Recordau la pedra d’on heu estat tallats

Aquest passat dijous presentàrem l’Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis (IME, 2020). El llibre, i ja sé que en tenc part de cuixa i que les meves paraules no són objectives, s’ho ben val. Perdonau-me la manca de modèstia, però estic convençut que ens trobam davant d’una obra que marca una fita en la historiografia cultural menorquina, cosa de què ens hem de felicitar. La intenció d’aquests paràgrafs que segueixen (una reelaboració o digest del text que vaig llegir en l’acte de presentació del volum) és aportar les raons que m’empenyen a fer una afirmació tan rotunda com aquesta.

Tal i com es pot llegir a la introducció, el llibre és la versió revisada dels treballs que es van donar a conèixer en la Jornada d’Estudi i d’Homenatge que l’Institut Menorquí d’Estudis va dedicar a Josep Salord i Farnés el calorós juliol de 2018, tot i que, amb motiu del canvi de format, és a dir, de passar al paper, es va considerar adient d’incorporar-hi, per tal d’arrodonir-ne la visió de conjunt, una sèrie d’annexos: un petita selecció fotogràfica, la transcripció de la Memòria del curs 1969-1970 de Joventuts Musicals de Menorca que, amb motiu del traspàs, es dedicà a Salord, una versió mecanografiada del Sant Traspàs (més endavant en parlarem, d’aquest tema) i, finalment, la sèrie d’articles amb què el nostre homenatjat participà en la que Francesc de Borja Moll va batejar com «la batalla de les misses en vernacle».

El resultat és una primera aproximació de caràcter acadèmic —per tant, feta des del rigor que han de tenir aquesta mena de publicacions, sense deixar de banda, però, la voluntat inequívoca d’arribar al gran públic, fet que n’explica el to divulgatiu— una aproximació, deia, a un personatge polièdric, fonamental per a conèixer i entendre una etapa de la nostra història cultural, especialment aquella que es desenvolupà durant els anys foscos de la dictadura franquista, en què encara hi ha molta feina d’anàlisi per fer.

El valor dels continguts del llibre és degut al fet que cadascun dels àmbits en què Salord desenvolupà la seva activitat ha estat estudiada per un especialista en la matèria. La meva tasca d’editor, en aquest cas, ha estat la de conjuntar els materials diversos que formen el volum, cohesionar-los perquè qui s’hi endinsi en la lectura es trobi amb un tot coherent. Crec, modestament, que aquesta unitat hi és, a l’Homenatge a Josep Salord i Farnés, una obra que s’enceta amb dos textos que ens presenten un perfil biogràfic força acurat del nostre autor. Els encarregats de fer-ho són Joan Francesc López Casasnovas (que ja li havia dedicat, el 1979, la monografia Mn. Josep Salord i Farnés: fill predilecte de Ciutadella, coincidint amb aquest nomenament per part del consistori de la ciutat) i Joan Febrer. El primer, aprofundeix en el vessant cívic d’un personatge que «queda en la nostra història recent lligada al moviment de recuperació de la cultura menorquina, anant a l’orsa quan, durant el franquisme, calia navegar contra el vent de ponent més furiós», mentre que el segon n’aborda la tasca diocesana, un àmbit en el qual «no destacà com un capellà innovador», tot i que, «en el seu quefer, hi posava molt d’ell mateix», cosa que es posa de manifest de quina manera «va viure allò que constituïa la seva vocació humana i ciutadana i el seu ministeri presbiteral».

Un cop establert aquest perfil biogràfic, la resta de ponències que apareixen al llibre es dediquen a analitzar cadascun dels grans eixos que conformaren la tasca intel·lectual, bàsicament erudita (tot i que amb alguna incursió més que interessant en el que podríem anomenar activisme cultural), de Salord i Farnés, és a dir l’historiogràfic i el filològic. Aquest darrer, a més, el va desenvolupar en els camps de la literatura i de la llengua. Abans, però, Josefina Salord, a partir de la feina feta per Joana Moll (que li dedicà una memòria d’investigació), s’encarrega de cartografiar, resseguint-ne la correspondència, la pròdiga xarxa cultural que va teixir el nostre autor.

Pel que fa a la historiografia, Miquel Àngel Casasnovas exposa com «les seves aportacions foren d’enorme importància a l’hora d’analitzar tres moments clau de la nostra història»: la conquesta cristiana (1287), el Pariatge (1301) i el saqueig turc (1558), de tal manera que, encara avui, «en aquests temes, és preceptiu a tot historiador referir-se a l’obra de Mn. Salord i Farnés». Antoni-Joan Pons, per la seva banda, aborda els esforços que Salord i Farnés esmerçà en el camp dels estudis literaris, a partir de l’anàlisi de la correspondència que va mantenir amb Francesc de Borja Moll entre 1952 i 1959, exemple mirífic de la xarxa creada per Salord, de la qual en deriva un àmbit que, al llibre, rep un tractament específic per part de Jaume Mascaró: l’interès per la literatura de tema marià. El senyor Pepe va recollir tota mena d’informació bibliogràfica i testimonial relacionada amb l’anomenat Sant Traspàs, la narració de la mort i assumpció de la mare de Déu. Aquesta temàtica, present ja en la dramatúrgia medieval (el Misteri d’Elx n’és l’exemple més destacat) va tenir una versió popularitzada a l’illa en forma de defensillo, és a dir, d’una narració —vinculada a un amulet, en aquest cas en forma de llibret— amb valor d’oració que tenia propietats protectores i que constitueix una mostra interessantíssima, entre d’altres aspectes, de l’etnopoètica.

