Convindria anar-hi pensant

Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turquia.Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.

Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.

I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.

Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.

Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència? Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.

(…..)

Aquest artícle va ser originalment escrit per a la secció Mirador Nacionalista del Diario Menorca per encàrrec del seu actual coordinador. Passats un prudencials 20 dies sense que s’hagi publicat, tot i les sol.licituds del coordinador cap al Director de l’esmentat mitjà i una vegada ja no és inèdit doncs s’ha publicat en el butlletí intern del PSM, em permet la llibertat -perquè vull i ningú no m’ho impedeix publicar-lo ara i aquí- Amb l’únic afegit d’una cita que hi ha inclòs, gràcies Cice, de fa 78 anys però que segueix essent escandalosament actual:
«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. […] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931

Share Button

13 comentaris

  • Pau

    11 novembre, 2009

    Fa uns dies em va cridar l’atenció la presentació de “futur eix cantabric mediterràni”. Es tracta de connectar el valència i bilbao per ferrocarril tot passant per teruel, l’eix proposat passa per el país basc en canvi evita Catalunya. No és la primera vegada que l’estat fa propostes que explícitament eviten catalunya. L’eix de mercadaries prioritari per l’estat no passa ni per bilbao ni la catalunya, passa per Jaca. Una de les possibles lectures d’aquests mapes que s’estan dibuixant és que l’estat (el real) ja dóna per suposat la independència de Catalunya en un termini de 20 30 anys. Espanya vol fer com rússia, que construeix gaseoductes fins a alemanya que eviten polònia

    http://www.fomento.es/NR/rdonlyres/62E2E0ED-C716-4C28-808B-9E2083358AE7/54326/09110402.pdf

  • Santi

    10 novembre, 2009

    Una dada prou interessant, els espanyols també perceben que els temps estan canviant:

    http://www.publico.es/espana/268216/espanoles/ven/independentistas/catalanes/vascos

  • àlex

    6 novembre, 2009

    Visca visca visca! esperarem petits formats, capcers, xerxes, volantins, fluixes, llences, nanses i pedrals amb ganes!

  • Joel

    4 novembre, 2009

    La meva recerca universitària “El debat estatutari a Menorca durant la segona República espanyola” es publicarà sintetitzada en un volum de la col·lecció Petit Format de l’IME, aquest mes n’he de lliurar el material.
    I més endavant un altre volum, ara a la Capcer, amb els articles de Menorquit i dels altres que van participar en aquell debat constituent del període republicà.

  • isma

    4 novembre, 2009

    amèn

    (de Menorquit, d’Hernàndez Mora, de l’avi Macià… Va Joel! a veure quan treus a la llum el fruit de les teves recerques).

  • àlex

    4 novembre, 2009

    Com molt bé delata n’Ignasi. La meva aposta no és ni nova -té més de 70 anys- ni original -un més dels temes que li hem d’agraïr a la feina de pioner den Joel Bagur. Per cert estimat: quan treuràs més material sobre en Menorquit?-
    Posats a somiar, a brindar al sol o a flipar (tatxau el què no convingui) Estat Lliure associat d’una República Confederal.
    Obviament, amb capacitat fiscal plena -dins el marc de les regulacions de la UE- per decidir, per exemple, quina política d’estímul per les inversions productives és més convenient.
    Seguint les directrius europees, el poder estatal, com més aprop del ciutadà millor, seguint sempre criteris d’eficiència -manco estat- i de control de riscos (la política urbanística en mans dels ajuntaments és una bomba de rellotgeria i una fàbrica de corrupció descomunal).

  • Talaiòtic

    3 novembre, 2009

    Una qüestió es plateja en aquest article i que potser seria interessant tractar és el que n’Àlex anomena “la temptació mallorquina”, que entenc que ens enllaça amb la històrica tradició menorquina de cercar l’autonomia insular o la incorporació directa a la del Principat, al marge de Mallorca.

    Parlant d’un Estat propi, quina seria la millor fórmula pels menorquins? Un Estat per Menorca, lliure per associar-se o no amb qui ens plagui de la resta de Catalunya? un Estat per les Illes Balears? Una incorporació directa a un Estat català?

