Navega per l'autor

Santi

Una caverna de 10 milions de vots

Sens dubte el que més m’ha sorprès de les passades eleccions ha estat el número de votants del PP: 10.169.973 Sincerament, tenia l’esperança, o tal vegada la il.lusió, que la seva radicalització ultradretana els hi passaria factura, que sacrificar en Gallardón en públic tindria consequències, en definitiva, que els “Legionarios de Cristo Rey” perdrien força dins el PP. Però no, la frase del día al PP és que “si la niña no ha podido llamarse Victoria, se llamarà Esperanza” (Aguirre, és clar). Ja mos podem preparar, si la cosa finalment va cap aquí

Share Button

L’essència de la democràcia

Per repartir estopa no hi ha ningú millor que en Noam Chomsky. Aquí en teniu un tast http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59607

Entre altres coses fa referència al control del pensament a les societats amb més llibertats. És allò de “pots dir el que vulguis, però si no està entre X i Z, no ho sentirà ningú”. No és res nou, però convé recordar-ho de tant en tant

Fa gràcia com de nerviosos es posen els lobbies quan no tenen el control de la informació, com ara el fenòmen dels blogs. A Itàlia volen regular per llei que cada blogger sigui “supervisat” per un periodista titulat, i ara les agències de viatges també volen controlar la seva part: http://www.20minutos.es/noticia/313666/0/control/blogs/viajes/

Censura ? I ara, que deis !! És normés per protegir els pobres ciutadans indefensos. Ja se sap, açò de internet és un niu de terroristes i pedòfils, i sinó escoltau les noticies de la tele.

Share Button

Menorquins a Barcelona

I rodalies, podríem afegir. És una iniciativa que m’ha arribat i que potser pot interessar qualcú. Més referències a:
http://menorquinsabcn.blogspot.com/

Share Button

Sometimes in April

És una peli que van enganxar dissabte vespre al plus, de pura casualitat, i em va impactar. Explica mitjançant una història concreta el genocidi de Tutsis de Ruanda de 1994. Com una comunitat on vivien barrejats Hutus i Tutsis, amb matrimonis mixtes i tot, es converteix en una massacre, on els Hutus deixen d’anar a fer feina i es passen quatre mesos amb la principal ocupació de “sortir a matar”, armats amb masses o matxets. Mentrestant, quan ja n’havíen escatat més de 700.000, a la ONU es discutia la diferència entre “genocidi” i “actes de genocidi”, segons la convenció de Ginebra. Sense comentaris.

És dura, com podeu suposar, però han evitat de mostrar tortures o imatges escabroses de sang i fetge, per tal que tothom la pugui aguantar. Una película per reflexionar sobre el que val una vida humana segons a on, sobre les locures col.lectives, i sobre el paper de la “comunitat internacional” (quan no hi ha petroli, clar). El més trist de tot és que no és de ficció.

Share Button

Gent de color (de color negre, s’enten)

Querido amigo blanco: Un par de cosas deberías saber:
Cuando yo nací, yo era negro.
Cuando empecé a crecer, era negro.
Cuando voy a la playa soy negro.
Cuando tengo frío sigo siendo negro.
Cuando tengo pánico soy negro.
Cuando me enfermo soy negro.
Inclusive cuando me muero continuo siendo negro.

En cambio tu, mi querido amigo blanco.

Cuando naces eres rosado.
Cuando empiezas a crecer te pones blanco.
Cuando vas a la playa te pones rojo.
Cuando tienes frío te pones azul.
Cuando tienes pánico te pones amarillo.
Cuando estas enfermo te pones verde.
Cuando te mueres te pones gris. Y tu todavía tienes los huevos de decirme que yo soy de color !

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi

Share Button

Jo Dic PIC (Pla Insular de la Costa)

Com que n’havíem xerrat anteriorment, incloc unes quantes convocatòries de la campanya “Jo Dic PIC”:

– Dijous dia 10 de Maig, al Molí del GOB, a les 20:15h, es farà una xerrada informativa
– Diumenge 13 de Maig es farà una excursió reivindicativa per conèixer els projectes d’intervenció al port de Maó

– Diumenge 20 de Maig es farà la mateixa excursió a Fornells

L’excursió ja realitzada a Ciutadella va ser prou interessant, i prou lleugera com per incloure-la dins de les activitats familiars d’un diumenge matí. No obstant, hi va haver poca participació, només fregant el centenar de persones. Esperem que el número de participants vagi augmentant, perquè la noticia ni tant sols va ser esmentada a la majoria de mitjans. Adjunt un parell de cartells de convocatòria perquè qui vulgui els pugui imprimir i penjar allà on cregui convenient:

Convocatòria Excursió MaóConvocatòria Xerrada Maó

Share Button

Sobre nous models educatius

Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.

