Resultats de la cerca

setembre

Setembre 2018

Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.

Share Button

Setembre, mes plujós?

guillem-d-efak-guillem-d-efak Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.

La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.

Continua llegint

Share Button

Setembre

Sempre fos setembre. I amb açò ja estaria tot dit. Però escriurem un poc més encara que res no superarà la saviesa popular d’una dita com la de sempre fos setembre. Per què, deman, que no ve de gust fer o començar a fer aquest mes? I amb açò ja estaria tot demanat, però escriurem un poc més. A més, a totes les coses bones que du aquest mes –si el comparau amb la collonada còsmica que suposen juliol i agost no hi ha color- resulta que, a més, enguany (i deu ser de les poques positives que du incorporades aquest cabronàs 2012) el mes ha començat amb tardor avançada, única resposta possible d’un mes tan savi com el setembre a la calorada de l’agost (qualcú sap com portar als tribunals la calor subtropical que ha fet a l’agost, a canvi d’absolutament res, emperò res de bo?).

No som parcial, les coses són com són i setembre està per sobre de parcialitats, gustos, capricis i altres demostracions del lliure albir dels sàpiens, les coses són com són i sempre fos setembre.

Es tracta, idò, d’aprofitar-lo. Des del respecte cap als 30 dies que ens regala aquest mes, tinguem especial atenció a l’hora d’acomiadar bé les vacances i l’estiu, que malauradament es confonen sempre; de xalar fins baix –índex variable segons el cas- les festes de Gràcia “A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,” ara en mans de mala gent (m’he contingut perquè si no hauria escrit pèrfids malparits pudents); de fer les últimes calades a la mar (gent, l’estiu no és acabat i és d’ases anar a la platja quan fa més calor i no anar-hi quan s’hi està fantàsticament bé), de plantejar-se, amb humilitat i coratge (en farà falta un caramull, o dos) el curs que ens espera, i que ja sabeu que és el que realment marca i dictamina el sentit del devenir del temps, no la dictadura calendària del gener-desembre, sinó la de setembre-agost, perquè sempre fos setembre.

Escoltau la música que vulgueu i llegiu el que hagueu de llegir, setembre us ajudarà a triar bé, no falla mai. I servidor deixa -com alguns esportistes quan deixen la seva activitat professional quan són dalt de tot i no en hores baixes- la seva activitat de cronista mensual en el millor moment possible: setembre. He xalat i m’he divertit escrivint sobre cada mes, o emprant cada mes com a excusa per escriure del que jo vull escriure. I si no passam prest a l’atac escriure esdevindrà l’única activitat que podrem fer clandestinament.

Share Button

Setembre

Tornada a la feina, retorn dels ritmes normals dels fillets i adolescents a les escoletes, escoles i instituts. Provar de veure venir indicis de tardor, llençols de dalt que serveixin per qualque cosa més que per tapar, de dia, els llençols de baix. Esser al concert de retorn de Sopa de Cabra dia 9. Anar provant les darreres dosis de gelats, orxates, granissats i cerveses en copes glaçades. I llegir més i millor: ara iniciat en Andrea Camilleri, després del regust fondo que m’han deixat dos grans llibres (de recomanació rotunda): Incerta glòria, de Joan Sales i Un hotel a la costa, de Nancy Johnstone. Rellegir Joan Fuster amb ganes. Demanar als i a les amigues si me convé fer-me un twitter per estar més en contacte amb tots ells i elles. Tenir present l’ombra del pi d’Alcalfar per quan ataquin la calor de final d’estiu, les mentides dels manaires o, senzillament, quan tornem a tenir el pensament que aquest setembre és com els altres setembres. I, de fons, l'”Elogi dels diners” (Anselm Turmeda-Raimon).

Share Button

Setembre

Comprovar de nou que tot recomença aquest mes, el millor, insistesc, per bonibé qualsevol cosa. Perquè enguany a Catalunya la broma consistirà en iniciar el curs més prest que mai (en un dissabte de Gràcia), per viure com s’acaba l’estiu i entra lenta la tardor, per anar a cercar i trobar els primers bolets, per potser fer la última calada, per intentar no acomiadar del tot els plaers estivals, per assaborir les últimes amanides russes i les últimes cerveses molt fredes en una terrassa amb ombra. Per viure la inauguració del local que uns amics del cor obriran al carrer Girona, 94 (apuntau-vos-ho!, la cosa promet), per acabar de llegir el magnífic llibre d’en Josep Massot, Menorca en el dominó mediterrani (1936-1939), que recoman de ver. Per continuar creient en l’art: tornar a llegir els versos d’en Guillem Alfocea que enguany il·luminen el programa de les festes de Gràcia, per visitar l’exposició que farà en Toni Vidal a l’Espai Mallorca, assistir a la presentació a Barcelona de la novel•la (de propera lectura) d’en Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, i temps també de lectures fèrtils (acabar Incerta glòria, iniciar-me en Aurora Bertrana). I tornar a disfrutar les retransmissions d’en Puyal i dels documentals importats emesos a Cronos. Temps propici als canvis i a les permanències, a poder trobar-te amb una bona colla d’amics, a fer-te propòsits sans i enriquidors, a saber-te ben viu. I de música de fons, Suzanne de Leonard Cohen.

