La universitat (bé, la UIB)

Aquest tema no és nou, i som conscient que no aport res al debat, però una notícia apareguda avui en el Menorca em fa pensar en el tema de la universitat que ha sortit anteriorment en aquest bloc. És una nova candidatura al rectorat de la UIB (un tal Carles Manera) que aposta, diu, per la contenció en la gestió, la força tranquil·la i la feina ben feta. I els seus eixos bàsics són: turisme, medi ambient, noves tecnologies i qualitat de vida. Destaca el paper de la Universitat com a generadora decisiva de capital humà.

No sé si veig del tot clares les coses. El que sí que crec veure, però, és el gir que ja està damunt la taula del paper de la universitat. El problema és que el debat (o la manca d’aquest) ha fet que la cosa s’hagi descentrat i que resulti que el principal repte de la universitat sigui servir els interessos (siguin quins siguin) de la societat. I vejam qui o quina proposta s’hi adiu més. I crec que açò és preocupant.

El que també em cansa és un cert discurs suposadament “tècnic” i “pràctic” que es fonamenta en el fet que l’important és una gestió correcta de tots els recursos i a tots els nivells, com si una institució (o fins i tot un govern, ho podeu extrapolar) fos una empresa. Avui dia apareixen partits (pseudo)polítics que s’anomenen “Gestió”, com per donar a entendre que cal anar a la pràctica i que la política cansa la gent i tot aquest discurs populista que tan ven. Com si açò no fos un discurs polític. Però pitjor perquè no es reconeix com a tal. Cal que se centri el debat públic sobre les coses.

Share Button

Campament Jesús i Pieces of April

Fa uns dies vaig tenir s’oportunitat de veure es documental Campamento Jesús a Canal +, pocs dies després el nominaven als Oscar en la categoria de millor documental, la qual cosa en sí mateixa no és que digui molt però el positiu d’estar nominada és que tindrà una amplia difusió. I açò sí que crec que és important i necessari. El documental és simplement excepcional tant formalment com estètica. El contingut és encara molt millor. Poques coses he vist tant terrorífiques com el que ens explica aquest documental dirigit per Heidi Ewing y Rachel Grady. A els Estats Units estan emergint una sèrie (molt gran) de campaments on s’instrueix el cristianisme evangèlic a milers de fillets (de 3 a 14 any aprox.) amb la missió de conquerir Amèrica per a Crist, on són entrenats literalment com a “soldats de Crist”. Estan construint un exèrcit de Deu. El rentat de cervell està assegurat. El documental ens mostra el que passa a un d’aquests campaments “Kids on fire” a Dakota. Esgarrifós. Ens podem preparar!

Crec que no us el podeu perdre de cap de les maneres. Jo el tenc gravat en vídeo i qui vulgui o pugui el pot baixar d’internet segurament.

Joel, perfectament podríem afegir aquest documental a sa llista de pel·lícules per passar a classe.

I per contrarestar de mal rollo vos informo d’una pel·lícula petita i alhora excepcional amb sa que vaig topar s’altre dia per casualitat i em vaig quedar clavat a n’es sofà. Pes qui són amants de pel·lícules independents, petites, humils, i sense gaires pretensions ni parafernàlies, però precioses en tots els sentits (i per començar sa protagonista Katie Holmes). Sa pel·lícula és Pieces of April (Retrato de April, en cast.) i és la primera dirigida per Peter Hedges (guió també seu), guionista de Quien ama a Gilbert Grape? o Mi mapa del mundo. Pel·lícula de molt baix presupost (menys de 500.000 dolars) i rodada en només 16 dies. Si no l’heu vist crec que vos agradarà. Molt bon guió i només, i justs, 76 minuts de bon cine.

Share Button

Paths of glory

Ahir capvespre vaig passar Paths of glory/Senderos de gloria al grup de primer de batxillerat i de moment ha servit excel·lentment per explicar alguns aspectes fonamentals de la primera guerra mundial, emperò i també per valorar aspectes de l’absurditat de la justícia militar, els dos móns de dirigits i dirigents, d’oprimits i opressors, etcètera. Ara, en la propera classe i mitjançant un qüestionari que tenc preparat posarem en comú elements que m’interessa treballar. Pens, ja ho he dit aquí altres vegades, que el cinema és una eina clau per treballar la història en l’ensenyament. Potser aquesta afirmació té a veure en que com alumne de BUP i COU he vist films com Novecento, Le chien andalou o Crema Mississipí. També que en la formació universitària en José María Caparrós ens inculcàs la importància del cinema i la seva intensa relació amb la historiografia (i pens en pel·lícules com El Gran Dictador i Temps Moderns, com Raza, El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Roma,ciutat oberta, Dr. Strangelove, No man’s land…).

