Navega per la categoria

Literatura

Ara ja sí

Aquell any, en Damià, el fill major de l’amo de Son Vell Nou, on feia de missatge, va ser l’escollit per ser s’homo des be. Li tocaria a ell protagonitzar els actes amb què s’encetaven les ciutadellenques festes de Sant Joan. L’encàrrec li feia tanta il·lusió com respecte. Havia de preparar-se bé perquè la tasca encomanada exigia un gran esforç físic. Un dia sencer fent les visites pertinents amb un be a bescoll, caminant descalç, no eren bromes. Son pare, caixer pagès de migjorn, menava les extenses terres d’aquell lloc, les tanques del qual arribaven fins a la mar després de salvar algun tram costerut que, a mesura que s’avançava cap al sud, menaven als penyals, a la punta de sa Celda o a la de sa Cala. Des d’allà dalt, la vista era deliciosa: la mar immensa i, si el dia no estava entelat, al fons, es veien fins i tot les muntanyes de Mallorca.

Continua llegint

Share Button

Temps de formatjades

Vas passar tot el capvespre del Diumenge de Rams tancada a la cuina, Pràxedes. Pastar va ser fàcil: de mesclar la farina, el seu, l’aigua i el llevat, se’n va encarregar la soferta Thermomix™. La resta, és ver, va ser feina teva. En haver tovat la massa, aquella mena de meló de creixement precipitat, en vas anar extraient els pastons —petites bolles—, per parelles, una de grossa i una de petita, que després allisaves emprant el corró. Amb els de major diàmetre, en feies una mena de capseta que omplies de farcit —trossets de carn de porc, daus de xulla i un pessic de sobrassada— i tapaves amb el tros petit. El recipient quedava segellat a base de pessics. En tenir-los tots —una dotzena— col·locats en una plata, els vas enfornar un poc menys de mitja hora a cent seixanta graus.

Continua llegint

Share Button

La darrera ocurrència de na Pràxedes

Resumint: que na Pràxedes Sintes Gibeli s’ha presentat a casa, en haver dinat, sense haver avisat. A mig xubec. I tot per a fer-me una oferta que, segons ella, no podia refusar: necessitava una parella per al dissabte de Carnaval, per poder-se presentar als concursos de disfresses, enguany que en tornaven a fer. A tots: dissabte a Maó i a Ferreries, diumenge as Castell, dilluns a Alaior… Se li havia ocorregut la brillant idea d’anar vestida de test d’antígens —ella, abillada amb una capsa de cartró pintada de blanc amb les dues ratlletes reglamentàries—, i necessitava qualcú que fes el paper de bastonet —un servidor, «perquè ets alt, tot i que no gaire prim, vestit tot de blanc i amb un casc de ciclisme folrat de cotó»—, per tal d’assegurar-se’n els primers premis. Mentre em deixondia, he refusat, de la manera més diplomàticament i ràpida possible, la proposta.

I li ha caigut tort.

Continua llegint

Share Button

Dia primer

Dissabte de Cap d’Any. Arribes a casa a les nou passades. Has tingut el temps just, en acabar el torn de feina, de fer una visita ràpida al súper, que avui tancava un poc més prest del que és habitual. Fins dilluns no hi haurà res obert, segurament, i cal garantir la presència d’alguns productes bàsics a la nevera. Els prestatges estaven arrasats, però has pogut comprar les quatre coses que necessitaves.

La dutxa, avui, és ràpida. Amb l’aigua molt calenta: baf al mirall i les parets que regalimen. En acabat, et ben eixugues amb la tovallola; els cabells, amb l’assecador. Després, et poses una roba còmoda.

Així, molt millor.

Continua llegint

Share Button

Quin desastre!

Fins a un cert punt —per variar—, li hauria de reconèixer que té una part de raó en allò que diu. Una petita part, només. La resta… Què vols que et digui? A mi, sincerament, tot me semblen excuses de mal pagador. I, justament avui, un bon dia de Nadal, la cosa encara és més dolorosa, una autèntica putada! De fet, encara no me’n sé avenir de cap de les maneres. Que una cosa com aquesta hagi acabat succeint… Quin desastre!

Continua llegint

Share Button

En sabrem?

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

Continua llegint

Share Button

Estremida memòria

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Continua llegint

Share Button

L’exemplar signat

Tot el que us explicaré a continuació, no ho puc negar, neix de l’enveja que des de fa molts d’anys he tingut per com es celebra la diada de Sant Jordi a Barcelona. Segurament, aquesta atracció és el fruit d’haver-hi passat, a la capital del Principat, uns anys, els universitaris, i d’haver-hi viscut la festa del llibre i de la rosa de primera mà, la qual cosa em va marcar: que tanta gent surti al carrer, pacíficament, per comprar llibres (i roses), sempre m’ha semblat un ritual exemplar i meravellós; fins i tot, revolucionari, per molt que, de cada vegada més, s’hi imposi el mercantilisme i que, com és sabut, que se’n regalin no vulgui dir que, després, els llibres es llegeixin. A més, des que escric i, en la mesura del que és possible, han sortit publicades algunes de les meves obres, he desitjat viure aquesta celebració des de dins, a la ciutat comtal, des d’una paradeta estant, signant-hi, i participant de la resta de saraus literaris que s’hi organitzen.

Continua llegint

Share Button

Disfresses

Avui matí, dissabte de carnaval, na Pràxedes Sintes Gibeli està immersa en la confecció de la disfressa. Perquè ella és d’aquelles persones que l’elaboren a casa. Com toca. La coses, quan es fan, s’han de fer bé, pensa. Tot i que ja fa dies que va començar a cosir les diferents peces amb què ha de vestir-se de papallona, fa un parell de dies que batalla amb les ales. Li estan suposant un repte molt mal de resoldre. Ahir vespre, tot semblava aclarit. En canvi, en aixecar-se, ha comprovat que les cartolines amb què les havia dissenyades s’havien doblegat estrepitosament. Un error de càlcul en l’enginyeria. Massa cola de fuster i, en tost d’aferrar-les, va reblanir-les en excés. No se li ocorre, però, com solucionar-ho. I avui capvespre, quan ha de lluir la disfressa, és gairebé ja.

Continua llegint

Share Button

Avui toca

El cel plúmbic d’aquest matí del vuitè dia de setembre amenaça pluja a la ciutat alegre de Maó. Són les dotze del migdia i no passa gairebé ningú pel carrer. Al pla de la Parròquia, la tramuntana ofensiva ajuda a fer que no hi hagi qui hi estigui. La plaça és un desert. De cop, però, de pel carrer de Sant Roc apareix un home d’una quarantena d’anys amb una coca rossa de balancí plegada en una mà i una una bossa de roba (dins de la qual s’endevina la presència cúbica d’una carmanyola) a l’altra. Es dirigeix, amb determinació, cap al centre de la plaça empedrada. De pel carrer Nou, un altre home, un pèl més vell, també fa acte de presència i camina cap al mateix lloc que l’altre. Tragina una cadira del mateix model i, també, una nevera Coleman de dimensions mitjanes.

Continua llegint

Share Button