Havia llegit la notícia quan alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no li vaig donar gaire importància. Uns anys després, la dada s’ha tornat a fer present, citada al llibre Una historia de los Beatles (de què ja hem parlat aquí), de César San Juan Guillén i, no sé per quin motiu, en aquesta ocasió sí que m’ha fet ballar el cap. Segons una investigació feta per un grup de científics, el 2012, la música pop de les darreres dècades tendeix a l’homogeneïtzació progressiva. Dit en altres paraules, les cançons de cada vegada s’assemblen més entre elles, perquè s’han reduït les combinacions de notes musicals que s’empren a l’hora de compondre-les (la qual cosa les fa més previsibles) i, també, perquè de cada vegada s’empren menys combinacions d’instruments per a interpretar-les. San Juan empra aquesta informació per tal de contraposar-hi The Beatles, un conjunt que, al llarg de la seva curta trajectòria, va maldar per no fer dos discos iguals, cosa que van aconseguir amb solvència. Un altre exemple que podríem citar en aquest sentit és el de David Bowie i, en el cas de la música popular feta en la nostra llengua, potser haurien d’encapçalar la llista Roger Mas i Mazoni, pseudònim musical de Jaume Pla, del qual m’agradaria parlar un poc més a fons.
Visits: 2