Navega per la categoria

Pensaments

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria  ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed  i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

Març

Comença de fa uns anys amb un primer de mes festiu, quan els menorquins i les menorquines no tenim res a celebrar perquè la balearitat imposada és manco projecte que qualsevol altra realitat politicoadministrativa. Els romans el dedicaven al déu de la guerra mentre que avui en dia qualcuns i qualcunes esperen el dia de la dona (fins quan continuarem rallant de violència de gènere en tost de terrorisme masclista), a Irlanda celebraran el seu dia de sant Patrici (dia en què quan érem universitaris i esperançats visitàvem pubs plens de gent contenta amb una pinta de cervesa a la mà), i nosaltres tindrem el gust enorme de tornar anar de noces, aprofitant que encara és vigent la unió matrimonial entre qui s’estima i es vol casar. Març ja no és mes de guerra per nosaltres, però els fronts de batalla estan oberts i l’ofensiva del neoliberalisme britanicofranconordamericagermànic fa excavar noves trinxeres des d’on només es pot resistir, i gràcies. Proactivament, emperò, daré doblers per tal que es pugui fer el documental necessari sobre l’Operació Garzón, que amb el pretext olímpic del 92 va torturar independentistes catalans, essent condemnat l’exjsuperjutge –més estrellat que no estrella- pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per no haver atès les denúncies de tortura manifesta.
També sol ser mes d’espàrrecs, amb els quals pots fer-te unes truites insuperables i si tens bon pa a l’abast i un gotet de vi negre, ja pot ploure. També la primavera vindrà, tot i que serà a l’abril que se’ns mostrarà més autèntica i més groga. I sense descartar qualque alenada de fred viu encara (març, marçot…), desitjant noves pluges (Catalunya està seca, més enllà de la conya marinera dels embassaments), i en alerta davant el pol•len volant de parcs, jardins i boscos. I amb canvi d’horari també a la vista que allargarà les hores de sol de capvespre.
Televisament rallant, recomanar l’Òpera en texans del canal 33 (dimecres nit). Literàriament insistesc en el gran molt gran Gabriel Galmés i en La gavina de Márai. I de música de fons, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, molt molt recomanable, de ver us ho dic!

Share Button

Febrer

Febrer comença autèntic i la seva efa inicial enceta també aquest fred cru. Crec que els romans imperials el dedicaven als morts i que per açò és el més breu dels mesos, fins i tot quan, com enguany, s’allargassa bixest. I demà la Candelera (bona fira a Molins de Rei, encara diferent del reguitzell de fires i mercats medievals que es fan i desfan arreu dels Països Catalans), i després Carnaval,  i començar a comptar el temps enrera fins als temps pasquals, s’àvia Corema peu petit… Un regal fora d’ordre i de costum serà la visita dels Sonadors de son Camaró a Gràcia i Barcelona, m’agradau moltíssim i només he pogut veure un directe, aquest estiu as Claustre del Carme, de Maó. Febrer també du incerteses més o menys fondes com el mal de cap i panxa que pot comportar, a partir d’ara, posar-se a trobar passatges per volar entre Menorca i Barcelona, i viceversa. Per molt poc no vaig comprar els bitllets de setmana santa amb Spanair (me’ls volien vendre sense fer descomptes als fiets) i ara me n’alegr (un poc). Però quan i com vindrem són dues preguntes amb un interrogant en negreta i mida 20. Seguesc llegint Galmés, que com aquell malta que vam dur directament d’Edimburgh, un no vol que s’acabi mai i el va consumint molt poquet a poquet. I de música de fons, Cada elenada que prens dels Sonadors.

Share Button

Gener

És un mes fals i, endemés, dels més llargs. Acostuma a fer rost, després de les festes de Nadal i conseqüents. Però comença amb vacances per molts fins ben passada una setmana llarga. El fred d’hivern de gener acostuma a esser àrid, bonibé com un agost qualsevol. Però gener també ens du coses bones: potser hem tingut sort amb els regals rebuts i fets per reis. Gener també ens dóna el respir de no haver de baratar de calendari (el de les formigues tragineres ideat per n’Ariadna i en Guiem i pintat per en Tomeu, és clar que sí!) per trobar-nos les properes vacances. Hi ha gent qui també xala renovant agenda i anotant-hi les coses importants del 2012, passa emperò que les coses importants no solen estar anotades enlloc i per sort. Gener ens du també dues celebracions que tenen a veure amb Menorca: dia 6, dia de la Pasqua militar, i dia 17, Diada de Menorca. Ambdues dates tenen com a referències diferents conquestes de Menorca: celebrant la que celebram queda bastant clar què i qui som.

