Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Bones festes de Gràcia a #ésMaó

Un altre any i ja hi tornam. De fa un temps, les festes de Gràcia, les festes de Maó, en vénen a contrapèl. Setembre és un mes en què el cos me demana moltes coses (gairebé tot el que explica en Joel en el seu text de Xalandria), però la festa no n’és una prioritat. Així i tot, ahir, amb els fillets, la visita a la plaça va ser obligada per veure-hi ballar els gegants o escoltar el concert de la banda de Maó. Del pregó, en vam escoltar el començament i el vaig trobar més que encertat, irònic, adequat. Abans, una hostessa municipal havia presentat l’acte, en tres llengües (català, castellà i anglès), com si acabàssim de pujar a un avió. Alguns van xiular-la en repetir en castellà uns mots que, en la llengua pròpia de l’illa, ja havíem entès tots. Després, i seguint amb una dèria que es va escampant arreu de Menorca, la d’imitar maldestrament les festes de Sant Joan, es va fer un primer toc de flabiol. Açò ho vaig trobar molt postís: «caixera batlessa, donau vos permís per fer el primer toc de flabiol?». Tot el que no sigui «Sebastià, podeu empesar el replé» no posa els pèls de punta. Deu ser que, sacrilegi!, som més santjoaner que cap altra cosa en qüestió de festes. El que no es pot negar és que aquest acte posa en pràctica un vell anunci que apareixia a la premsa de fa anys i que reproduesc.

Maó i Ciutadella units en la festa

Continua llegint

Share Button

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint

Share Button

Han entrat amb les maces de rompre!

Na Diana m’ha fet arribar un correu amb aquests dos textos. No us cit els comentaris que l’acompanyaven, però us els podeu imaginar.

Benvingut a sa web de s’Ajuntament de Maó!
Amb aquesta eina, sa intenció de s’Ajuntament és que puguis trobar sa major informació possible sobre qualsevol gestió i tràmit que puguis realitzar a s’Administració municipal.
Així mateix, i conscients de sa importància que estan assumint ses noves tecnologies a sa nostra societat, a s’Ajuntament de Maó tenim s’objectiu que puguis dur a terme progressivament un major nombre de tràmits a través d’aquesta web.
S’ús d’Internet no ha de substituir s’obligat tracte personal que qualsevol polític ha de conservar amb ses persones; però sí que pot ajudar a fer que aquesta relació sigui més fluida. Per açò, et convid a navegar per aquesta web i a fer-nos arribar qualsevol suggeriment, idea o crítica que creguis oportú.
Gràcies per sa teva confiança.
Águeda Reynés
Alcaldessa de Maó

  • TEXT 2: Pàgina web del Govern de les Illes Balears

Activada la campanya per prevenir problemes associats a les altes temperatures
-Mesures preventives enfront de la calor: consumir més líquids (sobre tot beure molta d’aigo i cuidar-se’n de que nins i persones grans en beuen), reduir l’activitat física, evitar els menjars abundosos, utilitzar roba fresca, refrescar-se sovint i baixar les persianes evitant que el sol entri directament i no obrir les finestres durant les hores de més calor.

En una primera lectura, el text de l’ajuntament de Maó és impecable des del punt de vista de la correcció, tot i que no és adequat perquè no s’adapta a la seva situació comunicativa. El segon, tampoc no s’hi adapta, a més d’incloure alguns mots (aigo, nins) que s’associen especialment a Mallorca. On és el problema? La qüestió és de fons, però molt perillosa. Ambdós textos es passen l’estàndard pel darrere. L’excusa són les modalitats. En aquest cas cal respondre que un no es pot presentar a un casament vestit amb roba d’anar al caragol des Born. Que cada situació comunicativa exigeix un registre determinat. Si fem creure que el català de les illes no té aquest model (compartit amb la resta del domini del català), sinó que la llengua catalana és una cosa d’anar per casa, aquí ja s’ha de parlar obertament d’actitud bèl·lica envers la llengua pròpia. Súbtil però nociva.Cal denunciar aquestes actituds que tenen, com a únic objectiu l’anorreament de la llengua catalana.

No hi ha cap text del Consell Insular, perquè encara no ha pres possessió el nou equip de Govern, però coneixent, per exemple, les connexions que hi ha entre la nova consellera de cultura i la caverna incívica maonesa més espanyolista, cal estar amb els ulls ben oberts.

Share Button

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)
Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Share Button

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Share Button

Salvem Acció Cultural del País Valencià

Tal com deveu saber pels mitjans de comunicació, el govern de Francisco Camps ha aconseguit finalment, contra tota raó i amb legalitat més que dubtosa, tancar els repetidors de TV3 gestionats per Acció Cultural del País Valencià. Després de més de vint-i-cinc anys d’emissions, sempre plenes d’entrebancs, i després de quatre anys de persecució brutal, els valencians no poden veure TV3, simplement per l’obsessió malaltissa d’uns governants. No ha servit de res una Iniciativa Legislativa Popular, que resoldria defintivament el problema i que ha recollit més de 650.000 firmes. I no han servit de res les manifestacions i mobilitzacions en tants pobles i ciutats del País Valencià, on desenes de milers de ciutadans han expressat el seu desig i el seu dret a veure una televisió veïna i en la pròpia llengua.
Però l’objectiu del PP i de Camps no és només el tancament de TV3, sinó un altre molt més sinistre i perillós: és enfonsar i destruir Acció Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que al llarg de quaranta anys ha estat el centre promotor més important del redreçament nacional dels valencians. La brutalitat de les sancions imposades té aquesta finalitat, i no cap altra. Ara mateix ACPV, després d’haver pagat multes anteriors molt per damunt dels 100.000 euros, ha de fer front en pocs dies a noves multes acumulades que arriben a més de 800.000 euros, amb l’amenaça explícita de bloqueig econòmic complet, i embargament dels seus locals a València (Edifici Octubre) i en altres poblacions.

