La collita del noranta-u

Dia vint-i-quatre de setembre commemoràrem que, tres dècades enrere, s’havia publicat un disc que, tot i no ser el millor de Nirvana, va capgirar i condicionar bona part de la música popular dels anys següents, especialment del rock i les seves múltiples derivades. Nevermind va ser el nom amb què els d’Aberdeen, població situada a unes cinc hores en cotxe de Seattle, l’epicentre de l’anomenat Grunge, batejaren el seu segon treball, aquell que, segons els especialistes, esdevé una autèntica prova de foc, ja que o bé serveix per a consolidar una carrera discogràfica o bé per a sentenciar-la. No cal fer cap espòiler: res no va ser el mateix després d’aquell disc, que els catapultà a la fama mundial.

Per a molta gent, aquest és també l’elapé de la coberta del fillet petit submergit dins una piscina, en pèl (i, per tant, mostrant la titola), amb una mirada embadalida, a punt de mossegar un ham que té per esca un bitllet d’un dòlar, una imatge icònica que ha passat a formar part de l’imaginari popular d’algunes generacions. Per cert: el cos de la criatura va créixer, tot i que el seny sembla que ho va fer a un altre ritme o, senzillament, encara no s’hi ha posat, ja que ha estat notícia, recentment, que el protagonista de la fotografia ha demandat la banda per pornografia infantil. El poder del dòlar encara el manté hipnotitzat.

No va ser aquest, però, l’únic disc important que es publicà el 1991. De fet, l’any que encetava la dècada dels noranta del segle passat ens en va oferir una collita prodigiosa. Espectacular. Ricard Pérez, amic i redactor de la revista Popular1, en recordava uns quants en una publicació recent a les xarxes. La contundència de la llista era fora dubtes: el Black Album, nom popular del treball homònim de Metallica; els dos volums, genials i megalòmans alhora, del Use Your Illusion de Guns ‘n’ Roses; la bogeria funk del Blood Sugar Sex Magic de Red Hot Chili Peppers; l’obscur i hipnòticament sabbathià Badmotorfinger de Soundgarden; l’Apocalypse 91… The Enemy Strikes Black, la darrera gran etzibada del rap més combatiu de Public Enemy (amb una versió del «Bring the Noise», a mitges amb Anthrax, que obria nous camins a les sonoritats més radicals i metàl·liques), o l’estremidor Ten, de Pearl Jam…

També hi apareixien, en la llista, alguns treballs que, tot i publicar-se aquell any, vaig anar descobrint a posteriori. És el cas d’Achtung Baby, d’U2, Out of Time, de REM, Blue Lines, de Massive Attack, Trompe le Monde, de Pixies, Temple of de Dog, del grup homònim, Into the Great Wide Open, de Tom Petty, o Pocket Full of Kryptonite, de Spin Doctors. En aquella època —serveixin aquestes paraules, o no, d’atenuant: qui és el jo d’ara per a justificar el que feia aquell jo d’abans— m’atreien les sonoritats més dures i radicals, la qual cosa explica que alguns dels títols i grups citats en aquest paràgraf em semblessin massa figaflors per al meu gust. Amb el temps, però, ho vaig poder corregir.

Crec que aquesta mena d’inventaris poden ser, enllà de l’exposició d’uns gustos personals, útils per a qui els llegeix. Independentment que hi siguin tots els noms que hi haurien de ser o no, la publicació de Ricard Pérez m’ha servit per satisfer alguns comptes pendents i, fins i tot, per a descobrir algunes referències que desconeixia o a les quals encara no havia dedicat l’atenció necessària, com són els casos de Primus, amb el seu Sailing the Seas of Cheese (amb un títol totalment en consonància amb la música esbojarrada que conté el disc!) o Smashing Pumkins, del primer treball dels quals, Gish, no en sabia res de res.

A aquest munt de referències, en el meu cas, caldria afegir-hi la dels discos que van aparèixer aquell any i que em confirmaren allò que ja havia començat a intuir pocs mesos abans: que també es feia bona música en la meva llengua. El segon disc dels banyolins Kitsch, les Raons de pes, d’Umpah-Pah, encapçalats per un Adrià Puntí en estat de gràcia, o els nostrats Ja T’ho Diré, que es donaven a conèixer fora de l’illa amb És blau es fester, ho confirmaven. No només se’n feia, sinó que el rock en català —convertit fins i tot en una etiqueta comercial que, vist en perspectiva, li va fer més mal que bé des del moment que va donar aixopluc a un poti-poti de grups i estils sense cap mena de relació entre ells—, va arribar al gran públic el 1991 amb el directe Ben endins, de Sopa de Cabra, amb més de cent trenta mil còpies venudes en el dia d’avui i que, ho confés, tot i haver-lo avorrit, literalment, de tant d’escoltar-lo en aquella època, disposa d’una nova oportunitat als diversos reproductors musicals de casa. Ben tornats, malparits.

