Jordi Galves, a qui no coneixia de res abans de llegir-lo en el llibre en què diversos personatges donen la seva valoració del que va passar a la fira del llibre de Frankfurt, del qual ja n’he parlat, defineix l’escola neocursi catalana, un moviment els orígens del qual cal cercar-los, segons afirma, en l’espanyol Jacinto Benavente (“la bondad nunca és cursi”) i que és integrat a la literatura catalana per Josep Maria Folch i Torres i Ventura Gassol. És la primera vegada que sent emprar aquest terme en el món de la crítica literària catalana, però la veritat és que l’anàlisi que es fa del mot és prou interessant.
Galves explicita els noms del neocursilisme que actualment es dediquen a la literatura, d’entre els quals destaca Jordi Llavina -el qual, per cert, fa una col·laboració en un programa radiofònic, presentat per Gaspar Hernàndez, que acaba d’arrodonir el personatge: l’altre dia demanava als oients que enviassin les seves declaracions d’amor per llegir en antena les millors. Altres noms que hi associa són els d’Antoni Puigverd, Miquel Martí i Pol, Carles Duarte, Josep Piera, Joan Margarit, Vicenç Llorca i les proses de Joan Barril i de Pilar Rahola. Es deixa molts noms, alguns dels quals evidentíssims. No debades, es repeteixen autors que es van veure embolicats uns anys abans en la polèmica que neix arran de les invectives de Carles Bau de l’Aire i de Les flors del Mall.
Segons Jordi Galves, els neocursis són “els autors del bé, els del conformisme. Cap distància crítica ni autocrítica, cap moderació ni cap pudor, i per descomptat, ni el més lleu rastre d’ironia, ni la més mínima nota d’humor”. Són el resultat de l’evolució distorsionada i més decadent del que s’anomena poesia de l’experiència, que alguns confonen amb un egocentrisme que justifica l’aparició de qualsevol cosa en el poema pel fet que pertany a allò viscut pel jo autor que es creu que és el mateix que el jo poètic i, com un narcís de segona, es dedica a exhibir impúdicament la seva intimitat com si aquesta fóra el centre del món.
Fent una ullada al panorama actual de la literatura catalana, aquest és el grup que predomina a Barcelona, la qual cosa és molt (tot i que no tot, per sort). Avui mateix, els diaris han donat la notícia que Joan Margarit ha rebut el Premi Nacional de Poesia (de la Generalitat, per a entendre’ns) pel seu poemari Casa de misericòrdia. El títol d’aquest poemari, des del moment en què fa referència, metafòricament, a la poesia ja ens dóna bona mostra de per on van els tirs i diu molt del contingut típic i tòpic del producte literari que factura Margarit.
Així, idò, sembla que aquesta, la de la literatura neocursi, és una definició interessant, amb el seu encert. Respecte de la poesia, i a pesar que aquesta és la parenta pobra dins del context d’una literatura amb més factors que li van a la contra que no a l’inrevés, els neocursis vénen a ser una espècie de popstars, el producte que va dirigit a les masses acrítiques que consumeixen sense criteri allò que els dóna la indústria des de les seves plataformes (i que no han de cercar, per tant). Són la poesia per als no-lectors de poesia, el fast-food literari. Res a dir. És del tot lícit, a més, que aquests es dediquin al corporativisme i s’aferrin amb tot el que poden al pam de priviligis que han assolit. És totalment comprensible. El món està ple de gent que enveja la seva posició. També és plenament lògic que -pel seu poc pes intel·lectual i manca de rigor literari- sigui la poesia més ben vista pels cercles de poder i que, per tant, aquests l’afavoreixin. Passa el mateix amb la música (i no vull semblar repetitiu, però ja he dit més d’una vegada que hi ha molt poques ocasions en què la música de masses vagi del bracet de la qualitat).
[NOTA: no és la primera ni la darrera vegada, esper, que Jordi Florit parla, abans -i molt millor-, dels mateixos temes. En el seu moment ja va publicar a la casa un post sobre aquest article i sobre el crític. El meu és anterior (cronològicament) i, de fet, a partir de la lectura del text d’en Florit, la meva visió del tema va variar o, millor dit, es va eixamplar. Ara bé, per contrast, exhum el que vaig teclejar un capvespre estiuenc i grauer prefloridura.
