Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Poesia al Ramis!

Cartell
Share Button

Fulls de dietari: 30 de juny de 2008

Jordi Galves, a qui no coneixia de res abans de llegir-lo en el llibre en què diversos personatges donen la seva valoració del que va passar a la fira del llibre de Frankfurt, del qual ja n’he parlat, defineix l’escola neocursi catalana, un moviment els orígens del qual cal cercar-los, segons afirma, en l’espanyol Jacinto Benavente (“la bondad nunca és cursi”) i que és integrat a la literatura catalana per Josep Maria Folch i Torres i Ventura Gassol. És la primera vegada que sent emprar aquest terme en el món de la crítica literària catalana, però la veritat és que l’anàlisi que es fa del mot és prou interessant.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 17 d’agost de 2008

Sense reescriptura no hi ha bona literatura.  El que no és normal són les excepcions que confirmen la regla, que n’hi ha però poques, com correspon a les excepcions. No hi ha qui faci obres d’art com qui respira.  A més, he de dir que artista hom s’hi fa i que no hi ha predestinacions (aquestes coses passen quan hom s’ha format en una cultura de base catòlica). L’obra és i ha de ser fruit de l’esforç i del temps. El treball ha de covar abans de tornar a ser abordat. Aquest és el mètode, el meu mètode, la meva opinió -i, com sap tothom, les opinions són com els culs: cadascú té el seu.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 26 d’agost de 2008

Aquest estiu, Alaior ha esdevingut la capital illenca de la poesia. Biel Pons en té gran part de culpa, de tot açò. Aquells que ens estimam la cosa aquella no podem fer més que estar-li agraïts. Gràcies al programa “Poeticalaior”, aquest estiu hem pogut gaudir de la presència i els mots de Biel Mesquida, Edgar Alemany, Sònia Moll, la cinquena edició d’Illanvers i, avui, Hilari de Cara.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 15 de juny de 2008

I

Fa un no-res havia pensat un món que s’aguantava sol: era versemblant. Hi passaven coses que seguien una casuística totalment lògica a nivell intern. En poques paraules, allò que se m’acabava d’ocórrer tenia tots els números per ser una bona narració breu. Fins i tot tenia clar un final convincent i no tancat, i uns personatges plans, prototípics, que no enterbolien els fets narrats, el moll de l’os de la història.

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 21 de juny de 2008

En un dels darrers viatges a Barcelona vaig comprar (a Documenta) un llibre que recull les diferents intervencions en un col·loqui sobre l’estat de la literatura catalana després de Frankfurt. El llibre em va fer ontes i no vaig poder evitar d’emportar-me’l. Un dels noms que en va condicionar l’adquisició va ser la presència de Ponç Puigdevall dins de les seves pàgines. He de confessar que vaig trobar força interessant veure què podia dir el personatge fora del seu medi natural (els suplements de cultura) i no me va decebre. Hi escriu dos articles.

Continua llegint

Share Button

Acció Cultural de Menorca es presenta en públic a Maó

Després de la presentació a Ciutadella el passat mes de juliol amb la lectura d’un manifest i el concert del grup Delên, i també a Es Mercadal dia 16 d’octubre, ara ACM es presenta a Maó el proper divendres 30 d’actubre a les 20.30 h a la Biblioteca Pública de Maó.

Acció Cultural de Menorca és una associació sense ànim de lucre que, fundada el 1995, ara retorna a l’activitat amb els mateixos objectius de recuperació plena de la llengua catalana, la difusió de la cultura catalana i l’intercanvi socio-cultural amb les entitats de parla catalana que comparteixen els mateixos objectius. Les persones que conformen ACM comparteixen la sensbilitat per la preservació de la personalitat lingüística i cultural catalanes de Menorca, però també cap a la riquesa de la diversitat lingüística i cultural del món. En aquest sentit convidam totes les persones a l’acte de presentació d’ACM amb l’esperit de compartir el projecte i les idees que el mouen.

Biblioteca Pública de Maó
divendres 30 d’actubre de 2009
20.30 hores

http://accioculturalmenorca.blogspot.com/

Share Button

El Barça, aquesta temporada, no guanyarà res!

Me sap greu, però la dada és evident!

PS. Molt m’ha sorprès que, durant la passada temporada, primer any triomfal de l’era Guardiola, ningú del blog,  amb la colla de futboleros blaugranes que roda per Xalandria (entre els quals -per cert- no m’hi incloc: ni per l’esport ni per l’escut), ningú no fes cap comentari ni entrada al respecte. És que ni lo únic anima la gent a participar d’aquesta àgora (o és que lo únic era una altra cosa, de la qual tampoc no en parla ningú, per cert)? Enguany seguirà la cosa pel mateix camí? Hauré d’acabar escrivint sobre bàsquet,  especialment sobre la penya (tot i que avui, però, millor ni parlar-ne)? If we live, things we will see.

