Felicitacions gràfiques

FelicitacioAbril

Share Button

Na Gibet ja és aquí!

   L'enhorabona, Virgínia i Joan Carles, pel regal de vida que us heu i ens heu brindat: na Gibet ja és aquí!

   És emocionant i paga la pena aturar un instant a pensar en sa màgia de sa vida: com brota, creix i neix una criatureta, que arriba sorpresa a un món ben nou per ella, ben cuidada i estimada i mirada per tots.

   Com pot ser que ens fem tantes preguntes i no veiem que ses respostes tot sovint són davant noltros, es diuen vida, es diuen Gibet, i demà es diran Pere o Joana. Tot va i vé, però sa vida -de moment, i per molts anys- no atura de fer-se camí!

   Per molts anys, l'enhorabona, mare Virgínia, pare Joan Carles. Un brindis ben gros, copa amunt: l'heu feta bona!

 

Share Button

La España profunda

Per a les darreres vacances volia anar a algun lloc on encara no haguessin arribat els especuladors urbanístics, els encorbatats, les autopistes, les renous, les modernitats aquestes que cada vegada apareixen més pertot arreu. I vaig passejar per l’est de Castilla-León.

No vaig aconseguir arribar a l’edat de pedra, és clar, però no va estar malament del tot. Al manco vaig trobar una bona dosi de silenci, un munt de quilòmetres de naturalesa sense fer malbé i un cel ple de milans volant damunt la ciutat.

Sense cap relació amb això, el que em va deixar ben sorprès va ser veure, en plena Plaza Mayor de Soria, el menú d’un restaurant en català. Després em vaig anar fixant més i, tot i que els diaris dels bars eren El Mundo i trobaves qualque ferratina de la Falange i de puristes espanyols diversos, a les botigues d’esports tenen samarretes del Barça a l’aparador i a l’estació de Burgos podies trobar ferratines del burro català al costat de les del toro.

Tenc una tendència innata a treure conclusions sobre les coses que visc, i se’m va acudir que això demostrava que, tot i la renou dels mtjans de comunicació i el pes dels prejudicis, pertot arreu segueix havent gent raonable i oberta a altres cultures que no són la seva. Sempre n’hi ha que criden i volen imposar, però en general la gent s’acaba sentint millor amb la tolerància.
Ara falta que hagi encertat la conclusió… 🙂

Share Button

Josep Maria Minguella

Ahir, com molts supòs que sabeu, no es podia veure el barça per sa tele, qüestions de imatge…I vaig decidir, innocent de jo, posar la Ser per escoltar com anava i…sí, hi havia el senyor Minguella comentant el partit (no sé amb condició de que, perque expert, expert, baix el meu punt de vista no ho seria).

He de reconèixer que no vaig poder més, que feia molts dies que volia escriure unes linees sobre aquest personatge suposadament culer fins a la mèdula.

Ho diré amb una sola frase: ” Calli d’una vegada sa boca, tengui un poc de dignitat, marxi a jugar a domino (amb tot el respecte per aquest joc) i ens deixi a tots tranquils!”

L’únic que ha fet pel barça aquest especímen és lucrar-se a la seva costa a base de traspassos de jugadors hipervalorats per ell mateix per aconseguir una millor comisió per la seva butxaca.  Aquest que es fa dir culer, el mes d’agost va concedir una entrevista a televisió de Catalunya on expresava el seu malestar per la falta de temps per preparar les eleccions del septembre, doncs una recomenació: en comptes de fer entrevistes a la seva residència amb un gintònic al costat, si realment creu que és una alternativa real pel barça es posi a fer feina, i sigui un poc més previsor, que feia bastants mesos que s’intuia que hi hauria eleccions.  Fa tres anys que l’únic que fa és criticar la gestió del barça, i quan té l’oportunitat de fer alguna cosa per millorar aquest suposat desastre, s’excusa amb la falta de temps.

Dos mesos després d’aquest paperot, ja hi torna, a criticar el que es borina, amb el discurs, un altre cop, de que les coses no es fan bé i que ell ho faria tot millor…Ja està bé!

L’únic que fa aquest senyor és anar al programa de torn a criticar, i això és molt fàcil, ja n’hi ha prou de que es doni veu a aquest tipus de gent que l’únic que volen és el seu lluiment personal, no fan falta.

PD: he de reconèixer que he quedat descansat! Era una necessitat interna.

Share Button

Pensaments

Abans que res, el nom del físic teòric del que vos vaig parlar és Javier Tejada, en aquell moment no recordava el seu nom, perdonau la incorrecció.

