Sobre nous models educatius

Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.

En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.

En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.

Share Button

7 comentaris

  • Pau

    11 desembre, 2006

    En primer lloc disculpau per la manca d’accents {l’ordenador que estic emprant no els te disponibles].

    Nomes volia puntualitzar una cosa. Quan estic parlant de desfuncionaritzacio no estic parlant ni de privatitzacio ni de precariaritzacio. Jo crec que les universitats han de ser publiques i que els investigadors i professors han d’estar ben pagats i tenir estabilitat laboral. Conenc en la meva propia pell que es no tenir estabilitat. Quan no en tens, la recerca se’n resenteix i molt. Ara crec que la funcionaritzacio es molt disfuncional. T’has de passar els millors anys de la teva vida preparant proves quan podries estar investigant i donant classes. Es un sistema molt poc agil i flexible, li manca un sentit de progressio i sovint no va lligada als resultats…. Jo vull universitat i escola publica, pero moderna i agil. El sistema de funcionaris esta inventat per a professions com ara judges notaris i policies no profes o metges.

    Es un tema delicat pero important. No n’hi ha prou amb tenir bons profes, cal tenir un sistema que no els cremi, ni els desgasti ni els faci infalicos. I no es impossible. Certament hi ha molts paisos on aixo passa [entre els quals hi ha de ben segur hi ha finlandia i Suecia]

    Per cert Notau que hi ha moltes mes univesitats privades a Espanya que a Angalterra. Aqui nomes n’hi ha una i de molt poc important, oxford es publica, Deusto no

  • Biel

    11 desembre, 2006

    Aquest que plantejau és un debat molt interessant però també molt delicat i difícil perquè fàcilment es poden contradir els plantejaments més ideals amb els més realistes. Ja veus Joan que as final ham anat a parar as tema que plantejaves fa uns dies.

    Estic molt d’acord en què sa universitat ha d’anar molt més cap a “ses pinzellades” que cap a “fer tot es temari com sigui”, i més avui en dia, amb una sobreinformació i una disponibilitat massiva d’informació que pot arribar a saturar. A sa universitat ara es va (a vam, aquells que es mouen, clar, que molts segueixen amb sa classe magistral), dic que es va cap a potenciar s’aprenentatge per damunt de s’ensenyament, en es sentit de potenciar ses habilitats, s'”aprendre a aprendre”, a espavilar-se per trobar sa informació, i no tant a injectar un coneixement enciclopèdic. És, idò, lo que deia en Pau que ja es té clar a ses unis angleses. En aquest sentit, totalment d’acord amb que és positiu i esperable es model 30-70% den Santi, per més que als alumnes i als acabats de llicenciar els sembli inadequat i fins i tot indignant. En qualsevol cas, aquesta proporció dependrà des grau de professionalització de sa llicenciatura en qüestió (me pens que d’açò n’havíem xerrat). Un problema és que avui per avui es planteja sa uni com un altre element de s’economia: ha de ser rentable, que en es cas de sa uni vol dir que ha de donar bons professionals, llestos per entrar a produir. Aquest model està molt bé, repetesc, per a carreres professionalizades, però és absurd per a àrees de coneixement bàsic (ses humanitats tal vegada són lo més clar, però qualsevol ciència bàsica també ho és). Això, juntament amb aquell desencís del 30-70% dels llicenciats, genera es debat de si carreres com filologia eslava (dic jo) han d’existir o no, es debat de si als òrgans de govern de sa universitat hi han d’entrar aquells mal anomenats “elements socials” (que són sectors empresarials), o es debat de quina inversió cal donar a recerca i universitats. Des des meu punt de vista, tot es redueix a un mateix problema, comú en altres aspectes de s’administració: voler rentabilitzar ses inversions públiques, que aquestes no siguin deficitàries. Molt bé per segons què, però obliden que els beneficis d’educació no tenen una unitat de mesura ben definida, i menys davall una òptica limitada a curt plaç tan típica de la majoria d’economistes (i sinó mirau lo que passa amb es canvi climàtic). Sa ciència bàsica no aporta, per definició, coneixement aplicat, sinó coneixement bàsic que sa ciència aplicada ja trobarà d’utilitat en un futur. En es cas de s’universitat me sembla clar: sa universitat POT crear bons professionals, però no HO HA DE FER sempre, perquè per damunt de tot és un centre educatiu on es transmet coneixement, un coneixement de base que ha de permetre espavilar-se per solucionar problemes futurs, en definitiva sebre’s moure davant qualsevol problema sense ser-ne un expert, accedint a ses fonts d’informació necessàries en cada cas.

