Navega per l'autor

Joel

Catalunya-Euskadi

Avui capvespre a les 18:30 juguen al Camp Nou en un partit amistòs les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi. Cap de les dues estan reconegudes per a res que no siguin aquest tipus de partits, fins i tot aquesta vegada la RFEF ha donat l'”enterado” al partit sota la condició que no es reivindiqui l’oficialitat des del terreny de joc. La Plataforma proSeleccions Catalanes havia ideat que les dues seleccions saltessin avui a la gespa amb una pancarta en català i basc reclamant Oficialitat. És per açò que ahir les dues seleccions van reivindicar el reconeixement oficial després dels entrenaments. Els bascos, amb Aitor López Rekarte (capità d’Euskadi i de la Real) i Mikel Aranburu (jugador de la Real) al capdavant i en roda de premsa, van deixar claríssima la demanda de tots els components de l’equip per a l’oficialitat d’Euskadi en competicions internacionals; i no es descarta que ells sí surtin al terreny de joc amb pancarta.

Açò sembla que hauria fet espavilar els catalans que just després de l’entrenament es van fotografiar amb una pancarta amb el lema “Una nació, una selecció” i després el seleccionador Pere Gratacós va mostrar-se d’acord amb el gest dels d’Iribar, i Oleguer Presas va deixar clar el compromís dels jugador amb la selecció i el partit.

Però un cop més, els bascos ens van per davant. En diferents aspectes: a) en convicció i fermesa, no s’estan de proclamar la seva fidelitat amb la seva selecció nacional; b) Euskadi no és només Biscaia, Guipúscua i Àlaba, avui jugaran navarresos amb la selecció nacional basca amb normalitat; c) l’actual seleccionador José Ángel Iribar té un passat clar també de compromís amb el seu país.

Avui jo seré al Camp Nou esperant veure un bon partit de futbol que potser qualque dia podrem veure tots com a oficial, que vol dir que Catalunya i Euskadi es jugaran alguna cosa més que guanyar un partit amistós.

PD: Em va alegrar la victòria sueca d’ahir però molt més la d’Escòcia contra França. Suècia i Escòcia a l’Eurocopa!

Share Button

Linkat

Tal qual us ho mo mostr, a www.xtec.cat informen d’açò que deu ser, llegint-vos, una bona notícia.
Benvingut/da a Linkat
La Linkat 1.0 arriba als centres educatius
edició en caixa de la Linkat 1.0La versió 1.0 de la Linkat, la distribució de GNU/Linux del Departament d’Educació i Universitats, està ja disponible i es pot descarregar des d’aquest portal.
La Linkat 1.0 es pot fer servir en modalitat d’arrencada automàtica (live), tant des del CD-ROM com des del DVD. Aquesta modalitat permet tastar el funcionament del sistema sense que calgui instal·lar res ni modificar la configuració de l’ordinador
Share Button

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Share Button

Serrat

Va, un poc de controvèrsia. En Serrat, com ja sabeu, acaba d’editar un nou disc en homenatge a Maó i Menorca. Us confés que la seva figura sempre m’ha fet sentir un poc incòmode i que l’únic disc seu que he comprat i que escolt és Res no és mesquí en què canta, com ningú, els versos de Salvat.

Ara, en ocasió d’aquest , ens han dit i repetit que és el primer disc en català seu en disset anys. Disset! No em molesta el temps que fa de la darrera vegada sinó el contrast que provoca que sovint se’ns el presenti com una espècie de màrtir formidable perquè no li van deixar fer el Lalalalala aquell en la seva llengua. El cert és que qui vulgui saber coses d’aquell episodi en té prou llegint la biografia excel·lentment deliciosa que Bartomeu Mestre va fer de Guillem d’Efak. Però deixant de banda aquests episodis tan llunyans en el temps, pens que l’actitud de Serrat no ha estat precisament la de la fermesa i el coratge, quan ja no calia cantar contra Franco (més Pare i menys Paraules d’amor, per entendre’ns). I que ara ens hagi de caure la bava perquè el del Poblesec -que m’imagín que deu fer un ou que no hi viu- vol cantar en català, idò no. Me sap greu retreure-li açò a un dels cantautors més coneguts a dins i possiblement el més conegut fora de ca nostra. Però m’encanta que per homenatjar Maó i Menorca no ho hagi pogut fer en una altra llengua que no sigui la seva i la dels homenatjats.

Share Button

FC Barcelona-AC Milan, avui a les 20:45 hores

Avui nit, d’aquí unes hores a Barcelona, començarà un partit de futbol d’aquells que poden passar a la història i, segons com, a l’èpica. Els colors blaugrana dels catalans i rossonero dels italians seran simfonia en un estadi emblemàtic d’aquest esport. Alguns i algunes es queixaran del circ i del negoci, però avui els que som del Barça sabem que tenim una cita irrepetible.

La joia si passam a una final contra l’Arsenal, i la tristesa si quedam fora de la final. Els dilemes potser sempre no són falsos. Aquest no ho sembla, com a mínim.

Tindré la sort inmensa de ser avui a la tercera graderia, xalant amb el mestre Puyal a l’orella esquerra, l’ambient per la dreta i la vista clavada bonibé dues hores en el que facin i desfacin el Barça i el Milan.

Share Button

Going Home

Aquest capvespre el suburbi decau en tot, manco en cotxos plens de bosses del Dia i del Lidl que, supòs, deuen tenir un viatge cap açò que els meus convesins anomenen mi pueblo o mi tierra, depèn. Setmana Santa, Pasqua, entre els que un considera els seus. Bon viatge.

Tornant a casa, he posat música i ha sonat el Going Home de Mark Knopfler, tema central de la banda sonora d’un film que no he vist: Local hero (i que en espanyol van decidir retitular per Un tipo genial), ambientada en el bell país escocès. No crec que el músic de Glasgow hagués tingut millor pretext que Escòcia per compendre aquest excel·lent Going Home.

I demà dissabte agafarem un Iberia i ens plantarem, de bell nou, a l’illa. Com sempre, serà impossible veure’ns tots: un espai reduït no significa que sigui estret. I com gairebé sempre, putes excepcions, haurà valgut la pena.

Mos veim prest!

Share Button

Tim Burton

Intent recomençar aquella secció fílmica de Xalandria amb les dues darreres pel·lícules de Tim Burton, vistes a casa pel DVD. Tant Charlie i la fàbrica de xocolata com La novia cadáver són dues històries pròpies de l’univers del creador de Mars attacks o Sleepy Hollow. D’entrada poden semblar poc transcedents i infantils, però des d’Eduardo Manostijeras que res no és en va en Burton. Tot i que no sigui un megaclàssic trob que és una bona opció recomenar-la i esperar reciprocitats.

Share Button