Continuaré llegint Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (el llibre que més vegades he regalat el 2011). De música de fons, el Martin Larralde del també molt gran Ruper Ordorika.

Share Button

Desembre

Junt amb el fred i la foscor de febrer, desembre és dels mesos que manco m’agraden. Igual que gener és un fals, perquè el primer diu acabar l’any i l’altre diu que l’enceta quan ja tots sabem que setembre ho és tot, en aquest sentit. Vénen uns primers dies festius encarcarats en un pont incomprensible, que no té res a veure amb la nul·la importància festiva que molts i moltes atorgam a la Inmaculada Constitución del Reino de España (res a celebrar, altra vegada). Després, una setmana i mitja de classes i una altra interrupció (de 17 dies) perquè és Nadal i vénen els reis. És el pitjor mes per recordar i tenir presents les absències, sobretot les més recents, obligats com estarem a celebrar la joia familiar i la de l’amistat. Desembre, mes del consumisme desenfrenat que tornarà a omplir les cases d’inutilitats, els fiets i fietes de maldecaps davant tants regals desproporcionats, i els carrers i les places de llums i cançonetes nadalenques.

Però hi haurà les ganes que faci fred de ver, fred viu. Que el Barça ens continui fent la vida més amable i manco agra. Que els fiets i fietes sentin el neguit innocent dels reis i la seva màgia oriental. Que hi ha ganes, sempre n’hi ha!, de tornar i abraçar. I de música de fons, We shall overcome, cantada pel Boss.

Share Button

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint

Share Button

Novembre

Tot i que encara no ha fet fred, que moltes fulles dels arbres han caigut però n’hi queden moltes més, que un fa el canvi de roba d’armari més per si un cas que perquè faci falta, resulta que novembre ja ha començat. Segurament el canvi d’hora de l’últim dissabte d’octubre és el que més fa que es noti que és novembre, es fa fosc molt prest i me’n fot de l’energia que diuen els experts que ens estalviam. Som una espècie solar i sembla que qualcuns i qualcunes només se’n recorden quan es torren al sol durant l’estiu, que també són ganes. No hi hagut bolets encara… Sempre queda, és un dir, la possibilitat dels fredolics que toleren millor el que el seu nom indica.

També un novembre va ser un canvi de règim i ara tothom assenyala que en ve un altre. Aquell tenia dosis d’incerteses, d’alegries, d’il·lusions i d’esperances. Aquest d’ara és tedi, preocupació, desesperances. I també de la il·lusió personal que els catalans i catalanes d’arreu ens en quedin poques per suportar, de convocatòries electorals espanyoles tant i tant decebedores des de la perspectiva de qui afirma la maginificència estel·lar de la democràcia espanyola.

Continuaré indagant Márai però tenc pendent de compra i lectura de Vull una estàtua eqüestre del molt gran Gabriel Galmés, a qui alguns xalandriers i saludats vam tenir la immensa sort de conèixer a València un octubre de fa ja molts anys (un dia d’aquests he d’escriure sobre la seva narrativa i sobre ell aquí, a Xalandria). Per altra banda, recoman seguir un programa del Canal 33, Singulars, a càrrec del clàssic Jaume Barberà que setmanalment dialoga amb persones que en saben molt i que s’expliquen beníssim. Jo hi he descobert gent a qui seguir. Igualment em neixen els problemes per triar quin diari compr, o El Punt Avui o l’Ara. Des que el primer s’ha hagut de vendre als salvadors gironins hi ha dies que fa pena (voler-lo) llegir; remata aquesta afirmació la parida que va publicar diumenge el directiu (desconec en quin grau de culpabilitat) Carles Ribera, “Un Maó contra el català“. I l’Ara és tan modern i avançat que jo no els puc seguir. Ni compartir el seu delit per n’Steve Jobs o per na Irene Rigau, per citar dos sants de veneració d’aquest diari.

En l’entrada d’octubre pronosticava pensar en si em convenia un twitter i la resposta austral llegida avui fa que ho tiri endavant, ja em perdonareu. I de música de fons de tot plegat Les obagues de l’Eixample d’en Roger Mas.

Share Button

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint

Share Button

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint

Share Button