    Per altra banda, es tema funcionariat des profes universitaris me genera un poc de mal rotllo. Fins ara pensava com en Pau, però cada vegada més me sembla que es tema no és tan genèric sinó que està relacionat de sa distinció entre recerca i docència de cada país. Per una banda, me sembla lògic pensar que sense una estabilitat a mitjà (i llarg) plaç ningú pot desenvolupar una bona carrera de recerca i docència. Com m’implicaré en projectes de recerca i d’innovació docent cobrant com un mileurista (ai, si arribés a tant…) i sobretot sense sebre si l’any que ve hi seré o no? Imagin, per tant que aquest extrem no genera massa discussió.
    S’altre extrem, si cal aferrar es professorat a una plaça fins que es jubila independentment de sa seva activitat, no el veig tan clar. Me pens, Pau, que en es teu plantejament hi està implícit es veure un catedràtic com un apalancat, i que aquest apalancament li ve des propi fet de ser catedràtic (perquè fotre res si a final de mes tenc es meu sou i ningú me’l llevarà?). Aquí és on entra aquella figura de titular o catedràtic “mal professor”, sense renovar res, ni ses transparències, que veu sa docència com un tràmit per poder seguir fent recerca. Tots li diríem que què putes, açò és a sa universitat, que es caracteritza per tenir docència i recerca, totes dues, i si no li agrada que se’n vagi al CSIC a fer recerca. Però deixau-me posar un poc de suc: imaginau un tio que ha dedicat entre 10 i 12 anys a sa seva formació (si voleu, un dia discutim sobre si un doctorand és o no un estudiant), i que volent seguir amb sa carrera científica està a sa universitat. Record que si vol fer recerca només tenia aquesta opció o bé triar entre anar a centres exclusius d’investigació (CSIC, pocs fins ara encara en aquest país) o anar-se’n a l’estranger. A un altre país, on hi ha centres d’investigació (segur que n’hi ha més que aquí), aquest tio pot anar-se’n allà, però aquí no. I realment se li pot exigir que se’n vagi a l’estranger tenint en compte lo ambigua que és sa universitat? Per altra banda, aquest tio pot ser que hagi hagut de ser entre 2 i 5 anys a l’estranger, hagi hagut de ser avaluat múltiples vegades per agències de Madrid i de Barcelona, amb criteris misteriosos i divergents, pot ser que s’hagi passat uns 15 anys en condicions laborals precàries (inestable i mal pagat, voltant per aquí i per allà) i que hagi hagut de fer plans d’estudis que duren 3 anys, entre baralles, discussions i canvis de sentit dels governs, consellers i ministres de torn. Finalment, pot ser que aquest tio sigui afortunat i aconsegueixi una plaça abans dels 40 i pico d’anys, una plaça estable i ben pagada, que en moltes altres professions s’aconsegueix molt abans. No sé, vegent sa gent que treu una plaça as departament, crec que es pot entendre una certa estaticitat: estan cremats, no sempre és sa vessa des funcionari!

    En resum, crec que es problema de sa universitat es pot resumir en 1)una massificació absurda de ses universitats per damunt de ses FP (ara es comença a fomentar sa FP),2) sa visió rentabilista de s’ensenyament i de tota inversió pública, i 3)sa manca de centres específics de recerca que permetrien esponjar ses universitat de personal no motivat per sa docència.
    Fins ara

