Mª Àngels Gornés en Concert “Aniversari”

Ep aquí!

Em complau convidar-vos als concerts que esteim preparant pels dies 29 i 30 d’aquest mes a Ciutadella i Mercadal.

Dia 29 a L’OAR a les 22 h i dia 30 a la Sala Multifuncional a les 21 h. El preu serà de 10 “eroes”

La cantant farà un repàs de la seva trajectòria cantant des dels primers poemes que va musicar, fins als més actuals. (Gumersind Gomila, Pere Xerxa, Damià Borràs, etc)

Estarà acompanyada per:

Guiem Soldevila (guitarres, veu i teclats) Nicolau Espinosa (llaüt, bouzouki, guitarra i mandolina) Sergi Ameller (teclats) Lluís Gener (baix) i “jo” Moisès Pelegrí (percussions)

A més, i haurà les col·laboracions de na Violant Menorca (violí i veu) i na Geliah (dança oriental)

La cantant cel·lebrarà d’aquesta manera 30 anys sobre els escenaris.

Estaria molt bé veure’ns i sobretot compaginant-lo amb la torrada de sobrassada que he vist que en David proposava per dia 30.

Jo vos recoman el concert de dia 30 sobretot pel lloc. Els músics esteim molt motivats, i en especial en Nicolau Espinosa, de tocar en aquesta sala i segur que serà un concert molt pol·lit.

Idò, Bones Festes i Bon Any

Share Button

Pa amb sobrassada frita

Ja fa dies que us volia parlar d’un dels plaers culinaris més genuïnament menorquins que existeixen: el pa amb sobrassada frita.

Llevar-se un dematí de diumenge i encendre la paella amb una miqueta d’oli, mentres escalfes un got de cafè amb llet… tallar unes llesques de sobrassada i posar-les a fregir (encenent s’extractor de fums, esclar)… i en pocs segons ja pots disfrutar d’aquella flaire, d’aquell aroma tan especial. Només cal que la posis en una llesca de pa per gaudir d’aquell gust tan exquisit que és el pa amb sobrassada frita!

Sa versió més “heavy” recomana sucar el pa amb l’oli de la paella encara calent, i així obtens unes llesques de pa cruixent i gustós que acompanyen millor que cap altre aquest deliciós menjar.

Bon profit.

Share Button

Teràpia Familiar Sistèmica

Fa uns tres anys estic realitzant un curs de Formació en Teràpia Familiar Sistèmica. Aquesta formació la duim a terme diferents professionals de l’administració local de Menorca i m’agradaria donar-vos a conèixer quatre pinzellades d’aquestes tècniques d’intervenció en famílies.

Amb aquests darrers anys m’he adonat de la importància de treballar amb les famílies quan algun fillet o adolescent presenta problemàtiques conductuals, o altres símptomes dificils de treballar de manera individual amb la persona i prou. No és que hagi descobert la panacea, ni que abans no en fos conscient d’aquesta importància de la família, però he après que poc podrem fer per treballar,per exemple, un cas de psicosis, transtorns conductuals, o anorèxia, sense conèixer a fons la família i treballar el sistema que produix aquest símptoma.

La intervenció sistèmica planteja el pas de l’individu al sistema, de l’intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu “malalt” sinó les maneres d’organizació del sistema en el què un individu demana atenció. La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com element de traball i comunicació. És així que no atén el “perquè?” un individu reacciona de determinada manera sinó en el “com?” ho fa.

Una tècnica que destacaria de les que utilitzam i que ara faig servir a l’hora de treballar amb els meus alumnes, i que per tant remarc que no només és exclusiu de les teràpies i la psicologia, és el genograma familiar. Vull puntualitzar la gran informació que aquest ens pot donar, ens permet tenir una vista de la història d’una família i els seus avantpassats. Una tècnica que és capaç de desvetllar possibles conflictes i/o coalicions que poden estar incidint en l’actual problemàtica familiar. El context i els diferents sistemes familiars ens porporciona una gran base per fer unes primeres hipòtesis en el diagnòstic de la problemàtica que ens presenta la família.

Amb açò vull enlleçar amb l’article d’en Santi que parlava de la problemàtica del sistema educatiu i amb els comentaris que han anat sortint sobre la dificultat d’atendre aules tant massificades i professorat poc format, jo afegiria que una de les coses que més té abandonades el sistema educatiu és l’atenció i el treball amb les famílies dels alumnes; i ara aquí em surtiran els mestres amb les urpes que açò és impossible amb la quantitat d’alumnes que tenim i el poc temps del que disposam. Sí, és ver, jo som la primera que s’em fa molt dificil atendre a totes les families que tenim, però potser, de les poques vegades que podem treballar amb elles hi treballessim a consciència, des del no-jutjar, des del coneixement contextual on es mou la família, des de la recerca constant d’idees perquè la intervenció amb elles sigui més fàcil i accessible, etc, pot ser llavors, algunes problemàtiques que se’ns presenten entre el nostre alumnat seria solucionable, o si més no, reconduït al no fracàs, i no només em referesc a l’escolar.