  • j. podrit

    3 novembre, 2009

    Jo és que estic més amb en pqs de la conversa del costat, si bé per les mateixes raons que exposa vull un referèndum -demòcrata que és un- per al Principat tot i saber que el perdríem. De Menorca, no cal parlar-ne. A jo la cantarella del “som els bons i vencerem” me recorda a pel·lícula blockbuster de dissabte migdia i a salvadorsostrisme panxacontent: no m’ho crec. Com digué n’Albert Pla, sols hi ha una solució matemàtica, i ells seran els primers a espitjar el botó.

  • Pau

    3 novembre, 2009

    Ignasi,

    No crec que diguem coses tan diferents. Quan parl de sumar, parl de bastir sinèrgies també i sobretot amb la societat civil. No hi ha cap partit polític als Països Catalans amb prou força i estructura per fer-ho ni a Menorca ni a Catalunya. Ara bé, que no siguin la solució no vol dir que haurien de ser part de la solució i que podrien contribuir molt més del que ho fan ara i que això passa entre d’altres coses per establir processos de caire “confederal”. Quan es tracta d’Espanya el PP i PSOE sempre voten junts mentre que nosaltres ens tiram els plats pels cap. …. amb l’excusa que CIU no és d’esquerra i el PSM no es prou “Països Catalans” i ERC….

  • Ignasi Canyardet

    2 novembre, 2009

    Magnífica la cita, i clarivident, del jovenet Joan Hernàndez Móra. Ja fa uns anys que en Joel Bagur va donar a conèixer aquest i altres textos que serveixen per allò tan higiènic de saber d’on venim per decidir cap on volem anar.
    Me sap greu, Àlex, que no me pitin les orelles amb les teves sàvies paraules. A mi no me convé anar-hi pensant sinó seguir-hi pensant, que ja fa molts anys que no m’hi veig en el paper de colonitzat, banyut i paga el beure.
    I no és per ser un descregut, però Jordi, a mi m’és igual si m’escolta déu o el dimoni: com diu l’acudit aquell, a la independència o al pou!
    I pel que fa a en Pau, no crec que la independència véngui de la mà dels partits polítics. Aquests ja s’afegiran al carro quan la societat civil els dugui un bon tros d’avantatge. I després encara es presentaran en pla messies. I si no, ja ho veurem, com va dir un cec

  • Pau

    1 novembre, 2009

    Enhorabona Àlex,

    La claredat del article és segurament la raó per la qual no l’han volgut publicar. Foscor davant la llum:

    El teu article em confirma una vegada més que la qüestió ha deixat de ser el què per passar a ser el com. La meva percepció és que el gruix del menorquinisme polític també creu que convindria anar-hi pensant, però que no té clar com arribar-hi, sobretot tenint en compte que un 85% de l’electorat vota PPPSOE. Cal anar-hi tot junts? Cal anar-hi per etapes i saltar al carro quan ja estigui en marxa? Cal deixar-ho tot de banda i convertir-se en un moviment amb un únic objectiu polític? La resposta no és fàcil . En qualsevol una cosa és clara sigui quina sigui la fórmula falta coordinació política arreu dels països Catalans. El que és segur és que ni el PSM, ni ERC ni reagrupament, ni CIU ho faran tot sols. Hi ha moltes maneres de sumar esforços i coordinar-se. La meva impressió és que sovint els qui haurien de liderar el procés des de Barcelona els falta el realisme necessari per fer-ho possible. Temps al temps és la resposta. Però tan de bo des de Barcelona mostressin la combinació de generositat, realisme i utopisme necessària.

  • àlex

    1 novembre, 2009

    Per més que ho provin els seus delegats terrenals, Déu m’escolta, estimat, no en tenc cap dubte. No oblidis la seva omnipotència (o era omnipresència?)
    I per cert: si tens informació privilegiada, podries compartir-la des del teu optimisme informat, no?

  • j. podrit

    1 novembre, 2009

    Que el Dimoni t’escolti, perquè Déu està amb els altres. Personalment sóc un “optimista informat”….

Els comentaris estan tancats.