Abans, però, de la ponència de Jaume Mascaró —hem fet un petit bot en l’ordre del recorregut pels continguts del llibre—, Andreu Vidal ressegueix la participació de Salord i Farnés en la que Francesc de Borja Moll anomenà «batalla de les misses en vernacle», amb una sèrie d’articles publicats en la premsa de l’època en què va desplegar un argumentari d’un rigor filològic impecable. Salord va deixar de banda la feina de caire més erudit per prendre una posició activa a l’hora de demostrar que, d’acord amb les disposicions del Concili Vaticà II, que obria la porta a l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia, en el cas de Menorca l’escollida havia de ser la catalana, la pròpia de l’illa. Si «es va significar públicament en aquesta batalla fou per simple coherència, perquè era conscient de la pedra d’on hem estat tallats, perquè el seu compromís amb la terra i amb la pròpia llengua venia de lluny i perquè era insubornable». Aquí, Vidal fa referència al precepte bíblic (Is 51,1), «attendite ad petram unde praecisi estis» —la versió traduïda del qual ha servit per batejar aquest xalandrot—, que guià l’actuació de mossèn Salord i amb què expressava «la fidelitat a la història i al país, a la seva llengua i a la seva cultura».

Per acabar amb els continguts que procedeixen de la Jornada d’Estudi i d’Homenatge que la Secció de Llengua i Literatura de l’IME va dedicar a Josep Salord i Farnés el 2018, el volum inclou els testimonis, en format de taula rodona, oferts per tres persones que, en diferents moments de la seva vida, hi van tenir relació. Aquesta part ens presenta un vessant més personal de Salord, tot i que, com es pot comprovar, difícilment inseparable de la tasca intel·lectual que va dur a terme. El primer text és de Josep Sastre, que, entre d’altres aspectes, en va ser alumne al Seminari, etapa de la qual ens ofereix alguns records, alguns dels quals posen de manifest les dificultats amb què es trobaren aquells sacerdots que, en plena dictadura franquista, començaren a emprar la llengua catalana a la litúrgia («Alguna vegada, sortint de l’església, ens digueren algunes coses gens agradables»). El segon testimoni personal és de Joan Pons Moll, que dona compte dels anys que Salord va passar as Migjorn. El text aborda algunes afirmacions que fins ara s’havien donat per certes respecte d’aquesta estada i les matisa o, directament, esmena quan cal. A més, Pons, aprofita per mostrar-nos algun aspecte personal de Salord potser no tan conegut, com el fet que era un gran nedador (a més d’aprofitar qualsevol ocasió per posar de manifest els seus interessos intel·lectuals). El darrer testimoni de la relació amb Salord i Farnés en l’ofereix Andreu Vidal, que també en va ser alumne al Seminari i que aprofita per a declarar-se’n deixeble, especialment d’una sèrie de valors que els va transmetre a través de la seva actitud i exemple: «l’amor amb què feia seus els altres dos termes del lema dels Jocs Florals de la Renaixença (patria, fides, amor). Perquè la fe, la religió, sempre havia estat un pilar central a la seva vida (tirant cap al conservadorisme, tot s’ha de dir), i la pàtria va esdevenir el seu camp d’estudi i el seu camp d’acció, amb tot el que comportava: història, llengua, cultura, etc.»

A més de les aportacions que provenen de la Jornada d’Estudi i d’Homenatge de 2018, com ja hem comentat, el llibre inclou un petit àlbum fotogràfic i tres annexos que aporten documentació que permet valorar millor millor el que s’explica a les diferents ponències de la primera part. Com a filòleg, i ja em perdonareu que grani cap a casa, voldria remarcar com em va sobtar la lectura dels articles amb què Salord participà en la «batalla de les misses en vernacle». No només perquè el sacerdot es posicionà a favor de l’ús de la llengua catalana en una època en què el franquisme —d’acord amb la terminologia emprada per Josep Benet, que parla d’un «intent de genocidi cultural»—, va intentar acabar amb ella, sinó per la manera en què ho va fer: des d’una argumentació rigorosa que és, malauradament, massa actual. Una gran part dels seus articles no farien cap mal paper si apareguessin avui mateix en premsa. Per exemple, quan afirma que (i perdonau-me l’extensió fragment de 1963)

Si en tenim conceptes segurs, llavors sabrem i tindrem consciència que amb  diversos noms expressam una mateixa realitat. És clar que per expressar la totalitat de la llengua o la seva unitat per damunt les varietats dialectals, o el llenguatge més literari, la denominació més acceptada i acceptable és la de llengua catalana, i el nom «menorquí» expressa més bé el llenguatge de Menorca amb les seves peculiaritats distintives; però els qui prefereixen usar sempre aquesta denominació no diuen cap despropòsit i estan en el seu dret, perquè el català és menorquí perquè es parla a Menorca i és el parlar propi i natural dels menorquins. Tenint aquests conceptes clars evitarem enutjoses i estúpides distincions, com quan ens pregunten: «Bé, vostè escriu en català o en menorquí?» ¿I què hem de respondre a un tal joc de paraules? ¿Què té de més i què li manca al menorquí per a ser català? ¿Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, si es tractava d’una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet d’esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua.

