Pau Faner és un autor fonamental. Hi ha prou arguments que justifiquen una afirmació tan categòrica com aquesta. Des del punt de vista de la historiografia literària, l’aparició dels Contes menorquins, el 1972, va permetre d’incorporar Menorca a les dinàmiques generals del sistema literari català. Amb una proposta molt personal, Faner s’afegia a les aportacions d’un grup d’autors, que s’havien donat a conèixer durant aquells anys (l’anomenada generació dels setanta), que van dur a terme la renovació cultural i estètica d’una literatura que començava a veure la llum al final del túnel del franquisme. D’altra banda, també cal atribuir al nostre autor el mèrit d’haver esperonat altres escriptors de l’illa que, sota la seva influència, van començar la carrera literària. Noms tan consolidats en el panorama actual de les lletres catalanes com Esperança Camps, Miquel Àngel Maria o Maite Salord, entre d’altres, han manifestat en més d’una ocasió el mestratge que exercí Faner a l’hora de decidir-se a escriure. Però, deixant de banda aquestes aportacions de caràcter històric, cal remarcar que el gran mèrit de la literatura faneriana, allò que el converteix en un autor fonamental de les lletres menorquines és el fet d’haver llegat als lectors una obra d’una qualitat fora dubtes, una aportació que, afortunadament, encara ha de créixer amb l’aparició de nous títols.
Visits: 0