  • Fons

    6 desembre, 2006

    El model educatiu actual no és un bon model començant per l’escola primària i acabant a la universitat (no oblidant el model de doctorat). I no és un bon model per totes les coses que voltros heu remarcat, crec que molt encertadament.
    Així i tot, tot i que el model educatiu és important la clau jo la posaria en el professorat. Un bon professor és bon professor tant en un model com a un altre i com a tal té les eines com per fer arribar el missatge final sense sortir-se’n dels currículums establerts mes o menys encertadament, i els impediments i dificultats que el propi sistema l’imposa. El que passa és que el peix es menja sa cua i aquest model educatiu no facilita que hi hagi més d’aquests professors bons. De moment deixarem sense definir “professor bo” per una altre ocasió. Tots podríem citar uns pocs d’aquests, tan importants que valen per tota la resta.
    Em perdonareu la referència personal. Jo no vaig estudiar mai fins el meu segon tercer de BUP. Passava els cursos sense adonar-me’n fins que vaig perdre l’interès en l’estudi per que no li trobava cap sentit, m’agradava molt més jugar a futbol i estar hores i hores amb sa meva al·lota (com el 90% dels estudiants actuals i d’abans diria jo). Però vaig tenir sa sort en aquell precís moment (a pesar del model educatiu, dolent amb ganes) de tenir un Nacho Martin, una Fina, una Marga Ballester, que m’obriren tot un món i les ganes de seguir estudiant. Sense saber què estudiar començ Humanitats i allà dos professors Eugenio Trías i Amador Vega, ambdós de filosofia, m’envien de cap, “que no m’ho pensi”, a sa facultat de filosofia de la UB. I allà em trob amb 4 o 5 mestres increïbles que m’han regalat la vida, destacant sempre Felipe Martínez Marzoa .
    En definitiva, el problema resideix bàsicament en la general baixa qualitat del professorat en tots els nivells i crec que tots ho hem viscut. Molts no han tingut la sort de tenir mai un bon professor, i açò sí que és un drama. He anomenat uns pocs professor bons i he deixat de banda a molts que de professors res de res.
    Un bon professor no té preu, com la figura d’un bon metge, aquests són els qui haurien de cobrar el que cobra Ronaldinho!! El que passa és que no ho acceptarien.
    El tema és, crec jo, com produir bons professionals de l’ensenyança, com prestigiar de nou la figura del mestre. La qualitat dels llicenciats és la que és i endurint les (patètiques) oposicions no solucionaríem gaire cosa. El sistema de oposicions s’hauria de reformar de forma que la sort no faci que algú que no està preparat pugui accedir a una plaça de tanta responsabilitat.
    El CAP (curs d’adaptació pedagògica) tal com està plantejat ara tampoc no soluciona res.
    Jo seria partidari de veure què fan els nostres veïns europeus, segurament el sistema universitari britànic que en Pau comenta és bastant millor que es nostro (encara que segueix sense ser res de l’altre món) i em consta que l’alemany també (encara que allà també es veuen a sí mateixos en crisi), però sobre tot a Suècia on sa meva germana a fet tot un any i ha quedat impressionada de la qualitat del seu sistema universitari, o a Finlàndia. Segur que aquests països nòrdics tenen es seus problemes però sembla que allà la cosa funciona mitjanament bé en un sistema plenament públic. No sé si seria viable aplicar a aquest Estat l’experiència d’aquests veïns europeus.
    Vos dic una cosa. Els primers qui s’oposarien serien els actuals professors que es veurien amb certes obligacions, reciclatges i demés donat que l’estructuració en departaments actual (que els manté en els seus llocs) desapareixeria, i amb ella la seva acomodació i passotisme.
    Els estudiants no estan motivats però els professors encara menys, en l’ensenyament s’ha de creure en el que s’ensenya, has d’estar convençut que el que fas és important, hi ha d’haver un mínim de passió. Fan falta molts professors i som conscient que no tots poden ser excel·lents. Privatitzar l’ensenyament no arranjaria res, al contrari. S’hauria de trobar la manera de premiar al bon professor i alertar al que no ho és, hi hauria d’haver, com diu en Joan, un organisme (quin i qui també és un gran problema) regulador.
    En quant a l’especialització jo consider que hi ha d’existir, però que ha de ser quan més tardana possible, un cop la base general estigui ben assolida. No sé si l’exemple de la carrera de medecina en que al final un s’especialitza és un bon exemple del tot (supós que no pel nombre d’anys d’aquesta carrera).
    El que comenta en Santi no sé si és viable fora de l’àmbit de la especialització tècnica determinada.

