Fa uns tres anys estic realitzant un curs de Formació en Teràpia Familiar Sistèmica. Aquesta formació la duim a terme diferents professionals de l’administració local de Menorca i m’agradaria donar-vos a conèixer quatre pinzellades d’aquestes tècniques d’intervenció en famílies.

Amb aquests darrers anys m’he adonat de la importància de treballar amb les famílies quan algun fillet o adolescent presenta problemàtiques conductuals, o altres símptomes dificils de treballar de manera individual amb la persona i prou. No és que hagi descobert la panacea, ni que abans no en fos conscient d’aquesta importància de la família, però he après que poc podrem fer per treballar,per exemple, un cas de psicosis, transtorns conductuals, o anorèxia, sense conèixer a fons la família i treballar el sistema que produix aquest símptoma.

La intervenció sistèmica planteja el pas de l’individu al sistema, de l’intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu “malalt” sinó les maneres d’organizació del sistema en el què un individu demana atenció. La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com element de traball i comunicació. És així que no atén el “perquè?” un individu reacciona de determinada manera sinó en el “com?” ho fa.

Una tècnica que destacaria de les que utilitzam i que ara faig servir a l’hora de treballar amb els meus alumnes, i que per tant remarc que no només és exclusiu de les teràpies i la psicologia, és el genograma familiar. Vull puntualitzar la gran informació que aquest ens pot donar, ens permet tenir una vista de la història d’una família i els seus avantpassats. Una tècnica que és capaç de desvetllar possibles conflictes i/o coalicions que poden estar incidint en l’actual problemàtica familiar. El context i els diferents sistemes familiars ens porporciona una gran base per fer unes primeres hipòtesis en el diagnòstic de la problemàtica que ens presenta la família.

Amb açò vull enlleçar amb l’article d’en Santi que parlava de la problemàtica del sistema educatiu i amb els comentaris que han anat sortint sobre la dificultat d’atendre aules tant massificades i professorat poc format, jo afegiria que una de les coses que més té abandonades el sistema educatiu és l’atenció i el treball amb les famílies dels alumnes; i ara aquí em surtiran els mestres amb les urpes que açò és impossible amb la quantitat d’alumnes que tenim i el poc temps del que disposam. Sí, és ver, jo som la primera que s’em fa molt dificil atendre a totes les families que tenim, però potser, de les poques vegades que podem treballar amb elles hi treballessim a consciència, des del no-jutjar, des del coneixement contextual on es mou la família, des de la recerca constant d’idees perquè la intervenció amb elles sigui més fàcil i accessible, etc, pot ser llavors, algunes problemàtiques que se’ns presenten entre el nostre alumnat seria solucionable, o si més no, reconduït al no fracàs, i no només em referesc a l’escolar.

Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.

En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.

En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.