Ara intentaré afagir un arxiu del text de Heidegger que vos vaig dir. He trobat la traducció castellana a la web i és la que vos adjunt. Si cercau “Heidegger en castellano” a google arribareu a una excel·lent web sobre Heidegger, amb una bona part dels seus textos així com comentaris de profesors i altres filòsofs sobre la seva obra, inclou fotografies (no vos perdeu la seva mirada), fins i tot podeu sentir la seva veu.

http://www.heideggeriana.com.ar/textos/epoca_de_la_imagen.htm

Què voleu que vos digui al segle XX hi ha bons pensadors emperò n’hi ha dos molt per damunt de la resta que són Heidegger i Wittgenstein. S’estalvia molt de temps i esforços llegint aquests dos pensadors. No crec que digui cap burrada si dic que la resta de la filosofia del segle XX no deixen de ser comentaris sobre els textos d’aquests dos autors. Així que si voleu canya aneu directament a visitar a aquests dos monstres. No són fàcils, però val la pena fer l’esforç. Xerren del que xerram noltros, de tu i de jo, d’ahir i de demà, de pau i de guerra, de vida i de mort…

Els filòsofs estan amb els peus a terra, no hi ha hagut ningú tan aferrat a la terra com ells, sóm noltros que deambulam pels móns de Yuppi, a noltros sí mos dominen metafísiques estranyes i el pitjor és que no mos hi adonam (i pensam que són ells els qui hi estan justament perque no els entenem). Sempre hem pensat que el boig és l’altre.

Obro aquesta entrada pensant que pot estar bé que hi penjem textos, articles, poesies, imatges d’obres d’art, fotografies… que ens hagin fet pensar, que ens hagin conmogut o trasbalsat, que ens hagin fet plorar. Si ho trobau bé, perfectè, si no, història i a una altre cosa.

Venga va, compartim vida!

Share Button

Partido Pirata

M’ha arribat una entrevista interessant al “Partido Pirata”. Havia sentit que aquesta gent estava agafant força a Europa, però pel que veig, s’estan constituïnt també a Espanya. N’enganx un troç:
En espíritu, el partido pirata está en contra del concepto de “propiedad intelectual”. Creemos que las ideas y el pensamiento no pueden ser propiedad de nadie. Si bien nos gustaría que no hubiera derechos sobre las obras intelectuales, entendemos que vivimos en un sistema capitalista, y que no es posible eliminarlos sin dejar desvalidos a los autores. Por ello, reconocemos el concepto de derechos de autor, para proteger a los autores de los desmanes de las empresas. Básicamente, lo que queremos es permitir el flujo libre de información.

Bé, cal dir que el nom és una mica irònic. De tant que els (ens) diuen pirates, al final en fan bandera, com allò dels polacs i el fer un programa que es diu “Polònia”. L’entrevista sencera es troba aquí: http://www.bandaancha.st/weblogart.php?artid=4234

Share Button

Catalunya-Euskadi

Avui capvespre a les 18:30 juguen al Camp Nou en un partit amistòs les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi. Cap de les dues estan reconegudes per a res que no siguin aquest tipus de partits, fins i tot aquesta vegada la RFEF ha donat l'”enterado” al partit sota la condició que no es reivindiqui l’oficialitat des del terreny de joc. La Plataforma proSeleccions Catalanes havia ideat que les dues seleccions saltessin avui a la gespa amb una pancarta en català i basc reclamant Oficialitat. És per açò que ahir les dues seleccions van reivindicar el reconeixement oficial després dels entrenaments. Els bascos, amb Aitor López Rekarte (capità d’Euskadi i de la Real) i Mikel Aranburu (jugador de la Real) al capdavant i en roda de premsa, van deixar claríssima la demanda de tots els components de l’equip per a l’oficialitat d’Euskadi en competicions internacionals; i no es descarta que ells sí surtin al terreny de joc amb pancarta.

Açò sembla que hauria fet espavilar els catalans que just després de l’entrenament es van fotografiar amb una pancarta amb el lema “Una nació, una selecció” i després el seleccionador Pere Gratacós va mostrar-se d’acord amb el gest dels d’Iribar, i Oleguer Presas va deixar clar el compromís dels jugador amb la selecció i el partit.

Però un cop més, els bascos ens van per davant. En diferents aspectes: a) en convicció i fermesa, no s’estan de proclamar la seva fidelitat amb la seva selecció nacional; b) Euskadi no és només Biscaia, Guipúscua i Àlaba, avui jugaran navarresos amb la selecció nacional basca amb normalitat; c) l’actual seleccionador José Ángel Iribar té un passat clar també de compromís amb el seu país.

Avui jo seré al Camp Nou esperant veure un bon partit de futbol que potser qualque dia podrem veure tots com a oficial, que vol dir que Catalunya i Euskadi es jugaran alguna cosa més que guanyar un partit amistós.

PD: Em va alegrar la victòria sueca d’ahir però molt més la d’Escòcia contra França. Suècia i Escòcia a l’Eurocopa!

Share Button

Mos hem fet grans

No voldria semblar nostàlgic ni deprimir ningú, però el cert és que fa pocs dies que m’he adonat que mos hem fet grans.