  • Joan Carles

    6 desembre, 2006

    Estic d’acord, Pau, en això de la modernització de la universitat, però alerta amb això que dius de la conveniència o no de la funcionarització del professorat. No té per què un sistema bo de funcionariat, amb uns bons mitjans de control, fracassar. De fet, jo record que a la facultat on vaig estudiar els professors mantenien l’estat constant d’investigació continuada, i aquests mecanismes de control que esmentes donaven fe d’aquesta lluita constant dels professors que evitava que un quedés per allà sense fer res. La privatització de la universitat pot també ser una xacra.

    Després de tot, tampoc no hem abordat el tema bàsic, que és el del model educatiu, enfocat essencialment a primària i sobretot a secundària. Aquesta és la gran pega avui dia, i on el debat està més estès. És per açò que a la secció de Pensaments (imagin que la meva darrera intervenció no se la deu haver llegida ningú, perquè aquella secció ja queda molt avall) demanava que la gent que tenim per aquí a Xalandria del món de la pedagogia, el magisteri, les àrees socials… diguessin qualque cosa. Plantejava, en tot cas, que l’esperit universitari de les diferents carreres que acaben essent corresponents a les matèries impartides en els centres educatius no acaba de quadrar, i açò és un problema. A la carrera de Biologia no s’ensenya a ser un bon professor de Ciències de la Terra, sinó un bon biòleg. I ha de ser així. Com ho compaginam?

    En Santi esmenta un bon fil, que pens que és a les bases del nou sistema educatiu (o així s’ha intentat, aquest és l’esperit, tot i que fallit, de la LOGSE). Però també han sortit moltes veus (i no necessàriament conservadores) que posen en dubte alguns conceptes que s’han donat com a vàlids i irrefutables des dels 90 ençà: és el qüestionament d’un sistema que posa com a centre l’objecte a ensenyar, és a dir, el receptor (l’alumne). I això, certament, no passa a cap cultura del món. Tot i així, el tema és molt llarg, perquè també hi actua el fet que molts professors encara no han assumit el rol que se’ls ha assignat, i en el fons continuen amb el paper del mestre tradicional, tot i els programes. Per tant hi anam de per l’altra banda.

    Finalment, esmentem que alguns, però açò ja crec que queda fora del debat, veuen la problemàtica existent en els centres educatius com un problema estrictament de lleis d’educació, sense tenir en compte que les problemàtiques que hi pugui haver (que, recordem, hi han estat sempre) es deuen més a qüestions socials.

  • Fidel

    4 desembre, 2006

    Interessantíssims comentaris. Jo com a ex universitari (…uf, quants anys fa, ja!!) record la decepció d’aules massificades, professors apalancats i desconnectats de la realitat del sector (en el meu cas, els mitjans de comunicació), alumnes prenent apunts i, llevat d’excepcions, poc debat, poca recerca, poca crítica i autocrítica. Ara si no ets universitari sembla que no ets ningú, però ep! atenció perquè no cal caure en allò de que no cal estudiar una carrera. La base és la base, i si no tenim el que en Pau diu unes pautes (es temari ja el llegirà cadascú!) ètiques, unes columnes fortes, sortiran-sortirem professionals sense escrúpols, dedicats a l’immediatesa de la seva professió, sense risc, creativitat ni el més important: esperit crític contra tot allò establert. Sort que segueix havent interès, per exemple en voltros, per l’educació, pel coneixement, per la difusió, per la memòria i pel futur. Jo hi afegiria que no tinguem por a dir-la grossa.
    Salut!