Share Button

Setembre

Perquè comença un nou curs, perquè el turisme va partint cap a casa, perquè ja són acabades les vacances potser més esperades, perquè podrem tornar a dormir bé, sense suades. Perquè la llum de final d’estiu i inici de tardor és el millor embolcall per a qualsevol somni que vulguis fer realitat: i som aquí per fer-ho! Perquè començar una nova etapa vital al setembre és més fàcil que al gener, en què tot ja està irresolublement en marxa. Al setembre tornen els mesos normals, de 30 dies. Mes bo per conèixer la persona amb qui vols viure la teva vida, que evidentment recomença al setembre, mes ideal per saber que el sexe del fetus és el mateix que el de sa mare. Perquè comença una nova temporada esportiva amb les coses ordenades i amb cadascú on li correspon. Dies en què s’hauria de prejubilar aquell que ho demana i s’ho mereix, miris per on t’ho miris, esteim d’acord? També el mes per trobar feina, per començar-ne una que t’il·lusiona i que et desvetllarà tots els reptes i esperances. Amb les festes de Gràcia a la vista: enramada de carrers, cavalls, gegants i pastissets. Setembres que enyoram de quan érem al·lots. Per escoltar John Coltrane al capvespre o animar-te a veure una pel·lícula pendent. Perquè setembrejar és mel.

Share Button

Setembre

Els i les que viuen a Menorca no solen sortir de vacances estivals fora de l’illa: és ben comprensible però, tant com va més, te trobes gent que es reserva uns diets per anar mars i cels enllà, i solen tornar contents. Ara, setembre se’ns presenta més que com a un canvi més de mes, perquè és el millor dels mesos. Fa manco calor; la fruita és més saborosa; els turistes comencen a partir; l’illa comença a descansar, a reposar; perquè sa Mesquida està encara més rotundament esplèndida; prest les festes de Gràcia (carrer de sant Jaume, es Cós, es carrer de Gràcia, es Pla de sa Parròquia, es carrer de sant Roc); perquè el peix tornarà a baixar dels preus d’estiu i prest els verderols; perquè és l’inici de curs (que regula el món bastant més que la dimensió de l’any); perquè és el millor mes per enamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè és el millor per desenamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè les dues primeres cançons que he escoltat aquest setembre han estat la Redemption Song de Bob Marley i el We shall overcome pel Boss; perquè avui a Maó toquen els Antònia Font (wa yeah!); perquè és temps de renovats propòsits; perquè a l’Argentina celebren amb dia festiu l’inici de la primavera (d’allà); perquè igual acab el mes conco.

Share Button

Segueixen essent-hi. Encara

EG0NX-EWkAAuizS

«Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí». Aquest és, sencer, un dels contes més coneguts d’Augusto Monterroso. Malgrat la seva extrema brevetat, la narració dona molt de si a nivell hermenèutic: l’ambigüitat sintàctica, totalment volguda, fa que el lector no sàpiga qui o què desperta. O que especuli sobre el valor de l’adverbi allí. O que dubti si dinosaure és un mot que s’ha de llegir en sentit literal o simbòlic, entre d’altres possibilitats. De fet, la lectura que fonamenta la reflexió que estàs llegint es basa en una interpretació al·legòrica del relat perquè el conte em ve a la memòria de manera recurrent quan pens en allò que està passant a Catalunya. Tot plegat, per cert, també lliga a la perfecció amb la il·lustració de Jordi Calvís que encapçala aquest xalandrot. No sembla gaire agosarat pensar que el dinosaure és un ens format per cadascun dels més de dos milions de persones que, tossudament, des de fa uns quants anys, hi són. Encara. Malgrat que vagin passant coses cada vegada més inversemblants, segueixen essent-hi. Allí.

Continua llegint

Share Button

Sant Jeroni i la poma malèfica

GHS04802

Sant Jeroni, un dels pares de l’església catòlica, que va viure a cavall dels segles quart i cinquè de la nostra era, va ser el responsable de la traducció llatina de la Bíblia (a partir dels textos establerts al cànon grec o dels Setanta). Coneguda amb el nom de Vulgata, va esdevenir, a partir del Concili de Trento (1546), la traducció catòlica oficial de les Escriptures, un estatus que va mantenir fins al segle XX. No cal dir, idò, que una part molt important de la influència bíblica en la cultura i l’art, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, ha partit de la versió que en va fer Sant Jeroni. Tot açò explica, també, perquè el trenta de setembre, el de la seva festa, es commemora el dia de la traducció.

Continua llegint

Share Button

El pregó d’enguany

DmbbE-pXsAA1gXm.jpg:large

Perdonau-me, per variar, la intromissió i, sobretot, les formes. Us hauria d’haver avisat amb temps. En no haver-ho fet, sé que us semblarà interessat per part meva el que us diré tot seguit —i no hi ha dubte que, més d’un, fins i tot, hi veurà un atac de ressentiment o una rebequeria infantil al darrere de les meves paraules, i no podré negar que no tengui la seva part de raó qui així pensi—, i més en un dia com avui. Però no puc evitar fer-ho. Romandre en silenci seria trair-me. No és ràbia —tot i que, ben mirat, potser sí que n’hi ha una poca al darrere— allò que m’empeny a compartir amb vosaltres el que m’ha passat aquest estiu, sinó una certa decepció per com han acabat anant les coses. M’ho he pensat molt abans d’obrir la boca, sobretot perquè no m’agradaria caure en un simple exercici de vanitat, que tant em molesta quan són els altres qui el practiquen. Però he arribat a la conclusió que el més adient, el més just, és dir-ho, sense por d’ofendre ningú, només perquè la gent sàpiga que hi ha històries dins de la història que, normalment, romanen en el més absolut dels oblits. No vull que la meva hi acabi. Au idò: sabíeu que, enguany, el pregó de les festes de Gràcia l’havia de fer jo? Jo. De ver.

Continua llegint

Share Button