En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.

En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.

Share Button

Partido Pirata

M’ha arribat una entrevista interessant al “Partido Pirata”. Havia sentit que aquesta gent estava agafant força a Europa, però pel que veig, s’estan constituïnt també a Espanya. N’enganx un troç:
En espíritu, el partido pirata está en contra del concepto de “propiedad intelectual”. Creemos que las ideas y el pensamiento no pueden ser propiedad de nadie. Si bien nos gustaría que no hubiera derechos sobre las obras intelectuales, entendemos que vivimos en un sistema capitalista, y que no es posible eliminarlos sin dejar desvalidos a los autores. Por ello, reconocemos el concepto de derechos de autor, para proteger a los autores de los desmanes de las empresas. Básicamente, lo que queremos es permitir el flujo libre de información.

Bé, cal dir que el nom és una mica irònic. De tant que els (ens) diuen pirates, al final en fan bandera, com allò dels polacs i el fer un programa que es diu “Polònia”. L’entrevista sencera es troba aquí: http://www.bandaancha.st/weblogart.php?artid=4234

Share Button

Qüestió de llibertat

Aprofitant la gran noticia de que Extremadura passa tota la seva informàtica a software lliure (mocion_consejo_gobierno.pdf), volia explicar una mica què és açò del software lliure i del Linux, i perquè qualcuns ho consideram tant important.

En primer lloc dos apunts:

1) Un programa d’ordinador té un codi font i un executable. El executable és el que veis als vostres ordinadors normalment, i el codi font és el “plano”, el que ha escrit un programador i que serveix per generar l’executable. Sense el codi font, un programa NO es pot canviar. Amb el codi font, un programador SI que pot.

2) Els programes d’ordinador són immaterials. Sembla una banalitat dir-ho, però açò té molta influència en el raonament del software lliure, i en el model econòmic del software en general. Duplicar un cotxe costa molt, duplicar un programa té cost zero. Si tenim un panet de botifarró i dues persones, o se’l menja un, o se’l menja l’altre, o ho fan a mitges, en canvi si tenim un programa d’ordinador i dues persones, el programa el poden emprar totes dues.

Bé, idò el software lliure consisteix en obligar a entregar els codis font del programa quan aquest es ven o es regala, i en permetre que la persona que ho reb en faci el que vulgui. Açò va neixer d’un grup de programadors caparruts (i peluts) que, quan els hi van dir que els hi prohibien compartir els programes que ells feien amb altra gent, es van rebel·lar i van dir que ells no privaven a ningú de la llibertat de fer el què volguessin amb els seus programes. I es van posar a muntar tot un sistema operatiu que fos, per definició, lliure, que tothom pogués emprar i del qual tothom en disposés dels codis font. D’açò fa molts anys i hi hagut moltes ramificacions i històries, però el resultat més conegut és el Linux, una alternativa perfectament viable al Windows, almenys per fer-hi feina (els jocs són un altre mon).
El més curiós és que un sistema que es basa en la llibertat i en la col·laboració (hi col·laboren milers de persones arreu de tot el món), acaba donant uns resultats millors que els sistemes privatius:

1) No hi ha virus ni quasi cap forat de seguretat. Al tenir el codi font disponible, molts programadors el repassen i detecten els forats abans que arribin a la gent.

2) És multiidioma. Disposeu de Linux en català, de manera gratuïta, i si voleu podeu col·laborar en la traducció de nous programes encara no traduïts.

3) Innova molt més que el propietari. El fet de tenir tantissims col·laboradors arreu del món, fa que inevitablement surtin moltes més idees que les que poden tenir una colla d’encorbatats a sou d’en Bill Gates.
4) Sempre es suma. Com el coneixament científica, els nous descobriments es van afegint a la sabiduria col·lectiva, i queden disponibles per a tothom, de manera que sempre es construeix a sobre del que ja hi ha, no es reinventa continuament la roda.

5) S’evita l’espionatge. Al disposar del codi font, es pot garantir que aquell programa fa el que ha de fer i no cap altra cosa obscura. Açò és molt important per a grans empreses i governs, ja que hi hagut diversos casos de programes espia vinguts dels USA.

Be, amb tot açò, no trobau que les administracions públiques, pagades amb doblers col·lectius, HAURIEN de fer lliures tots els seus programes, per exemple? Posar a disposició del poble el que és del poble? Xapó pels extremenys. Els andalussos segueixen les seves passes, a veure si arriba qualque dia aquí, aço.

Ah, si qualcú vol provar el Linux a ca seva que ho digui, eh. Em consta que més d’un ja el té, i segur que no té pegues de virus 🙂

Share Button

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Share Button