Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.

Llegiu més

Visits: 0

Ens centrarem en un camp concret de la Política Lingüística, el que trobam aplicat a nivell estatal amb l’objectiu de gestionar la diversitat pel que fa a les llengües presents al territori. D’acord amb Albert Bastardas, podem fer una gradació a partir d’un continum “que aniria d’un extrem de màxim reconeixement de la igualtat oficial de les diferents llengües parlades per les poblacions fins a la nul·la existència de disposicions oficials en favor de cap varietat lingüística que no fos l’única adoptada amb caràcter exclusiu per l’Estat”. En l’extrem més favorable al que Bastardas anomena “multilingüisme igualitari” hi situam Bèlgica, Suïssa i Canadà. Aquests estats, organitzats de manera federal, grosso modo reconeixen més d’una llengua com a oficial de tot el territori, però oficialment són monolingües a nivell intermedi. Diu Bastardas, tot parlant de Suïssa:

Llegiu més

Visits: 5

Una llengua que no s’empra per a escriure es desfà, s’empobreix, es mor i jo no vull que es mori

Pere Melis, Josep Pla i Menorca

Tot i que no són entitats vives, les llengües també desapareixen. I mai no ho fan per causes naturals, sinó que al darrere hi sol haver fenòmens extralingüístics que ho expliquen. Si estenem la metàfora mèdica a aquest camp, maldarem en aquesta sèrie de textos per intentar d’establir l’estat de salut de la llengua catalana, de manera molt genèrica, i d’analitzar-ne la simptomatologia. L’origen del que els lectors xalandriers podran llegir en diferents entregues (que ningú no s’espanti: onze, cada diumenge, fins al 28 de setembre!) és la intervenció que un servidor va fer a la Jornada d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, celebrada el passat 12 de juliol a Citadella, la qual, per cert, està donant ja alguns fruits evidents.

Llegiu més

Visits: 0

Hi ha qui pensa que un dels aspectes més característics d’aquests temps líquids o hipermoderns que estem vivint és la tendència dels ciutadans a convertir-se en consumidors acrítics, als quals tot allò que els donen ja els va bé. Aquest procés que degrada la persona es pot pal·liar (i, amb un major esforç, evitar) exercint la crítica, és a dir, fer funcionar el criteri, des de la perspectiva constructiva, és a dir, fonamentada i rigorosa i amb l’objectiu final de contribuir a la millora.

Aquest exercici d’higiene ciutadana, avui, vull exercir-lo al voltant de la sessió del Mèdit Fillets, del 15 de juliol de 2014, a la qual vaig assistir (era la segona vegada que ho feia) i que em va deixar, en acabar, un sabor agredolç a la boca, esper que per una manera poc curosa, sense cap mala fe al darrere, de fer les coses.

Llegiu més

Visits: 0

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicat a diario Menorca dia 7 de Juliol del 2014

Des de fa uns mesos al meu timeline s’omple de piulades que exalten amb desmesura la bellesa de l’illa. Es tracta de llepades de mel de turistes que han estat repiulades per @turismoMenorca, l’organisme oficial encarregat de la promoció turística. Entenc perfectament per què ho fan. El boca orella és la millor manera de promocionar un destí turístic. És més efectiu posar en megàfon als que parlen bé de l’illa que dissenyar campanyes publicitàries buides de contingut. La imatge de Menorca que es dibuixa al meu timeline és d’allò més positiva amb constants referències a la idea de paradís. Qualsevol diria que Menorca és Xauxa, un lloc on «sa misèria mai s’ha conegut».

L’estratègia de Turismo Menorca (per cert ni Turisme, ni Tourism) no és un fet aïllat. Des de fa uns quants anys s’ha imposat l’obligació moral de parlar sempre bé de l’illa. No fer-ho és vist com un senyal de traïdoria a la pàtria (i a la seva principal font de riquesa el turisme). Un bon menorquí és aquell qui canta les meravelles de l’illa, qui mostra els racons ocults als turistes, les seves cales més amagades. Ara mateix hi ha en marxa una campanya institucional que dóna la benvinguda als turistes amb fotografies de menorquins entranyables. La campanya ens convida a somriure als turistes a ser-ne els seus servidors. Ca nostra és ca vostra
Sóc el primer a parlar desmesuradament bé de l’illa tanmateix em resulta incòmoda aquesta imatge de Menorca com si fos la millor del món. Qualsevol diria que esteim davant una versió menorquina de l’España va bién. L’exaltació desmesurada de Menorca no només té per objectiu vendre l’illa als turistes potencials, sinó també crear un consens entre els menorquins que sigui favorable als interessos del turisme. Es tracta d’infondre el missatge que tot allò que és bo pel turisme no és criticable, que l’èxit de l’economia depèn de la nostra acceptació incondicional del fet turístic. Ara ens diuen que estimar Menorca ja no passa per evitar la seva destrucció sinó per abocar-se al turisme.

Llegiu més

Visits: 0

Aquest estiu, el tornam a passar a la vora de la mar. També repetim lloc d’estada, Alcalfar. Hi fa un estar d’àngels. Aprofit l’avinentesa per exhumar un fragment de dietari que vaig redactar en la primera de les estades familiars que hi vam fer:

23 d’agost de 2011

Alcalfar. Segons la veïna de l’apartament de baix, una al·lota principatina, «hi ha penya que l’escriu amb u i penya que l’escriu amb ela». «Per què?» «Ah, no ho sé!»

Més o menys aquesta va ser la conversa que li vaig poder escoltar l’altre dia amb una altra al·lota que, pel que sembla, havia vingut a passar-hi uns dies. Aquesta urbanització on hem passat l’agost d’enguany —que ja s’acaba— presenta una bossa gens menyspreable de gent que domina la filologia, especialment la toponímia, i que no té cap vergonya a debatre, perdoneu, a pontificar, sobre quina ha de ser l’ortografia correcta del nom de l’indret. Passa un poc com a Maó, on tenc l’altre lloc de residència, el de llarga durada.

Llegiu més

Visits: 0

Avís: tota coincidència amb la realitat és pura casualitat.

2 de Juny de 2014, el Rei Joan Carles I abdica. Se’l considera el pare de la democràcia però el seu regnat té molts punts foscos, començant pel seu paper en el cop d’estat del 23F. No va heretar la corona del seu pare sinó que el va nomenar directament el dictador. Tutelat per les potències occidentals va impulsar una transició que molts creien exemplar però que cada vegada és més qüestionada. Després de borbonejar durant els 39 anys del seu regnat, el consens del 1978 és cada vegada més fràgil. Aconsellat per cinc notables del regne se’n va després de tot un reguitzell d’escàndols i unes eleccions catastròfiques pels dos partits que li donaven suport.

19 de Juny de 2014 Felip VI és coronat rei d’Espanya. El seu regnat comença amb un suport sensiblement menor que el del seu pare. El nacionalisme català i basc així com també l’esquerra alternativa li giren l’esquena. A la premsa tot són elogis desmesurats mentre al carrer un milió de persones es manifesta a favor de la república. Diuen que està sobrerament preparat però el seu discurs és més aviat ranci i immobilista. Tot plegat és un gran operació d’estat per deixar-ho tot ben fermat. Ironies (o no) de la història la coronació se celebra el mateix dia que Felip V – el primer rei borbó d’Espanya– signà l’ordre d’incendiar Xàtiva. Amb Felip V Catalunya va perdre la llibertat que recuperarà sota el regnat de Felip VI, just 300 anys més tard.

Llegiu més

Visits: 0