Aquest és un article que feia molt de temps que volia escriure, però sempre se’m resistia Açò és així en part perquè tenia – i encara tenc – molts dubtes sobre el tema, però sobretot perquè tenia – i encara tenc – por a que s’acusi del que no som. Avui m’hi atreviré, avui parlaré d’immigració.
Dia 28 de desembre durant una bona estona Plataforma per Catalunya – un partit xenòfob i racista – va superar el 3% de vots que els donàvem 3 diputats al parlament. Finalment no va treure representació parlamentària tanmateix els seus 75.000 vots són un avís molt seriós que no podem deixar de banda. Si PxC no va arribar al 3% és perquè el PP va endurir el seu discurs anti-immigració durant la campanya electoral fins a límits insospitats. L’èxit del PP – va treure 18 diputats – té més a veure amb el videojoc de n’Alícia on es mataven immigrants i independentistes que amb el seu espanyolisme rampant – que només tenia per objectiu tancar una possible hemorràgia de vots cap a Ciudadanos. El PP va plantejar les eleccions catalanes com un camp de proves per un nou discurs més autoritari i xenòfob que sense cap dubte desplegarà a les properes municipals. No m’estranyaria que Maó sigui una de les ciutats elegides. No deixa de ser irònic que el partit que va obrir les portes a la immigració sigui el que faci bandera de l’anti immigració
Quan parlam d’immigració el més normal és parlar de degeneració moral i política o de nacionalisme excloent. Em sembla pixar fora de test, un error. El que ens hauria de preocupar no és l’existència de partits racistes i autoritaris, sinó d’un context econòmic i social que alimenta la l’autoritarisme i la xenofòbia. El que és realment important és que hi ha cada vegada més gent que està disposada a votar opcions autoritàries i racistes, és a dir que considera l’autoritarisme la resposta política necessària a una situació econòmica i social cada vegada més incerta. Que ha passat aquí?
Visits: 0