  • Pau

    2 desembre, 2006

    El tema del coneixement és un tema que m’interessa molt. La manera com socialment cream coneixement és una de les claus del nostre futur com a societat. M’agradaria comentar dues coses:

    En primer lloc, voldria dir que és interessant la divisió que fa en Santi sobre les fonts del coneixement 30% procedent de al universitat i 70% desenvolpada posteriorment. No crec que això sigui res dolent. De fet és un molt bon senyal. El problema ve quan tot el que coneixement que tenim prové del que vam estudiar a la universitat. Això voldria dir que no tenim capacitat d’aprenentatge, també voldria dir que la universitat ofereix coneixements tancats i exclusius que només es poden aplicar d’una sola manera. En certa manera estaríem davant una visió enciclopèdica de l’ensenyament segons la qual del que es tracta és de saber-ho tot i prou. No tenc cap dubte de la necessitat de saber coses, ara el més improtant és saber fer les coses, disposar de les habilitats necessàries per llegir escriure, programar, investigar. I afegiria encara, es tracta de tenir criteri. La universitat britànica ho té molt més clar que la universitat espanyola. Mentre que a Barcelona els professors sempre es queixaven de que no tenien prou temps per fer-ho tot (l’obsessió era acabar el temari), a anglaterra això no passa mai. Es tracta de donar pinzellades generals, orientacions perquè els alumnes desenvlopin el seu coneixement.

    La segona cosa que voldria comentar té a veure amb el model d’universitat que tenim. És un model antiquat, poc flexible i tremendament conservador (més en les ciències socials que en les ciències experimentals). El problema principal és la funcionarització del professorat. Crec que els professors d’universitats no haurien de ser funcionaris. Ser funcionari no implica ni cobrar més ni tenir més drets laborals (que els haurien de tenir) implica tenir el privilegi de no donar contes a ningú, tenir una plaça de per vida de la qual no et poden treure mentre no matis a ningú (i encara). Per ser un professor funcionari t’has de passar els millors anys de la teva vida preparant-te i quan hi arribes ja no has de fer res més. Aquest model té conseqüències molt greus: no es promou la innovació ni l’excel·lència (encara que tothom vota comunista, la universitat és terriblement conservadora), no es formen equips cohesionats (tothom va a la seva), és inadequat per afrontar els reptes actuals .. … i en podrien trobar més. En definitiva és un model car (amb la meitat de personal estic convençut que podríem fer el doble) i ineficient (la unviersitat és un dels principals problemes no ja de la societat sinó de l’economia). Certament és el contrari al model cooperatiu de què parlau.

  • Borja

    1 desembre, 2006

    Precisament ahir parlavem d’açò a un curset de formació continuada que estic faguent a sa meva escola.
    Es curs tracta de l’atenció a la diversitat, i es tema va sortir quan explicavem com mos organitzam per atendre els diferents nivells que trobam a l’aula. Mos hem trobat enguany amb un curs, a segon d’ESO, on hi ha molta i variada diversitat: alumnes amb necessitats educatives especials, alumnes nouvinguts, un alumne que té un problema terapèutic greu i que necessita d’una vetlladora (persona que està tot el dia al seu costat i l’ajuda a fer les tasques), etc… (gent amb molt nivell, gent amb menys, gent que no fot ni brot…). Per atendre açò es va pensar a fer un desdoblament a la classe de mates en tres nivells: els que tiren molt, els que els hi costa i els que amb prou feines no segueixen el currículum i necessiten ajuda especialitzada. El que passa és que dintre d’aquets també hi ha dos nivells: els que segueixen uns dossiers específics (nivell de 4t de primària) i els que segueixen el contingut del curs però a un nivell mot inferior. Mos vam donar compte que necessitariem dividir aquets últim nivell amb dos nivells més (ésclar), però es formador mos va fer adonar que un cop tinguéssim açò resolt, necessitariem dividir un altre grup en dos nivells més, etc, etc, etc. La qual cosa és evidentment insostenible. La seva idea va ser el treball cooperatiu: el que dius tu, Santi: que els que en saben més ajudin als que en saben menys, els que en saben menys al que en saben encara menys, etc… tenint en compte que el que en sap, quan ensenya també està aprenent…
    Vam quedar que un altre dia mos durà un especialista que ens expliqui diferents estratègies per poder fer aquets treball a l’aula.
    Ja sé que aquesta reflexió no és molt profunda, però promet seguir-vos informant sobre es tema.

Els comentaris estan tancats.