En l’àmbit de la història -sobretot contemporània- no hi ha massa dificultat per trobar films relacionats, emperò per a història de l’art pens que són proporcionalment poques les pel·lícules que s’han fet i molt sovint del gènere biopic. Per exemple, dels pocs films que jo he passat a classe destac Girl with a pearl earring i Goya en Burdeos. Per altra banda, en el terreny de la geografia tal com s’ensenya a batxillerat, en la seva branca més humana ara mateix el tema estrella és el del canvi climàtic o el de les xerxes urbanes i aquí el suport és més complicat que sigui el cinema de ficció.

Quina és la vostra experiència com alumnes i/o docents?

Share Button

S’Albaida a Cerdanyola (II)

Memorable concert el que mos van oferir els joves músics de S’Albaida en motiu de la festa de St. Antoni al teatre Ateneu de  Cerdanyola del Vallès. Un concert que se mos va fer curt a tots, tots teniem més ganes de seguir sentint cançons des seu repertori de música tradicional menorquina amb aires de folk modern i mediterrani. Cançons com “Romanç des infinitius”, “Tabac de pota” o “Favàritx”, o com no, sa més aplaudida “Clavellet” són cançons que ja formen part de sa història musical d’aquest país.

Ànims i endavant als nous i als vells membres de s’Albaida. Sort i ventura!

 

Share Button

La polèmica dels cartells 2

Com que no en tenia prou, el PP avui torna amb la polèmica dels cartells. “Tenemos muy claro que todo esto lo ha organizado el PSM y EM”, afirma Seguí, el qual es refereix a l’aferrada de cartells com un “atentado en contra de la libertad política y de opinión que ampara la Constitución”. Ens trobam davant una mostra més de la manera de fer del PP. Anem per parts.
1) Fa pena veure com el dia anterior de la diada del poble de Menorca el primer partit de Menorca li preocupa més uns cartells enganxats fa 15 dies, que el futur de la nostre país. Dit d’una altra manera el missatge institucional del PP el dia del poble de Menorca és acusar als altres de fer atemptats. Deixant de banda si està bé o no aferrar cartells, el que és significatiu és que el PP doni tanta importància a uns cartells aferrats.
2) Totes les idees són defensables políticament mentre no hi hagi violència. Aferrar cartells no és cap acte violent. Que jo sepi no es va atentar ni contra les persones ni contra el material físic. Pel que he pogut veure passant pel carrer sant Jordi, la seu del PP va quedar intacte. No s’han ramput ni vidres, ni finestres, ni s’ha embrutat la façana. Per tant trob profundament fora de lloc parlar d’un atemptat. Puc entendre que l’acte no respecti les normes municipals d’aferrar cartells i que òbviament no agradi gens ni mica a qui els rep. però d’aquí a dir que això és un atemptat n’hi una passa molt llarga.
3) Que hi hagi gent afiliada, simpatitzant o candidata a un partit aferrant uns cartells no vol dir que aquest partit aferri cartells. Els cartells anaven firmats per un col·lectiu que ha donat la cara públicament. I és que no perquè na Maite Salord escrigui novel·les, el PSM fa novel·les, o perquè un (ex)candidat d’EM dirigueixi el GOB, vol dir que el GOB és el EM. Trob realment trist es posi a tothom dins un mateix sac.

4) Mentre el PP es queixava d’aquest acte, moltes de les senyals d’entrada a Maó tenien el nom tapat per una ferratina amb el nom MAHO- MAHON. Encara és l’hora que el PP es queixi de l’existència d’un grup d’incívics que es dedica a embrutar les senyals de tràfic i més greu encara d’atemptar contra el nom oficial de la ciutat de Maó.
 5) Està fora de lloc parlar en termes de llibertat d’expressió i opinió. El col·lectiu que ha aferrat cartells precisament ha fet ús del seu dret constitucional de la llibertat d’opinió i expressió. És possible argumentar que els seus mètodes no han estat del tot correctes, però no és senzillament fals dir que el que està en joc és la llibertat d’expressió. Només fa falta veure quantes planes ha omplert el PP amb el tema!

Alguns de vosaltres haurà llegit el que he escrit per la revista es Carrer sobre la dreta. Esteim davant una altre exemple d’allò de la Dreta és llença al Carrer. No hi ha res que agradi més al PP que ser la víctima de tots els mals i d’acusar als altres de ser anti-democràtics. Ho fa al País Basc, Ho fa a Madrid i ara també a Menorca. Se’n dirà que aferrar cartells és donar-los les coses en cullereta. Tanmateix no ens enganyem si no fossin els cartells seria una altra cosa. 