D’altra banda, no puc deixar de pensar, una vegada rellegit el text, i aplicant-ho als músics, amb la pseudomanifestació que alguns “artistes” del gremi panxacontent i radioformulista van fer recentment davant del ministeri d’indústria -que no de cultura!- per plorinyar llàgrimes de cocodril i seguir vivint de l’aire. Desconec el nom de la majoria dels assistents, però només amb els de Rosario Flores, Chenoa i Antonio Carmona ja n’hi ha prou per fer-se’n la idea: desapareix un model d’indústria que no s’ha sabut adaptar als nous temps i, els seus productes de màrqueting, se’n van a filar, no sense abans fer un desafinat cant del cigne per dir que amb les descàrregues d’internet s’estan morint de fam.
Bé, perdonau; ja sé que me’n vaig de can Bel·lo a can Catel·lo, i que no hi ha un fil gaire lògic entre el que dic, però així de capriciosa és la ment!].
Visits: 1
A mi el cap també em bull. He rellegit el teu post i encara ho embull més. Per exemple, he recordat, entre d’altres, com Núria Santamaria em va qüestionar l’ús que feia en un treball del terme neonoucentista (de la tradició fusteriana), un terme que agrada molt també a Sam Abrams, per exemple (tot i que ambdues coses no tenen, probablement, cap relació)…
Estic d’acord amb el que dius al respecte de la dictadura/idolatria del “gust”, tot i que la metàfora del suc de taronja no és del tot reeixida (els paràmetres estètics de la tradició són projeccions simbòliques de l’ésser humà: les vitamines obeeixen a paràmetres més objectius). És igual: ara ja tenc elements per rebatre a segons qui quan comenti que escolta segons què.
I val més ser amo dels silencis que esclau de les paraules. Tan de bo en parlis més tard i, abans, m’enviïs per correu l’article de l’enllaç trencat.
Uep: la llista és d’en Jordi Galves, no meva. N’hi ha que no he llegit. D’altres que sí i no els posaria a l’inventari (de Piera només conec el magnífic assaig “El paradís de les paraules” ). I, evidentment, n’hi afegiria. Com ja ha dit en Jordi (que me farà el favor d’enviar-me un correu amb pdf inclòs) parlam del “cànon que dict jo”.
A mi el que me va cridar l’atenció és la defensa d’un terme, neocursi, que vaig trobar nou, curiós i que, si tenim en compte que les etiquetes que empren els crítics i historiadors de la literatura, hauria d’ésser neutre (recordem la poc encertada “Decadència”) i extrapolable a contextos d’àmbit general (europeus, occidentals…). Des del punt de vista del rigor, neocursi és inacceptable, tot i que aquest jo lector que som necessitava una etiqueta com aquesta per definir un tipus de literatura amb la qual es trobava massa sovint en espais paraliteraris. Personalment, Joan Margarit, Joan Barril, Àlex Susanna i Jordi Llavina m’ho semblen, neocursis (i ho dic amb coneixement de causa). Gaspar Hernàndez no l’he llegit, però sí que l’he escoltat en el seu programa radiofònic i segurament també el posaria dins el sac. Miquel Martí i Pol no es pot despatxar tan lleugerament:malgrat no sigui sant de ma devoció, no el posaria dins el mateix sac (“La Fàbrica” i “Estimada Marta” són textos prou diferents i la seva obra és més complexa). I podria seguir amb la llista de cromos. Ara bé, si hagués de redactar un text crític sobre algun d’aquests autors (i déu me’n guard), en fugiria com de la pesta, d’emprar aquesta terminologia. Açò també té a veure amb els registres i les situacions comunicatives.
Bé, ja veieu que divagar (o xerrar boig, que diuen per aquí) m’agrada ben prou. I, rellegint el que he escrit i el que heu contestat, no tenc gens clar què volia dir ni què pens realment del tema, però m’agrada donar-hi voltes.
Fa dos dies que llig el post i ja no puc més de rempordiments: pare: confés que un estiu llunyà vaig xalar llegint ( i rellegint més tard) Seduccions de Marràqueix den PieraQuina és la penitència?
Val, tot és qüestió de gustos. D’acord. El que m’interessava, però, era la validesa de l’adjectiu “cursi” per definir un determinat tipus d’autors i obres que em fan sentir vergonya aliena i que són els que me trob als mitjans convencionals. Ara bé, no fins al punt de convertir-lo en etiqueta vàlida per a la crítica literària ni per batiar cap generació, que jo, d’acord amb n’Aulet o en Marrugat -al darrer número de la revista Els Marges (on sou, cursives?)en parla a bastament- no crec que n’hi hagi cap en aquests temps potstranshipermoderns.
Per cert, l’enllaç darrer està trencat (o no estic subscrit a la pàgina del diari). Es pot trobar via Traces?
Catxis: l’enllaç de les baralles de pati d’escola se n’hi ha anat a can pistraus. En podria fer cinc cèntims?