Fulls de dietari: 21 de juny de 2008

En un dels darrers viatges a Barcelona vaig comprar (a Documenta) un llibre que recull les diferents intervencions en un col·loqui sobre l’estat de la literatura catalana després de Frankfurt. El llibre em va fer ontes i no vaig poder evitar d’emportar-me’l. Un dels noms que en va condicionar l’adquisició va ser la presència de Ponç Puigdevall dins de les seves pàgines. He de confessar que vaig trobar força interessant veure què podia dir el personatge fora del seu medi natural (els suplements de cultura) i no me va decebre. Hi escriu dos articles.

En el primer, “Veus contemporànies”, estableix, com qui no fa la cosa, un cànon pel que fa a la narrativa catalana actual, viva en termes biològics pel que fa als autors, el panorama de la qual és “gloriós”, malgrat romandre-hi, diu, una sèrie de cròstes del passat (partidaris de la parataxi contra els de la hipotaxi, del català light contra el heavy) que atribueix a la política de Convergència i Unió – perquè com a bon catalunyès, confon literatura catalana amb comunitat autònoma de Catalunya- que es sumen a la manca de mestres generacionals clars.Feta aquesta pertita introducció, en què pot tenir la seva part de raó, malgrat que s’hi percep una certa estretor de mires, Puigdevall enumera aquests autors i, la veritat, he de dir que hi estic d’acord en gairebé tots els noms (i en els que no hi estic és perquè encara no m’he pogut endinsar en la seva obra). Seguint una tendència que, si no vaig errat, prové del romanticisme i de l’idealisme alemany, estableix tres generacions diferents. A la més veterana hi situa Baltasar Porcel, Quico Mira, Jesús Moncada, Biel Mesquida, Josep Palàcios, Julià de Jòdar, Emili Teixidor i Jaume Cabré (domini gairebé absolut de la perifèria). La coincidència és absoluta. A la segona hi posa Quim Monzó (el millor -diu-, “sense ell ningú escriuria tal com s’escriu en aquests moments”) al costat de Miquel de Palol (del qual no conec l’obra), Ferrant Torrent, Albert Sànchez Piñol (ni idea del que fa ni ganes), Màrius Serra (per mi, La vida normal és una obra imprescindible), Sergi Pàmies (vaig llegir, fa anys, Sentimental, una obra correcta i prou) seguits d’una sèrie d’autors que, ara per ara, no conec: Vicent Pagès, Imma Monsó, Jordi Puntí, Jordi Cussà i Núria Perpinyà. És entre els més joves que vaig més coix. No he llegit encara, tot i que figura a la llista de bons propòsits per a aquest any, Toni Sala, Pere Guixà i, sobretot, Francesc Serès (del qual Jordi Florit parla prou bé). I no és que vulgui semblar xovinista, però crec que Joan Pons té el nivell necessari per ser a la llista (sobretot per Nàufrags i per El laberint de les girafes) i, qui hi va de camí (i per tant és lògic que no hi sigui) és Maite Salord, amb una La mort de l’ànima notable, que marca tot un món potencial que tant de bo esdevengui acte.

El segon article de la sèrie és el que ofereix més teca, el que Puigdevall intitula “El plaer insubstituïble de llegir”, en el qual intenta explicar en què consisteix la feina del crític literari i, més difícil encara, intenta fer veure que aquesta definició li escau. A partir de dues cites, una de T.S. Eliot i l’altra de W.H. Auden, en construeix el model. I, un cop feta la jaqueta, se la posa i diu que li va perfecta. Puigdevall es veu com qualcú que, segons Eliot, comenta llibres que acaben de sortir al mercat i que, segons Auden, en funció de la cama amb la qual s’ha llevat aquell matí i altres imponderables, intenta presentar al lector obres que desconeixia o que havia infravalorat, intenta mostrar-li les relacions que s’estableixen ente obres d’èpoques o cultures diferents, intenta fer una lectura que augmenti el valor de llibre, intenta aclarir el procés d’elaboració artística i, finalment, intenta mostrar els lligams existents entre l’art i qualsevol altre aspecte de la humanitat. Déu n’hi do! Sona, com a mínim, pretenciós (i, perdonau-me, fins i tot ridícul si pensam en qui ho esta dient!). Per acabar-ho d’adobar, diu Puigdevall que, sobretot, el que ha de tenir una crítica és  estil, ha d’estar ben escrita. Aquí cita Francisco Rico, per a qui qualsevol crítica literària és vàlida sempre que sigui vàlida literàriament. I acaba concloent que una bona crítica és aquella en què hi trobam l’estil, el contingut (condicionat per la circumstància biogràfica: avui estic de mala llet, demà no tant) i pel sentit comú. I en aquesta part final és on la cosa fa aigua de per tot. Cal veure què entén per estil propi algú a qui es pot qualificar, sense passar cap pena, de destraler. En aquests moments em ve al cap una frase que vaig llegir no sé on i que deia que un crític és un coix que ensenya a córrer.