Share Button

Fulls de dietari: 26 i 27 de juny de 2008

26 de juny de 2008

Sembla que Amy Winehouse serà flor d’un dia. Déu n’hi do, però. Un mèrit seu indiscutible haurà estat el de conjugar un producte de masses amb una obra de qualitat al disc -possiblement el darrer que podrà treure en vida- Back to Black. Gran part del mèrit de tot açò cal adjudicar-lo als músics de què s’ha rodejat l’artista britànica a l’hora d’entrar a l’estudi per enregistrar el seu segon treball discogràfic, músics de sessió que ja havien posat el seu talent a mans d’alguns dels noms més significatius del soul dels setanta.  El disc no amaga en cap moment les seves fonts i açò n’és una de les seves virtuts.

El soul ha seguit, durant el segle vint, una evolució força curiosa. Als setanta una part va derivar cap al funk (una de les meves perdicions, especialment si hi mesclam el matís del jazz) i, ja cap a finals de la dècada, va conquerir les pistes de ball amb allò que anomenam música disco (i que tantes joies amaga). I després ve la deriva que ens porta al desastre que avui dia diuen que és l’hereu del soul originari, el R’N’B, que no és més que el soul passat per la indústria descafeïnitzant. D’entre tot un seguit d’artistes, especialment fèmines ianquis de físic despampanant i silicònic, que es dediquen a repetir una mateixa cançó amb bases programades i tendències lletrístiques ensucrades, l’aparició d’Amy Winehouse ha suposat una vertadera revolució, la base de la qual ha estat el retorn al camí que van marcar els clàssics (Otis Reading, Marvin Gaye, Aretha Franklin…).  I el cop ha estat triple, perquè Winehouse ni és negra, ni té un físic privilegiat , ni és un producte sense personalitat. És més, per acabar-ho de reblar, ella mateixa escriu les lletres de les cançons (sense gens de sucre: “Rehab ”, per exemple, no és  gens políticament correcta). I, sobretot, és anglesa. I el fet que els anglesos renovin panorames nord-americans no és nou i sort n’hem tingut de tot açò.

La situació per la qual passa el rock al Regne Unit és patètica (amb molt poques excepcions). Ara bé, sort en vam tenir als seixanta, setanta i vuitanta amb una sèrie de grups britànics, que van contribuir de manera cabdal a la renovació de la música popular, començant pels Beatles i la British Invasion, passant per Deep Purple, Led Zeppelin, Black Sabbath, Thin Lizzy, Rory Gallagher i, acabant dins els vuitanta, amb el heavy metal de la New Wave of the British Heavy Metal, amb, també,  Judas Priest o  Iron Maiden. Amy Winehouse n’és una hereva digníssima.

27 de juny de 2008

Amy Winehouse col·lecciona aparicions a les pàgines de la premsa rosa, que passa una penada excessiva per la seva salut. Evidentment, fumar crack provoca enfisemes pulmonars i la mala vida et porta a morir jove i a deixar un cadàver semblant a un bujot, que de James Dean només n’hi va haver un i el tòpic no és res mes que açò. Ara bé, m’és ben igual si Amy Winehouse es droga, és antipàtica, fa rots en públic o es vesteix amb roba de tal o tal altre dissenyador. El que importa i interessa és que el seu disc Back to black és excel·lent. I prou.

Un dels factors que enriqueix qualsevol obra és la subjectivitat que hi ha al darrere, perquè n’és un condicionant indefugible. Però no cal tergiversar les coses i elevar a categoria absoluta el que és secundari o anecdòtic. Per açò, cal valorar el disc d’Amy Winehouse independentment d’ella o, sobretot, del que d’ella és aliè Back to black.

Aquest és el defecte típic, també, dels mals lectors de poesia (i literatures en general), que confonen el jo poètic amb el jo autor i ja la ballam: com entenen, em deman, aquests lectors, una obra com la de Fonollosa? I la de Pessoa, per posar un altre exemple, aquest molt més evident? Tant me fa que un poeta sigui simpàtic, que vagi restret, que tengui un hortal i batiï els cans amb noms d’escriptors, que escrigui a les fosques (de ver, n’hi ha que en bravegen), que no empri boli blau, que pronunciï la erra malament… L’única cosa que m’interessa és que faci bé el seu ofici, que escrigui bona literatura. Cal recordar que persones magnífiques han escrit obres abominables i que persones abominables han escrit obres magnífiques? Hi ha una línea molt prima que separa la crònica literària  de la crònica rosa: al suplement “Cultura” de l’Avui em/us remet.

Share Button

Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música. Continua llegint

Share Button