També, i per acabar aquesta llarga lletania, la collita pròdiga del noranta-u ens va oferir també el combatiu còctel sonor Gure Jarrera, dels bascos Negu Gorriak, o la velocitat desbocada del doble bombo (a una cançó sí, a l’altra no) i les guitarres esmolades dels seus compatriotes Su Ta Gar, que debutaren amb l’immens Jaiotze Basatia. Amb ells s’obria una finestra sonora més, aquesta vegada encarada cap a la música cantada en èuscar i que, en el futur, va seguir regalant-los moltes hores de gaudi. A més, va demostrar-nos que, per variar, la llengua no havia de ser —mai no ho ha estat— cap mena de barrera.

Recordar-ho, tot açò, a més de tenir un evident vessant nostàlgic, permet fer algunes reflexions interessants. Quan, encara, escolt molts d’aquests treballs discogràfics —REM, els Red Hot Chili Peppers i Public Enemy han sonat mentre transcrivia aquest text a l’ordinador—, pens que vaig ser una persona afortunada: vaig poder viure aquest esclat creatiu en directe, mentre succeïa. Perquè hi era, la qual cosa em va permetre d’anar descobrint, tastant i gaudint una munió de propostes musicals excepcionals a mesura que anaven apareixent, amb tot el que açò implica —malgrat les moltes limitacions, sobretot econòmiques i logístiques, que podia tenir un adolescent a la Menorca d’aquella època—, de manera que anava incorporant-les al bagatge vital en una edat —setze anys!— en què aquestes coses queden marcades amb foc roent. Segurament és una cosa semblant al que van viure generacions anteriors a la meva, coetànies dels anys cinquanta, seixanta o setanta, èpoques de la història musical que, per motius evidents, vaig haver de descobrir a posteriori i en un ordre no cronològic. Els efectes no són els mateixos.

A més, hi ha Proust. En tost de magdalenes, en aquesta ocasió tenim vinils, cassets o, fins i tot, discos compactes. I és l’oïda allò que ens mena al nostre Combray particular. En tornar-hi, cada immersió sol connectar amb emocions del passat que fan reviure, amb una vivor corprenent, per exemple alguna hora del pati a l’institut en què, algun company, et deixava escoltar la música que duia al walkman —si saps què era aquest aparell, vol dir que ets un boomer. Va ser així com vaig accedir per primera vegada als acords inicials de la cançó «Smells like teen spirit», amb una guitarra rascada a la qual s’afegia, un parell de compassos després, la contundència de la bateria, reforçada pel megabass del reproductor portàtil de cassets. Donaven pas, en la cançó que encetava el disc icònic de Nirvana, a l’alternança calma-tempesta que els caracteritzaria i que faria fortuna posteriorment.

És una sensació equiparable a la que vaig sentir la primera vegada que, en unes condicions poc favorables per a les experiències melòmanes —una festa d’adolescents en un penyal a la vora de la mar, amb Ganchitos™, alcohol i l’acompanyament d’un radiocasset que anava amb piles—, em van atrapar el riff inicial d’«Enter Sandman», de Metallica, i el joc de tom-toms i goliats perpetrat per Lars Ulrich a la bateria que hi enllaçava (en aquella època, innocent de mi, em pensava que el danès era un gran músic, tècnicament parlant). Res més no record d’aquella trobada. Ni qui érem, ni per què ens havíem reunit, ni què celebràvem… Només n’han quedat aquells acords amb què començava un dels discs que més en van impactar en aquella època, segurament perquè ja hi estava predisposat (un dels meus discos de capçalera era —i encara és— el Master of Puppets).

Aquesta, la de reviure el passat, no deixa de ser una experiència agredolça. Hi ha, sí, la recuperació dels nostres paradisos perduts —sort en tenim, de la memòria—, però, sobretot, el que es fa evident és que trenta anys són molts. Aquestes referències ens escupen, a la cara, de manera punyent, el pas del temps. En Jordi Florit, en un comentari en petit comitè que em prenc la llicència de reproduir, agafant el guant proustià, afirmava que un període de tres dècades «no és una magdalena. És una galeta de ciment». És prendre consciencia, amb una bona «galtada», del que vol dir fer-se vell.

Ara bé, també ho deu ser, envellir, aprendre a relativitzar-ho i saber que tot aquest bagatge, encara, es conjuga en present. Hi continua essent, ens continua acompanyant. Que, aquella música, avui segueix emocionant-nos, impactant-nos, gairebé com la primera vegada que ens va curtcircuitar, per emprar el terme amb què Margarita Ballester va descriure, en un bell poema en prosa, els clàssics contemporanis.

Potser perquè els de la collita del noranta-u també ho són.

Share Button

2 comentaris

  • Josepa

    2 octubre, 2021

    M’ha encantat la paraula curtcircuitar, la farem servir 🙂

  • Josep Maria Chavarria

    2 octubre, 2021

    Avui et puc llegir des de Ciutadella, sempre un plaer.

Deixa un comentari