Si algú vol propaganda gratuïta ja sap que ha de fer!

Share Button

S’Albaida a Cerdanyola

A vegades els xalandriers que estan a Barcelona no tenen altre remei que aguantar-se davant certes convocatòries que es fan a través del nostre bloc. Aquesta vegada, però, la cosa és a l’enrevés. S’Albaida actua al teatre de l’Ateneu de Cerdanyola el proper dia 14 de gener, diumege, a les 20 hores. Serà un plaer per a nosaltres poder tornar a la ciutat on hem viscut alguns de noltros i on la majoria s’ha engatat de mala manera. Segur que tothom (no tornarem a recórrer a la nostàlgia) recorda aquells anys de ca ses putes.

Serà una cita que els que viviu allà no podeu deixar perdre, esperem veure-hi una gran representació menorquina. Els de s’Albaida intentarem oferir tot el que millor sabem fer. Jo, com a mínim, hi tenc molta il·lusió. Ah, hi ha força sorpreses.
Salut a tothom i esperem veure’ns.

Share Button

Va de pilotes

Després que em fotéssiu una mica de canya perquè encara no havia escrit res al blog, crec que és un bon moment per fer-ho compartint amb vosaltres un escrit que em va arribar per internet ja fa uns dies.

Potser algú de vosaltres ja l’heu vist, però ajuda molt a prioritzar en les nostres vides, a posar el que se’n diu els punts sobre les is, val la pena doncs que hi feu un cop d’ull, i que cadascú hi reflexioni, reflexionem-hi, senyors, reflexionem-hi.

Quan les coses a la vida ens superen, quan 24 hores al dia no són suficients, recorda el pot de la maionesa i el cafè….

Un professor, davant la seva classe de filosofia, sense dir paraula, va prendre un pot gran i buit de maionesa, i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf.

Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple.
Els estudiants van estar d’acord en dir que sí. Així el professor va agafar una capsa plena de caniques i la va abuidar dins el pot de maionesa.
Les caniques van omplir els espais buits entre les pilotes de golf.
El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir a que si.
Després, el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins el pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple.
En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànim.
El professor, ràpidament, va afegir 2 tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tos els espais buits entre la sorra.
Els estudiants reien en aquesta ocasió. Quan el riure es va anar apagant el professor va dir: “Vull que s’adonin que aquest pot representa la vida.
Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l’amor, coses que t’apasionen. Són coses que, encara que tot el demés ho perdéssim, i només aquestes ens quedéssin, les vostres vides encara estarien plenes.
Les caniques són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe,…
La sorra és tot el demés, les petites coses.
Si posem la sorra en el pot primer, no hi hauria espai pr les caniques, ni per les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem lloc per les coses relament importants.
Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat.
Juga amb els teus fills, dona’t temps per anar al metge, ves amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afició favorita. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l’aigua,….
Ocupa’t de les pilotes de golf primer, de les coses que realment t’importen.
Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra”
Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.
El professor va somriure i va dir: “ que bé que em facis aquesta pregunta. Només és per demostrar-vos que no importa quant ocupada pot semblar la teva vida, sempre hi ha lloc per un parell de tasses de cafè amb un amic.”

Share Button

La polèmica dels cartells

    M'agradaria saber la opinió de les companyes i companys de Xalandria i dels lectors d'aquest blog respecte de la denúncia del PP, per la via penal, contra els cartells que van aparèixer a la seva seu a Maó, cartells contra l'especulació urbanística.

   Creieu que aquests cartells serviran d'alguna cosa? Teniu alternatives? Què en pensau de la polèmica generada? Cap a on derivarà? I sobretot, on creieu que està l'arrel de l'especulació urbanística a ca nostra? Sé que sempre faig preguntes però és que realment m'interessa molt la vostra opinió. Qualsevol cosa menys restar callats davant el que està passant, no creieu?

Share Button

Un dissabte de Cap d’any (cançó)

Un dissabte de Cap d’any

uns quants mos vam ajuntar

i a La Cova vam anar

a menjar una fideuà.

Mentre pujavem sa costa

en Fonso ja va sortir

i ell matiex ja mos va dir

açò és sa casa i ca vostra.

Na Berta (na berta)

Lo mateix (lo mateix)

Es moixet (es moixet)

Ben igual (ben igual)

No vos prengueu res a mal

que quasi tots sóm xalandriers

i de sa banda de llevant.

I tra-la-ra-la-rà

i tra-la-ra-la-rà……

Share Button

Per a la posteritat

La Cova, el dinarot

No hi surt tothom, a la foto, però queda constància del dinarot i la xalada.

Bon any a tothom!

Share Button