Xalandria » Arxiu del Blog » La inspiració no existeix

La inspiració no existeix

Publicat per Jordi Florit el dia 27 novembre, 2009

Val, sí que existeix, el títol sols és un ardit, un estirabec, una captatio malevolentiae. O no: no existeix! (silenci sospitós. L’autor encén un xigarro i hi torna). Havent-me llegit aquest post a El bosc del druida, m’han vingut ganes no de rebatre’l sinó de debatre’l, de dir-hi la meva amb més espai i enllaços que no pas un comentari atapeït a peu de blog. Per tant, esper que el senyor Horaci Alfurinet es prengui aquest meu post com un diàleg o, si algú més s’hi vol afegir, com una tertúlia. I és que els vesins s’han de dur bé (l’autor intenta posar-se seriós. )

Com que el proper dilluns comença el III Simposi Carles Riba, a què assistiré tant com la feina m’ho permeti, farà una setmaneta llarga que vaig refrescant el repertori. I com molt bé diu el druida amb la primera quarteta del primer sonet de Salvatge cor, per a Carles Riba el do rebut entès com a inspiració o vers donat –i aquí, l’ham poètic de Carner és evident- és una constant en la seva poètica. No debades, ja al mateix pròleg ens presenta “uns versos humans, fins i tot massa humans. Vull dir uns versos que més aviat s’han fet a ells mateixos de l’home elemental que hi ha en mi, que no pas han estat el que jo havia volgut segons uns principis d’art”. Si més no, és curiós: sobta que un autor sovint qualificat de difícil, cerebral o hermètic faci una declaració com aquesta; el títol no és pas Domesticada raó o Faldillera intel·lectualitat, i la declaració de principis és gairebé romàntica, però romàntica Sturm und Drang. Amb tot, si reculam i llegim la primera quarteta del primer poema del llibre primer de les Estances (T’ha enquimerat la gràcia fugitiva / d’un desig i ara ets deserta, oh ment. / Ai soledat sense dolç pensament / i foll traüt sense paraula viva!), veurem com des d’un principi hi ha una transició de l’animisme maragallià –”la paraula viva”- cap al psicologisme ribià –la ment és deserta- amb què l’autor és capaç de conjugar ambdós àmbits, la baluerna entre els quals resulta ser el llenguatge i l’experiència. Sens dubte Riba recull tot una tradició modernista i una influència noucentista, però les renova en tant que les “lis esteles” maragallianes no provenen originàriament del cos humà sinó del ressò diví: el poeta és una simple caixa de ressonància que malmet el do si l’encotilla amb una forma verbal constrictiva per arbitrària; d’aquí el “tal com raja”. Riba, en canvi, sap que és la seva existència terrenal, el desig en tant que pulsió nascuda de la carn i moridora en la idea, la que el motiva a fixar el do rebut en una forma lingüística autotèlica capaç de sostenir la “veritat íntima”, la qual li garantirà poder-se reconèixer com a “home elemental”. Certament, Riba ha de menester la inspiració i sempre parteix d’ella fins i tot en les desafortunades circumstàncies de l’exili amb les Elegies…, però com a condició secundària ja que primer hi ha l’home que té aquest deler de transcendència i l’ànsia de carnalitat. Ser capaç d’unificar àmbits tan contraposats és una de les característiques que fan de Riba un poeta de primer nivell, si més no per a jo.

Tanmateix, de Riba ençà, cal establir al manco dos vèrtexs pel que fa a la inspiració en l’actualitat. Per una banda, l’amic Joan Vinyoli –de qui l’homenatge corresponent coincideix amb el de Riba en un clar exemple de magnífica coordinació institucional- afirma que cal viure poèticament fins al punt que “No la canço perfecta sinó el crit / que invoca Déu és necessari / […] / Amb ulls encesos cal entrar / dins la nit del misteri / […]) en clara admonició rilkeana: el poeta és un demiürg, un visionari… El callat. Per altra banda, l’amic Gabriel Ferrater es treu de les butxaques uns poemaris que revolucionen el panorama literari fins a l’actualitat amb la intenció de definir la seva actitud moral: “la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que podríem dir el centre de la meva imaginació”. Fins i tot, en una carta adreçada a Cateta Rocha i no exempta de fatxenderia, Ferrater arriba a escriure que “Yo no sé qué és la inspiración, o lo sé muy poco”. Per tant, dues postures gairebé antagòniques tot i que ambdós reconeixen el mestratge de Riba, dos plantejaments dissemblants a partir dels quals la necessitat o l’absència de la inspiració esdevenen matriu del poema. El que per a un és un estat de connexió perpètua amb l’inefable, per a l’altre és una provatura purament imaginativa amb què tastar “l’energia emotiva del llenguatge”. Llavors, com resoldre-ho? Idò, tal com Riba va recollir el testimoni modernista i li va donar una volta més, caldria decidir qui ha seguit el testimoni de Riba i l’ha adaptat als nostres paràmetres estètics. Si a bodes me conviden, i no seria el primer, estrafaria les paraules de Josep Pla sobre Josep Carner i permutaria el nom: “Vinyoli, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria). Els qui n’explorin la part de visionarisme i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica vinyoliana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos, o escandinaus traduïts. Vinyoli és un cas d’esgotament d’una deu poètica”. També commutaria el nom de Gabriel Ferrate pel que fa a la caterva d’imitadors, però tenc l’absurda i indemostrable hipòtesi que fou el primer poeta català postmodern i que encara representa “les palpitacions del nostre temps”, que encara “ens serveix”, tot i que fa anys que tenc problemes personalíssims amb conceptes com “poesia de l’experiència” i “moral”. No serà aquí ni ara que ho resoldré. Al cap i a la fi, sempre queda aquella cita de Paul Eluard per acabar d’embolicar-ho tot: “el poeta no és aquell que està inspirat, sinó aquell que inspira”. (l’autor ho deixa estar: ja no està inspirat ni inspira sinó fum, més fum!)

Sigues el primer a comentar