Share Button

El Barça a Europa

Ahir estava nerviós perquè tenia feina fins tard i em feia moltes ganes veure el partit i no podia. Amb tot, no em vaig poder resistir, i tornant de la feina vaig viure els darrers vint minuts del partit des del Condal (tota una experiència, per cert). Açò ho dic perquè amb tan poca estona, no em puc fer una idea de res, però crec que puc apuntar just quatre coses del que vaig veure. És cert que segurament aquesta no és la cara més bona d’un vigent campió d’Europa, però relativitzem els termes. Existeix una tendència (rabiosa) a menystenir el paper del Barça, que de moment és qui fan el joc més elegant a la lliga espanyola (i efectiu, va líder) i una mica menys a Europa. La majoria de jugadors continuen en el seu bon estat, malgrat ahir no estiguessin gaire ben situats. Vaig veure un Ronaldinho esplèndid, que va fer allò que és propi d’altres jugadors: un joc que no es veu, però hi és. Un Deco incisiu. Un Xavi allà on havia de ser. Un Puyol incansable. Un Gio segur. I un bon Valdés (continuo reivindicant-lo com a porter del Barça). I vam jugar, reconeixem-ho malament. I no oblidem que dues de les estrelles més preuades, Eto’o i Messi, no hi són.

A l’altra cara de la moneda, però, també vaig veure un Gudjonsen que em posa nerviós. O no li han ensenyat què és un fora de joc, o, vaig arribar a pensar, era una estratègia d’en Rijkaard per despistar la defensa. I un Zambrotta que no s’acaba de trobar amb el joc de l’equip.

En tot cas, però, d’acord que no esteim per tirar coets. Però fa ràbia l’atac sistemàtic. El pitjor punt de la crítica són els comentaristes d’Antena3, a qui hauria agafat pel coll. Els comentaris del Condal feien riure, però tenien tota la raó: la infamitat d’aquells que duen la xuleria per bandera i no poden amagar-la els fa miserables. El Madrid ara sembla que està en alça, però continuen fent l’horrorós joc de sempre. Que aquesta gent no es despisti.

Share Button

Sobre nous models educatius

Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.

En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.

En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.

Share Button

Se cerquen professors

La implantació de la sisena hora a l’ensenyament públic del Principat -afegit a la miopia dels polítics que solen dirigir els departaments educacionals- ha provocat que a hores d’ara els professors de llengua (i d’altres) vagin molt cercats pel Baix Llobregat i altres comarques. No ho dic a Xalandria pensant que qualcú decidesqui retornar al país aquest des del qual ara escric, però tal vegada hi ha coneguts i saludats que poden trobar feina prest si ho saben. Si us sona qualcú, dónau el meu correu electrònic sense cap pega i si podem ajudar de qualque manera que es reduesqui el nombre d’alumnes que reben classes de llengua molt periòdicament i sense rebre prou atenció, millor per tots i totes, és ver?

Share Button

La memòria

Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.

Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.

El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.

Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.

He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:

EL MEU PAÍS

El meu país és un país menut

on per no cabre no hi cap

ni un didal de memòria.

 

Es posa a recordar i els records

se li n’ixen de seguida per totes bandes,

es vessen en el mar

brut i oliós d’un oblit

enterc i dur com una mort antiga.

 

Això provoca

que el meu país no vulga ser un país

perquè no sap com és ser un país,

perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,

vol ser un gra o un moc o una formiga

o una pedra menuda i desgastada,

feliç sota el sol sense saber-se

i agraint al peu que la fa moure

de tant en tant amb una puntellada ben forta

poder desentumir un poc els músculs

i avançar encara que d’immediat oblide

des d’on i cap a on

i el dolor i l’esperança.

Share Button

Desdoblament

Què opinau del desdoblament de la carretera general?

Com resoldrieu els col·lapses dels mesos d'estiu?

Creieu que el PSOE hi està a favor, de desdoblar?

Si s'acorda fer-ho, ho intentarieu impedir? 

Quins són els límits del creixement turístic? Com els posarieu?

Què en pensau de s'ampliació de s'aeroport, ja en marxa?

Com farieu allò que es diu “turisme de qualitat” i denmarkapotek no de masses, si és que hi estau d'acord? Seria un turisme de classe alta?

Hi ha forums de debat sobre el turisme, a Menorca?

Share Button

Macs

M’acab de menjar un kiwi tan consistent com un mac d’es Pla de mar, altrament dit macar d’Alfurinet.

Share Button

Noticies d’en Pau II

Us vull fer saber que m’han contractat de professor a la universitat de Sunderland (no molt lluny de Durham). Començaré el mes de gener.  Les coses finalment no han anat malament encara que com sempre han agafat una ruta inesperada. M’hauria agradat tornar a Barcelona però …. un altre vegada serà!. Les darreres setmanes han estat intenses. I és que em van seleccionar també per una entrevista a la Universitat de Keele (molt aprop de Stoke-on-Trent, la ciutat natal d’en Robie Williams) que per sort no m’han ofert. Hauria estat una decisió difícil.

La feina de Sunderland és en un departament de turisme i és una feina fixe! Això certament em dona una seguretat i una tranquil·litat que fins ara no tenia. Aquest any ha estat un any molt difícil per trobar feina. En geografia hi ha en aquests moments massa gent i el nivell que es requereix és molt alt.  

Share Button