Jo dic NO, diquet d’aquest TAMPOC!

Després de veure tot el que ha passat amb es dic a Ciutadella, ses decisions que han pres entre tots,… crec que ara és es moment de dir no més fort que mai:  NO, nosaltres no volem eixe port!!!

Faguem algo, camisetes per anar a ses festes?, cartes en es diari?… 

Share Button

Futbolismes (Fabio Capello)

En castellà tenen una dita que diu “Dios los cría y ellos se juntan”. I açò és el que passa en aquest cas. El Reial Madrid Club de Fútbol és el millor club on podia anar a parar aquest entrenador, a qui ja li coneixem les seves vel·leitats parafeixistes, i la seva devoció per l’època franquista espanyola. L’han presentat com a entrenador del club avui mateix, es veu que era una de les principals apostes d’aquest president nou acabat d’elegir. En Capello ja ens ha obsequiat amb algunes perles en la seva primera declaració com a tècnic de l’equip. Diu que tornarà la disciplina al club i la il·lusió que ha de dur els jugadors el simple fet de dur la camisa blanca, immaculada, de “El Equipo de España” (ho ha dit així). Ja ens podem agafar fort.

Share Button

Dic a Ciutadella

Sembla ser que al final, segons he escoltat per la ràdio, la construcció del dic exterior al port de Ciutadella és un fet. De res han valgut les campanyes de sensibilització i el debat entorn a la necessitat o no del dic. S’han imposat els crits, el populisme i els interessos econòmics al debat d’idees. L’oportunisme que ha demostrat el PP davant la darrera rissaga, els plors patètics d’en Llorenç Brondo (encara que entengui perfectament la desesperació a què devia estar sotmès) i la baixa política practicada per la dreta ciutadellenca, amb personatges totalment esperpèntics com en Llorenç Casasnovas o en Toni Camps, han duit a l’executiu d’en Matas aplicar allò que tantes ganes tenia: la posada en pràctica a Menorca d’un model de consum del territori que tants resultats econòmics, però alhora també amb tanta polseguera i queixes ciutadanes, li ha dut i pensa continuar duent a Mallorca i a Eivissa.

Share Button

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Share Button

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Share Button

Un joc

Hola a tots! M’agradaria proposar un joc a veure que us sembla.  Es tracta del següent, com supòs que ja sabeu arriba el mundial.  Ja sé que no interessa a ningú, a jo tampoc.  Però aprofitant sa vivantesa voldria proposar que féssim una aposta entre tots, que és la següent:  Endivinar quan quedarà elimidada sa selecció estatal que tantes alegries ens dóna.  Les opcions són les següents: 

    1. No passarà la primera lligueta.
    2. Quedarà eliminada a vuitens de final.
    3. Quedarà eliminada a quarts de final.
    4. Quedarà eliminada a semifinals.
    5. Perdrà la final.
    6. Guanyarà la final.

L’aposta serà de cinc euros per persona i es podrà posar un resultat únic de les opcions anteriors.

El que guanyi o els que guanyin (ja que esper una participació semblant a la del referèndum com a mínim), serà l’encarregada de comprar la carn en el pròxim sopar que feguem.  Així serà una excusa per trobar-nos ja que jo en quince dies estaré per s’illa amb ganes menjar ( ah no passeu pena pel que no esteis a s’illa que ja se us farà arribar un “taper” per SEUR).

Res més, esper que sa proposta us agradi i sobretot que participeu, ja que no costa res fer una aposta (bonu 5 euros).

Share Button

“Cillit bang” i la discriminació de gènere

Fa unes setmanes algunes persones de la feina vam assistir a un curs d’Igualtat d’Oportunitats que es va fer a Maó. El concepte d’igualtat d’oportunitats és molt ampli i engloba diversitat de camps; laboral, social, educatiu, familiar, etc. Potser si ens possessim en podriem parlar temps, però l’exercici que proposo és més senzill.