Una idea semblant, tot i que amb matisos diferents, la trobam en un altre text, de 1965, aquesta vegada escrit en castellà. Algun historiador que es fa passar per filòleg des de l’aixopluc d’una fundació pseudolingüística, els partidaris d’iniciatives toponímiques castellanitzadores i, per tant, antinormalitzadores i, evidentment, tota la resta d’espècimens que fan bandera del secessionisme lingüístic, farien bé de llegir-lo, tot i que ja sabem que, com diu el refrany, la mel no és feta per als ases:

«Que si menorquín, que si catalán». ¿Y qué le vamos a hacer? Porque la realidad pura y simple, por mucho que nos escueza, es que si al auténtico menorquín le quitamos todo lo que tiene de catalán, no le queda absolutamente nada. Y otra realidad es que los defensores del menorquín frente al catalán lo hacen todo en castellano. O destrozan el menorquín cuando se meten con él.

Crec que no calen més paraules. Per la contundència dels textos que acabam de llegir i, sobretot, perquè veig que estic allargant aquest text més del que convé i no m’agradaria cansar-vos. És hora, per tant, d’acabar. Ho faré, però, remarcant que estem d’enhorabona perquè disposam d’un llibre important. Molt. Una obra amb què, com he deixat escrit en la part final de la introducció, «la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis vol contribuir de manera ferma al coneixement i reconeixement de la figura d’aquest intel·lectual menorquí i, alhora, eixamplar els estudis acadèmics de la vida cultural illenca del segle XX per, finalment, esperonar futurs estudis amb què conèixer, amb tot el rigor i aprofundiment necessaris, els fins ara boirosos anys de la postguerra a Menorca».

Share Button

3 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    9 abril, 2021

    Bon dia, Joan,
    Et contest tard, però ho faig, entre d’altres coses, per agrair-te que hagis llegit el text i que l’hagis comentat. Sobretot, per açò. Esper que llegeixis el llibre i que el trobis una lectura enriquidora.
    D’altra banda, quan, en el text del xalandrot, dic que “podríem anomenar activisme cultural” per referir-me a un fet puntual, a “alguna incursió” (a la participació en un debat públic sobre l’ús de la llengua en ple franquisme), és evident que no vull dir que mossèn Salord fos un activista. No crec que caigui en cap moment en un error de ponderació. Crec que la cursiva en els dos mots és, en aquest sentit, prou clara. Ara bé, és innegable que, en aquesta ocasió, va tenir una participació activa a nivell social en un àmbit que l’interessava.
    Pel que fa a ton pare, que va venir a la presentació del llibre i va fer-hi algunes aportacions molt interessants, desconeixia que fos qui va promoure l’homenatge a Salord en el butlletí de JJMM. Gràcies per fer-ho constar. El llibre, així, ja ha complert un dels objectius, amb què tanc el text de la presentació, per cert: “conèixer, amb tot el rigor i aprofundiment necessaris, els fins ara boirosos anys de la postguerra a Menorca”.

    D’altra banda, gràcies Margarita per haver llegit el text. Si t’ha empès a abordar el llibre, ja he fet bo.

  • margarita ballester .

    28 març, 2021

    No coneixia l’obra de mossèn Salord.
    Procuraré llegir el llibre que has editat. Gràcies una vegada més incansable Isma.

  • Joan Pons Alzina

    28 març, 2021

    Només he fullejat el llibre. Tinc intenció de llegir-lo amb calma i estic ben segur que està molt bé. Però de la primera lectura, una cosa cal dir. L’amor no ens ha de portar a adjetivar sense ponderació. El senyor Pepe té molts mèrits, però no va ser un “activista”. De mossèn Llorenç Olives recordo perfectament haver-li sentit dir que, malgrat el senyor Salord estava dispost a donar un cop de mà amb la correcció de textos, era més aviat passiu, gens activista. El qui era activista era Mascaró Pasarius qui el burxava contínuament i el feia treballar. Va ser Mascaró l’ànima de les Monografías Menorquinas de l’Iris i qui va perseguir a molts a escriure.
    I tirant cap a casa, hauria estat bé esmentar que qui va promoure un reconeixement a mossèn Salord per part de JJMM va ser mon pare, llavors secretari de l’entitat.
    En tot cas, però, enhorabona.

Els comentaris estan tancats.