[PS: en el seu moment, en Jordi Florit ja va parlar d’aquest llibre a Xalandria -tot i que en trob l’enllaç- i, en certa manera, me va “xafar” el text. Ara bé, un any i mig després, crec que no hi ha cap mal a exhumar-lo i compartir-lo amb els dos lectors que segueixen aquesta sèrie i  als quals vull manifestar, des d’aquí, la meva gratitud].

Share Button

4 comentaris

  • Ignasi Canyardet

    2 novembre, 2009

    Benvolgut Joel, ara qui m’ha enviat en orris el proper post (que ja no
    ho serà) ets tu. Precisament, el dia 19 de març
    d’enguany, vaig adquirir La
    literatura Catalana en la cruïlla, de l’editorial aquesta
    que tan bé coneixes i on va aparèixer un magnífic
    (i hererogeni) volum sobre la desil·lusió de la
    transició als Països Catalans (molt ben coordinat, per
    cert). Del llibre, me qued, sobretot, amb el text de Jaume Aulet,
    incisiu i raonat alhora, sobre la poesia catalana i la seva
    difusió/recepció.

    D’altra banda, el comentari/broma als lectors del blog no era
    més que açò, una futilitat. Sant Joan, en canvi,
    són paraules majors, tot i que, en aquests moments, m’és
    gairebé impossible visualitzar-lo.

  • j. podrit

    1 novembre, 2009

    Trampejant, trampejant, heus aquí les meves ressenyes del postfrankfurt i de la cruïlla.

    I estic amb n’Àlex: visites, n’hi ha més de les que te penses; comentaris, ENCARA no gaires, però prest ho aclarirem -esper!

  • Joel

    1 novembre, 2009

    Aprofit per recomanar LA LITERATURA CATALANA EN LA CRUÏLLA (1975-2008), coordinat per Isabel Graña i Teresea Iribarren, dins la col·lecció Argumenta (coneguda per molts de voltros) editat per El Cep i la Nansa, de Vilanova. En aquest volum publicat recentment hi trobareu les reflexions de Jaume Aulet, Pere Ballart, Josep Camps, Antoni Dalmases, Maria Dasca, Anna Esteve, Vinyet Panyella, Francesc Parcerisas, Mercè Picornell, Francesc Serés i Jaume Subirana.
    Aprofit per explicar-vos que vaig assistir a Badalona a la presentació del llibre que pensa i fixa la literatura catalana de la mort de Franco a Frankfurt; en aquest acte, tant les paraules de les dues coordinadores com del col·laborador Jaume Subirana quedaven curtes davant el resultat final, que esper que els que us va tot açò pugueu degustar.

  • àlex

    1 novembre, 2009

    Estic bastant d’acord en què La vida normal és excel.lent, així com també Mon oncle i que Joan Pons ha fet prou mèrits per ser també (aprofit que cap dels dos lectors és en Joel). Tenc els meus dubtes, encara respecte a na Maite Salord, tot i que La mort de l’ànima marca un bon camí.
    I per cert, el tema dels dos lectors em recorda la facècia que sempre feia en Miquel Vanrell respecte a la vuitantena fluctuant de lectors que tenia la seva Qüestió dels dilluns i divendres Diario Insular. Pens també que en l’edat d’internet, amb tots els ginys medidors d’audiències i googles diversos ambdues teories (la den Vanrell i la teva) quedarien/queden ràpidament desacreditades: ni dos ni vuitanta, sinó uns quants més.
    Segueix així que d’aquí dos dies és santjoan!

Els comentaris estan tancats.