La desglobalització de Menorca

Tradicionalment ens hem imaginat els llocs tot apel·lant a un idea de frontera, com a territoris – contenidors, tancats, coherents i autosuficient que són radicalment diferents uns amb els altres. Ens imaginam Espanya separada de França, València de Catalunya, Maó d’Alaior. Donam per suposat que cada lloc té una identitat única, la qual és el resultat d’un procés històric intern. Des d’aquest punt de vista la globalització és una amenaça a la coherència interna dels llocs, a la seva pròpia existència.

Tanmateix el que fa que un lloc sigui diferent a un altre no depèn només del seu grau d’aïllament sinó també de les seves connexions i desconnexions amb l’exterior. Els llocs es configuren a través de lligams, xarxes, relacions i fluxos. Això val tant per les grans metròpolis globals com per llocs petits i aïllats com Menorca. Des d’aquest punt de vista la globalització no destrueix llocs sinó que els crea.

Dic això perquè el fet diferencial menorquí no prové tan del caràcter especial dels seus habitants, sinó dels lligams històrics amb altres llocs del planeta. L’element geogràfic clau per entendre Menorca no és tant la seva insularitat com l’existència d’un port, és a dir d’una infraestructura de comunicació i coneixement que situa Menorca durant segles al centre de les principals xarxes comercials i militars de la Mediterrània.

Tot i que la mobilitat en general ha augmentat la història contemporània de Menorca és una història de progressiva desvinculació, és una història de desglobalització. Menorca al segle XVIII estava molt més ben connectada i globalitzada que ara. Fixem-nos sinó amb el que la relació de Menorca amb el món de la universitat. Al segle XXVIII els pocs menorquins que estudiaven ho feien a les millors universitats franceses. Joan Ramis va estudiar a Avinyó i Mateu Orgfial a Paris. Aquestes connexions “internacionals” desapareixen amb la incorporació de Menorca a l’estat Espanyol, la qual limita sistemàticament els contactes i relacions amb l’exterior. Els menorquins deixen d’estudiar a França – a l’estranger – i passen a fer-ho als centres de poder de l’estat espanyol. La creació de l’estat de les autonomies ha limitat encara més els contactes i relacions amb l’exterior. Ara els menorquins els toca a anar a Palma.

El mateix passa amb l’economia. El progrés de Menorca sempre ha anat lligat a la capacitat de l’illa de connectar-se a la resta del món. Menorca li va bé quan s’obre a l’exterior, li va malament quan depèn exclusivament del “mercat nacional”, quan no hi ha connexió amb l’exterior. Al segle XVIII el progrés econòmic ve de la mà comerciants menorquins que abasten tots els racons de la Mediterrània. El progrés de l’illa s’acaba bruscament amb la incorporació de Menorca al regne d’Espanya. Al segle XIX i principis del XX el progrés prové dels sabaters i altres industrials que sense cap mena de suport polític obren mercats arreu del món. La guerra civil i l’aillacionisme de Franco trenquen aquest model. EL 1969 el turisme pren el relleu com a motor econòmic de l’illa. Igual que passa al segle XVIII i XIX el secret és l’obertura a un mercat exterior. No és la nostra integració dins el mercat turístic espanyol que canvia la fesonomia econòmica de l’illa als anys 70 i 80 sinó la nostra capacitat de vincular-nos amb a fluxes turístics europeus, és a dir de globalitzar-nos.

La realitat econòmica i turística d’avui és molt diferent. la relació d’avui ve marcada per una progressiva desconnexió, desglobalització. Ja fa uns quants anys que l’arribada de turistes estrangers disminueix i que l’aeroport tot i la seva grandària perd connexions internacionals. Ja fa bastants anys que els industrials si es que en queden ja no viatgen a l’estranger, sinó que van a Palma i Madrid a cercar inversions i favors. L’economia de Menorca, tan oberta com era al món, s’ha espanyolitzat, s’ha fet cadaa vegada més provincial. L’únic turisme que ha crescut en aquesta dècada és que es mal coneix com “nacional”, és a dir espanyol. El que està passant aquí és que l’estat nació (espanyol) ha redefinit els nostres vincles polítics, econòmics i socials amb criteris de centre perifèria. Depenem cada vegada és d’Espanya i menys d’Europa. I això en l’era de la globalització no pot ser mai bo.

En definitiva el problema de Menorca és geogràfic. El món és cada vegada més semblant a Internet però nosaltres encara funcionem amb windows, és a dir amb una lògica geogràfica centralitzada que situa a llocs com Menorca a la perifèria. A l’era d’internet no hi ha perifèries ni espais tancats només xarxes, relacions, connexions i desconnexions.

Share Button

2 comentaris

  • Pau

    1 novembre, 2009

    No tenc receptes, si les tingués ja les hauria venudes…. És curiós que tot això ha passat just quan els governs sobretot “regionals” insistien en la necessitat de la internacioanlització de l’economia, i que els responsables turístics no paren de vendre Menorca arreu d’Europa. Però les dinàmiques espanyoles i espanyolistes són tan fortes que els govern s’han vist incapaços. Igual que ha passat amb el PTI, el discurs del govern ha anat per davant del discurs dels sectors socials que haurien de liderar el procés. Tenim un govern mediocre d’acord pero “la societat” encara ho es mes

  • àlex

    1 novembre, 2009

    Pau, estic bastant d’acord amb el diagnòstic de situació que fas, i tenc un exemple clar (per bé que minoritari i no rellevant més enllà de la categoria d’anècdota) del què dius: la passada temporada d’hivern, jo vivia, a unes 16 hores i mitja de distància de Menorca i tenia un mínim de 3 opcions horàries diferents al llarg del dia apunt per si m’agafaven ganes. Enguany, la durada mínima del viatge és de 18 hores i mitja i les opcions s’han reduït a dues, que a més surten de Buenos Aires amb 30 minuts de diferència. El problema no és des de Buenos Aires, sinó que de la connexió Madrid-Menorca, que s’ha complicat bastant per mor de la política de reducció de vols d’Iberia i Air Europa.
    De fet, ara com ara, ja comencen a sortir com a opcions viables en les meves cerques per internet, entost de Madrid, alternatives com Heathrow, París i Frankfurt. I si qualcún d’aquests aeroports tingués una connexió directa, no només seria viable, sinó també, possiblement, molt competitiva.
    Ara bé, i les receptes per donar-hi volta, on són, Pau?

Els comentaris estan tancats.