La situació, doncs, és del tot desesperada, i només l’ajuda generosa de la més gran quantitat de persones podrà salvar in extremis la nostra supervivència. En tant que antic vicepresident i president d’ACPV, i com a membre de la directiva, m’he fet càrrec de demanar personalment a alguns amics i coneguts una aportació econòmica rigorosament necessària. Us ho demane directament, cordialment, i amb la convicció que sabreu entendre la urgència i la necessitat. Mai no havia fet una cosa així, però tampoc mai no ens havíem trobat en una situació equivalent.

Amics i amigues, la meua demanda és molt directa i molt personal: feu la vostra aportació, si pot ser de 100 euros, o 200 o més, i potser que entre tots encara aconseguirem salvar-nos de la catàstrofe. Us demanaria de fer els ingressos, a nom d’Acció Cultural del País Valencià, a un dels comptes següents:

La Caixa: 2100 0700 12 0200294927

Bancaixa: 2077 0001 27 3103581289

Espere la vostra comprensió, i sobretot la vostra col·laboració, que és tan urgent i necessària com he intentat explicar-vos.

Molt cordialment,

Joan F. Mira

Podeu consultar qualsevol dubte a Pilar Mollà: 96 315 77 99 extensió 209 / pilar@acpv.cat

Share Button

Jo no som d’aquest gremi

Sempre hi ha hagut autors literaris que s’han situat a prop del poder establert. En una simbiosi perfecta, els uns s’han beneficiat dels altres i a l’inrevés. Ens podríem remuntar a l’antiga Grècia per començar una llista que ens mena fins als nostres dies. Hi ha dos llibres d’Albert Roig que es centren en la literatura catalana dels anys vuitanta, El gos del poeta i Les societats secretes, que són un bon precedent per entendre moviments actuals, perquè al nostre redol hi ha vertaders especialistes, amb natura d’anguila, que saben ballar perfectament amb la música que sona i que no tenen cap problema a canviar d’orquestra.

A mi, en concret, com que no es tracta de literatura, la cosa ni me va ni me ve.  Potser com a efecte col·lateral dels estudis literaris, als quals em dedic, he rigut qualque vegada en veure com tal o tal altre autor han fet tal o tal altre moviment per situar-se en el poder. I com a escriptor ocasional de diumenge capvespre, també n’he vist, d’aquestes maniobres. I les he percebudes com una cosa llunyana. De fet, hi ha un poema d’Ignasi Canyardet, en la tradició sirventesca, que ho diu prou clar:

Oh!, que cansat estic
d’aquesta gent pica,
crica, camacurta i ballarica,
venedors d’il·lusions
i fums de formatjades
vedettes sense glamour
ànimes mesquinetes
que fan de la queixa
el seu modus operandi
dedicant-se a llençar
des de les capelletes
femta i més femta
només per amagar
que són fets de defectes.
Ja n’hi ha prou d’excuses:
menys facta i més verba
i qui vulgui ser poeta
que es posi a picar pedra.

A mi, que no som ningú, només m’interessen els textos, la literatura. I la premsa rosa no ho és ni d’enfora, literària. Per què en parl, idò, de tot açò? Perquè, sense tenir-hi res a veure, m’han mesclat en un d’aquests quid pro quo. I com que la jugada ha estat tan ben preparada, ha quedat tot tan legal, no puc fer res més que esbravar-me amb aquest exabrupte públic i críptic, i anar més viu la propera vegada.

PD: Tot i que el silenci és obligat, deix una pista de per on van les coses (clicau aquí) perquè quedi clar que el rot té fonament i en el futur, com va dir aquell, se sabrà tot.

Share Button

València 2.0

A la plaça del Negret sembla que els anys no han passat ençà de la darrera i llunyana visita. Hi he badat i, als prestatges del Negrito, continua havent-hi una imponent col·lecció de roms i, amagat a un racó, un bòtil de Xoriguer ens confirma que no sempre es compleix el que va dir Heràclit, allò que no ens banyam mai en el mateix riu: res no canvia i tot roman, com a mínim al barri del Carme valencià. Han baratat les taules i les cadires del bar, les de la terrassa, però aquests detalls no en varien la configuració general. De Natàlio, ni rastre; potser perquè a aquella hora del capvespre lliura. Tres rètols informen que no està permesa la venda ambulant, que no es pot pagar amb tarja de crèdit i que els lavabos són d’ús exclusiu de la clientela del local. Un poc més avall, la botiga, sòbria antany, de serveis funeraris ha deixat pas a un solar buit que alguns privilegiats empren d’aparcament. Aquest tros de món segueix desprenent una imatge urbana decadent que l’agermana -no podia ser d’altra manera- amb els barris gòtics de Palma i de Barcelona. Només en varia el disseny de la retolació urbana.

Continua llegint

Share Button

Foto i poema censurats al Diario Menorca

[Aquesta vegada, els censurats han estat la fotògrafa Ita Pons i el poeta Biel Pons. I ho han estat al suplement “Culturàlia”, per més inri.]

@ Ita Pons

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

Biel Pons

Share Button

La mili de Joan Daniel Bezsonoff

La resta de la setmana jo ensenyava francès a l’École de Guerre. Entre els meus alumnes hi havia un menorquí, el comandant Lluís Alejandre. En l’entrevista que havia gravat el professor Schwob, el comandant Alejandre explicava que parlava francès, espanyol i, amb un somriure, català… De seguit, me li vaig adreçar en català i vam simpatitzar. Em donava copets a l’esquena repetint:

– Joan, ets de poble. Com jo…

Continua llegint

Share Button