Kosovo i el Sàhara occidental

El Regne d’Espanya i Rússia donaven suport ahir a la demanda i als arguments de Sèrbia al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) per tal que aquest òrgan jurídic de Nacions Unides donés una opinió consultiva sobre la independència de Kosovo (febrer de 2008).

La representant espanyola, Concepción Escobar, “consejera jurídica de Exteriores” (informa El País d’avui) va intervenir, segons el mateix diari, fent “un canto al derecho internacional y a la autoridad de Naciones Unidas para rechazar la declaración unilateral de independencia de Kosovo”. Aquest cant advertia que la posició espanyola reconeix que “los derechos de los individuos vertebran las leyes internacionales. Y aunque haya países que vean la secesión como un remedio contra las violaciones de los derechos humanos, no es éste el caso” perquè, sempre segons la senyora Escobar, la declaració 1244 de Nacions Unides ja incloia els drets de les “minorías”. A més, l’alta funcionària espanyola explicava que la secessió unilateral nomes és aplicable per a les colònies, i que Kosovo no formava part d’aquesta categoria. En contraposició a les versions espanyoles i russes (que tenen el suport, segons l’Avui d’avui, de la Xina, el Brasil i l’Argentina), els Estats Units (amb França, Gran Bretanya, Alemanya i Croàcia) defensaven l’actual statu quo als Balcans i afirmen que no es pot pretendre fer marxa enrere en un procés llarg i complex com els d’aquesta part d’Europa.

Mentrestant a l’aeroport de Lanzarote, l’activista sahrauí Aminetu Haidar continua la seva vaga de fam. Deixant clar que la responsabilitat d’aquesta decisió recau únicament sobre ella matreixa, convé assenyalar que de moment ha assolit posar en algun grau de dificultat la formidable relació fraternal dels dos Estats i de les seves entrenyables i campetxanes monarquies, la qual cosa, per si mateixa, és saludable i d’agrair. Des de l’alto el foc de 1991 entre el Front Polisario i el Regne del Marroc, crec que els sahrauís han apostat per les vies pacífiques per arribar a la independència del Marroc. I és important remarcar aquesta estratègia per, d’entrada, legitimar la lluita i l’esperança dels que creuen en la RASD.

Avui, també a El País, Juan Goytisolo publica ¿Condenados a no entenderse?, article en què l’escriptor espanyol resident a Marraqueix explica que “Sería inútil evocar aquí las vicisitudes de los trenta y pico de años de un conflicto no resuelto y que no lleva trazas de resolverse. Marruecos se aferra lógicamente a su integridad territorial”: lògicament?, integritat territorial? Com que a tothom se li acaba notant de quin peu calça, més endavant Goytisolo proposa com a solució per al Sàhara (que per ell, ja en el mateix títol, es redueix a un conflicte, a una patata calenta entre la seva benvolguda Espanya i el seu estimat Marroc), descartar la via de l’anhelat i batallat (pels sahrauís) referèndum d’independència, perquè en 45 anys la població del Sàhara occidental “se ha multiplicado por 10, los marroquíes del Norte y sus hijos nacidos y criados allí son tan numerosos como los autóctonos”, i concreta sa proposta: “Todo ello descalifica las soluciones simplistas y aconseja un acuerdo dentro del marco de una autonomía avanzada que respete la lengua, la cultura y la identidad histórica de los saharauis, inspirada ¿por qué no? –atenció-  por el ejemplo de la España plural de nuestros días”. Patapam, bombo i plateret, i focs d’artifici, i traca espectacular: la solució, benvolguda gent del Sàhara, és voler ser marroquins a l’autonòmica.  Què bé i què fàcil, senyor Goytisolo, Déu o Al·là li conservi la vista, sort que calia descartar les solucions simplistes.

El problema sí que té un passat, que nosaltres digníssims ciutadans plurals de l’Espanya singular hauríem de conèixer: Espanya és l’origen del problema, i en bona part, motor de la pervivència d’un conflicte dramàtic. Espanya va abandonar el territori colonial el febrer de 1976, tot i que Joan Carles (que considerava germà seu el rei Hassan II) el 2 de novembre de 1975 (Franco encara viu) va dir en el seu discurs al Casino militar d’Al Aiun que “España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz… Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen”. Quasi res! A partir d’aquí el joc de despropòsits espanyols es va passar pel forro “la misión en el mundo”, “los compromisos” i “la historia”.

Feina de cadascú podria ser relacionar les posicions dels nostres irresponsables representants en casos tan diferents i tan semblants com els de Kosovo i el Sàhara. També feina de molts és cercar un (!) motiu pel qual creure que Espanya és un país normal (ni la seva història colonial ho és!) i que paga la pena continuar cercant arguments que expliquin i demostrin que és bona cosa continuar sent espanyols, a la vegada que fer arribar a qualcú afectat de manera directa, que hi ha alguns ibèrics que ens fa vergonya i ens sap greu el paperot indigne espanyol.

Share Button

2 comentaris

  • isma

    18 desembre, 2009

    Pau, o Joel, ja que surt per aquí el tema del famós referèndum del dia 13 passat, qualcú de vosaltres pensa parlar-ne? Jo no acab de tenir clar si açò servirà per a qualque cosa.

  • Pau

    10 desembre, 2009

    L’oposició espanyola tan visceral a la independència de Kosovo és crec un signe d’extraordinària feblesa. Si es cregués el seu propi discurs sobre la sagrada unitat d’Espanya senzillament no li caldria fer el paperot sobre Kosovo o sobre el Sahara.

    En una mateixa setmana veim com una dona posa en entredit la política exterior espanyola, un referèndum confirmarà la voluntat catalana d’independència i una agència de qualificació de deute acaba de confirmar que el dèficit públic és insostenible i que caldrà fer reformes econòmiques molt profundes (poca broma). Per rematar la setmana només hi falta la ja famosa sentència sobre l’estatut de Catalunya expulsi catalunya de l’ordenament constitucional. És a dir en una mateix a setmana han trontollat tres mites: el mite de la fortalesa econòmica d’Espanya (la España va bién) la qual és fonamental per entendre l’adhesió a Espanya d’un sector molt important de la població també a ca nostra; el mite de la grandesa d’Espanya (la españa grande) amb influència exterior que és capaç de reviure fins i tot un passat colonial; i finalment el mite de l’España democràtica (el mita que tan intel·ligentment va promoure el País una empresa per cert en fallida tècnica), la idea democràtica d’espanya és fonamental per combatre una les identitats nacionals “perifèriques” (les quals s’han presentat sistemàticament com poc democràtiques per dir-ho finament. No hi ha res que faci més por a Espanya que la idea d’un poble democràticament afirmant el que vol ser (una dels arguments principals per justificar el que està a punt de fer el tribunal constitucional és que l’estatut només va ser votat per un 35% dels catalans i que és una imposició de cabdills locals a una població que no els vol)

    Ara falta que es trenquin els nostres mites o millor dit les nostres pors (un 50% de catalans votarien sí a la independència, ara bé només un 30% la veuen possible). Les coses estan canviant realment molt depresa. Ara fa falta que ens ho creguem. Vivim marcats pel síndrome d’Estocolm

Els comentaris estan tancats.