el mateix, no jugui més minuts. Sospita que l’entrenador li té algun tipus de mania i que, troba, des del club, no es poden permetre una situació com aquella. Per tant —i, pel to, més que no pas suggerir-l’hi, ho exigeix—, des de dalt, caldria posar-lo al seu lloc. De fet, i no vull que soni com una amenaça, però t’ho dic amb franquesa, si les coses no canvien relativament prest, hi ha una sèrie de clubs de la zona que el rebrien amb els braços oberts.

Hi ha, a més, un entrenador, en un partit d’infantils, a qui li arriba la pilota després d’un refús. És fora i l’agafa, per facilitar que el retorn al joc sigui ràpid. L’arbitre no ho veu, perquè mig segons abans, està mirant la taula d’anotació per veure quina direcció marca la fletxa de possessió. En xiular que, justament, la pilota és per a l’equip contrari, l’entrenador, subtilment, llença la pilota al fons de la pista, a tocar de la porta dels vestidors, un gest que la majoria dels jugadors i el públic —el col·legiat, però, no: mira cap al camp d’atac de l’equip que ha de treure—, contemplen.

Un pare, aprofitant el descans de la mitja part, n’aborda un altre, amb la confiança que atorga tenir els al·lots jugant al mateix equip encara que entre ells, fora del camp, no passin de la salutació rutinària i desganada, i li fa una anàlisi detalladíssima de com ha jugat el seu fill —el de l’abnegat progenitor—, avui que, justament, no ha tingut un bon dia, tal i com denota l’estadística que, mentalment, ha anat prenent durant el partit. Així, li recompta el número de pilotes perdudes, les passades mal efectuades i, sobretot, l’evident manca de motivació amb què ha encarat el joc. De fet, li comenta, enguany no és la primera vegada que el veu així. El club, aquesta temporada, ja s’ha lluït a l’hora de fer els equips A i B i, veient el que ens ha tocat, no ens podem permetre que qualcú com el teu fill, que no és dels que ho facin pitjor, perjudiqui el col·lectiu d’aquesta manera.

Hi ha, un divendres capvespre, a darreríssima hora, durant un partit de la categoria cadet, un grup de pares que es dedica, sistemàticament, a criticar de manera ostentosa i maldestra alhora, totes i cadascuna de les decisions arbitrals, un al·lot jove que fa només un parell de temporades que s’hi dedica i que, enguany, és la primera en què xiula tot sol. No importa que l’equip en què juguen els seus fills cometi un error darrere de l’altre (passos, dobles, tirs a cistella que són autèntiques pedrades que posen a prova la consistència dels taulers, personals fruit de la frustració…), com també ho fa el combinat rival. No importa: per als espectadors, el problema, qui té la culpa en exclusiva de tot plegat és l’àrbitre. Per açò, remuguen en veu alta cada vegada que xiula o que, a criteri del públic, havent-ho de fer, no ho fa. De tant en tant, alguna de les paraules que es profereixen en veu alta estan relacionades amb el familiars més propers del col·legiat.

Hi ha, finalment, un partít de la categoria infantil femenina (amb el marcador tancat des de mitjan primer quart, en què l’equip que va per davall en el marcador encara no ha pogut passar la ratlla de mig camp perquè, qui puja la pilota, gairebé sempre la mateixa jugadora, troba dues defensores que li fan un trap a tres quarts de pista), en què els pares, a la graderia, no poden entendre que l’entrenador no hagi demanat encara cap temps mort per a explicar-los, amb la pissarra, com superar el plantejament tàctic de les rivals. N’hi ha prou de situar una jugadora dins del cercle central i dues més una a cada lateral de la pista d’atac per a obrir el camp i facilitar la sortida de la pilota. Sembla mentida, s’exclamen alguns progenitors en veu alta, que encara no els hagin ensenyat a atacar. Absorts en la queixa, no poden apreciar com, després d’uns intents i, de manera natural, la jugadora encarregada de botar la pilota se l’ha canviada de mà passant-se-la entre les cames, tal i com havien entrenat la setmana passada, una maniobra que li ha permès superar la defensa rival durant uns segons.

Totes les categories, pares, mares, equips, etc., citats en els paràgrafs anteriors són totalment intercanviables i representen només una petita mostra d’açò que hi ha. Fins a un cert punt, també ho és l’esport practicat. En d’altres disciplines s’han donat casos en què, fins i tot, l’entrenador ha hagut de sortir de la banqueta per adreçar-se al públic —els pares de l’equip que dirigeix— per a demanar-los que callin i que deixin d’insultar el col·legiat del partit i els jugadors de l’equip contrari.

Açò és el que hi ha: en diuen bàsquet formatiu. Formatiu.

Share Button

Un comentari

  • margarita

    14 novembre, 2021

    Això és el que hi ha…

Deixa un comentari