No sé si va ser després d’assistir al curs o per casualitat ahir em vaig fixar més en la publicitat i zaaaasss…. un anunci més d’aquells de productes de neteja de la llar que semblen d’exclussivitat per les dones……el “cillit bang” resulta que una dona d’edat mitjana el prova i a partir d’aquí ja el recomana a la seva mare, la seva filla, les seves cosines, les seves amigues, les amigues de la seva mare, les amigues de la seva filla, les amigues de les seves cosines, les cosines de la seva mare, les cosines de la seva filla, les cosines de les seves cosines, les cosines de les seves amigues…..ufff quina por!!!

Com li explico jo ara a n’Isma, que ahir va netejar els lavabos a fons, que no s’ha de creure una èspecie en extinció. O és que els senyors publicitaris són tan llestos que han fet una investigació amb profunditat i com han arribat a la conclusió que els homes fan net els banys ja no els consideren públic potencial? Estan fent discriminació positiva aleshores? No ho sé. La veritat és que no ho entenc.

Sento haver-me allunyat una mica dels anterior temes proposats però si teniu alguna resposta o altres joies publicitàries similiars les podriue compartir. Ahhhh i he inclòs l’entrada a la categoria de salut perquè em sembla essencial.

Salut per a tothom

Share Button

Barça campió d’Europa!

Al·lots, açò és una festa. Ahir vam patir com mai, però havia de ser així (per qualque cosa som del Barça). L’equip es merexia guanyar, i es van portar com a senyors. Sé que no queda bé dir-ho, però ses decisions arbitrals van ser decisives en aquest cas, i no sé què hauria passat si el Barça arriba a perdre. Supòs que aquesta relació tan complicada dins del futbol amb els àrbitres deu seu una condició sine qua non d’aquest esport, i no deixarà d’existir mai, per molts d’aparells que duguin a les orelles.

En Ronaldinho va estar apagat, però crec que mereix tot el nostre respecte i perdó, la pressió damunt ell devia ser molt gran. I quan un equip funciona, es pot permetre el luxe de tenir la seva estrella mediàtica a mig gas. I qui pens que es mereix un elogi és en Valdés, tot entrant en contradicció amb el que en Fonso deia unes setmanes enrere. Jo pens que sí que és un bon porter per al Barça, i crec que en part gràcies a ell ahir el Barça va poder seguir en el joc, cosa que li va permetre, finalment, remuntar.

Res, tu, de puta mare. Content per n’Eto’o i en Belleti, sobretot. Bravo per en Larsson i n’Iniesta. Un nou per en Puyol i en Màrquez (ai, aquest Henry), i un rascadet per n’Oleguer. Molt bé Valdés, i Deco, en sa seva línia, que ningú no veu però fot una feinada.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Share Button

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Share Button

Saudade

Diumenge passat vaig anar a un recital de fados as principal, i no sé si va ser sa veu rompuda de na Piedade o ses notes tristes de sa guitarra portuguesa però aquesta setmana he patit una espècie de saudade. Els fados em fan sentir una mena de nostàlgia extranya des passat, des present i a vegades fins i tot d’un futur incert encara per arribar… els fados em recordan inevitablement els carrers estrets, foscos i romputs de Lisboa, i la seva màgia…

Ai minha fonte, meu rio,
ai de água tão pura e bela,
nos seus olhos um sol
que é a minha janela.
Quem Me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la.
E não deixar seu corpo arrefecer,
agasalhar-lhe o peito em minha mão;
e não deixar o vento, a chuva, a mágoa,
a solidão na sua água
mergulhar meu coração.
Quem me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la!...
Fado-mae, O primeiro Canto. Dulce Pontes.

Na Dulce Pontes estarà enguany amb noltrus a Líthica per Sant Llorenç, haurem de sacrificar es jaleo des fosquet… mai sa paella de Llimpa ni ses pomadetes des matí a Ca na Divina!!!

BAIXA_6.jpg

Share Button