Potser és perquè fa poc que he fet 31 anys, o perquè l’altre dia vaig fer 5 anys de casat, o perquè tenc un fill de quatre, o -i açò sí que és el meu greu- perquè els meus alumnes van néixer l’any 1992, l’any de les Olimpíades de Barcelona!!! Vos enrecordau? Idò ja fa 14 anys, l’edat dels meus alumnes.

Com pot ser que faci tants anys que vam celebrar els Jocs Olímpics? Que faci tants anys que vam començar la facultat? El cert és que aquests anys m’han passat volant i cada any que va em passa més a deveres. Segurament sigui per la rutina diària, setmanal o anual, que fa que el calendari passi més ràpid: sempre tenc ganes que arribin les vacances, però açò vol dir que ha passat un altre any…

En fi, algú té una solució?

Share Button

Aeroport

Crec que, ja que has encetat el tema, Fidel, es mereix una entrada a part, com bé comentes.

Estic d’acord amb el fons de la teva crítica sobre el desastre de l’aeroport. És realment una cosa que fa vergonya. I ens falta una cultura més seriosa, desenvolupada i activa que creï debat i remeni entre la merda (perdonau l’expressió) i destapi totes les nostres vergonyes públiques. I no només en el fet de l’aeroport, que és el tema que ens ocupa, sinó en molts altres. Per què no s’ha encarregat ningú, de manera seriosa, de destapar, per exemple, tota la porqueria que s’amaga darrere ICM i aquest nou partit polític? Per què ningú no ha tingut collons d’inventariar la infamitat d’en Llorenç Casasnovas, criminal corruptor dels més importants de l’illa i alhora regidor d’Urbanisme de Ciutadella? Algú sap qui és el senyor Triay Lluch, que escriu sobre les morts del comunisme en l’època de la Guerra Civil? S’hauria de dir, no? I tantes i tantes coses.

El problema és que encara som en un espai prou petit perquè aquestes coses encara ens passin per alt, mentre els desastres propis de qualsevol societat corrupta sí que ens afecten ben igual. Si som, som.

De debat sí que n’hi va haver en el seu moment, però va ser ben silenciat per qui li convenia: ja sabeu que de salut democràtica per a aquells sectors que no són cap dels dos partits polítics majoritaris al nostre petit país illenc no en podem fardar gaire. El GOB, per exemple, va editar un informe seriós sobre l’amplació de l’aeroport, però d’açò se’n sap ben poca cosa. Tal vegada podria dir, i arriscar-me, que tenim certa responsabilitat a destapar aquestes coses en la mesura dels mitjans que tneim a l’abast, que són ben pocs.

Certament, fot oi.

PS. Per cert, Fidel, per escriure una entrada has d’anar a “Identificar-se”, i quan ho has fet tens l’opció corresponent.
Aeroport

Share Button

Salvador Puig Antich

He sentit aquests dies pels mitjans l’èxit de la projecció de la pel·lícula Salvador, basada en l’execució de Salvador Puig Antich per part del govern franquista, crec, si no vaig errat, la darrera de les execucions del règim (per cert, amb el vist i plau del senyor Fraga Iribarne, aquest que ha estat president de la Xunta fins fa no res i que continua amb la política activa). Bé, en principi ho he considerat una bona notícia. En aquests moments de revisionisme pseudohistòric ridícul (també practicat a Menorca amb tota d’aquesta vergonya pública parafeixista de l’homenatge als morts de dretes durant la Guerra Civil), s’agraeix un toc d’atenció, perquè resultarà que el franquisme encara no va ser una cosa del tot dolenta.

En tot cas, no tot és tan perfecte, segons sembla. Si no, observau aquesta plana web (www.salvadorpuigantich.info), en la qual excomponents del Mil, en el qual militava Puig Antich, i altres personalitats vinculades a l’esquerra més obrerista i revolucionària, es carreguen la pel·lícula tot aportant arguments i desligitimant, sobretot Francesc Escribano, autor de la novel·la sobre la qual es basa la pel·lícula, a qui acusen de tergiversar la història i de donar una visió càndida i melodràmàtica dels fets i d’amagar el veritable contingut de lluita revolucionària que hi ha darrere la mort del personatge.

No estic en condicions de jutjar res perquè no he vist la pel·lícula. Per una banda, els escrits fan referència a una sèrie de coses sobre la lectura que se’n pot fer de la pel·lícula que em sonen molt. Em referesc a la legitimació (encara que no s’hi faci referència explícitament, en aquests textos) de la transició i la visió de la lluita antifranquista més revolucionària com a eixelebrada: només un canvi des de dins de les estructures mateixes del franquisme era possible. I tot el que hi va lligat. D’altra banda, en aquesta mateixa crítica també em sembla veure-hi alguns dels clixés més marcats del discurs obrerista, revolucionari i llibertari: la manca de transversalitat.

Bé, queda damunt la taula. Més que res, és que crec que està bé tenir elements crítics davant una pel·lícula com aquesta, que ha aixecat tanta publicitat.

Share Button