Havent llegit Un bàrbar dins el jardí de Zbigniew Herbert, un hom s’adona perquè els bàrbars sempre són els altres, com si aquest mateix post no bar-bar-bar-botegés.

Aquest recull d’esbossos, aquest diari de viatge tan afí a Le gran tour,  et fa plantejar si no som noltros els turistes de la pròpia cultura, desconeixedors dels paratges amb què i en què vivim. Ja sigui des de la catedral prehistòrica de Lascaux fins a Il Duomo d’Orvieto,  des de les columnes dòriques de Paestum fins a les volutes d’un cafè sota les quals parlar amb un vell que conegué van Gogh, Zbigniews Herbert palesa coneixement i passió a parts iguals, descripcions preciosistes no exemptes d’una terminologia acurada pròpia d’una formació cultural sòlida i que, alhora, sap transmetre’t el tast picant d’uns espaguetis a la puttanesca amb un chiantti casolà, l’ombratge de la migdiada a la porta d’un museu tot esperant l’obertura. Ho vulguis o no, aquest llibre et fa preguntar si aquella experiència estètica descrita per Kant, el gust per la bellesa i el goig viscut davant l’obra d’art, encara és vigent: ¿som capaços d’estremir-nos davant l’escorç inaugural de  “La flagel·lació de Crist” de Piero della Francesca? Ara bé, Zbigniew Herbert no escull el llegat d’una Florència simdromitzada stendhalment, sinó que visita petites joies artístiques de la tradició europea i les revitalitza amb una mirada il·luminadora. En aquest sentit, el capítol “La pedra de la catedral” és un compendi impressionant sobre l’arquitectura gòtica a partir de la visita a Notre-Dame, una petita lliçó magistral que desvetlla els grans i, sobretot, petits assumptes que  la construcció d’aquests edificis suposava: jornals, pedreres, finançament, bastides, plànols… Zbigniew Herbert rescata aquells microrelats històrics en què mai no tingueren l’oportunitat de creure i s’encarrega de reivindicar-los, ja sia des de la retrospectiva de la cultura càtar, ja sia amb una falsa però meritòria apel·lació jurídica a la innocència del Templers. Tot cercant la individualitat en la diferència, les arrels de l’arbre caigut, un cop Zbgniew Herbert presenta els seus respectes a la tomba de Rousseau, mentre la corrua de visitants segueixen com bens al guia de torn cap a una primigènia souvenir-store, no és estrany que escrigui açò:

Les singularitats naturals són a prop del palau i porten noms exageradament romàntics com el Mar d’Arena o del Desert. El Mar no fa ni un quilòmetre de diàmetre. Sembla com si enmig del bosc hagués caigut un meteorit i hagués incendiat la terra. El bosc és molt bonic, dens, amb bedolls, roures i faigs, i un color vermellós de fons. Ha esdevingut la part salvatge del parc d’Ermenonville. Una carretera d’asfalt travessa el bosc. Els automòbils que hi passen no deixen un segon de descans. Sóc l’únic vianant. Alguns d’ells disminueixen la velocitat: m’observen amb atenció.

Sens dubte, allò extraordinari sempre reclama l’antenció: nadius o turistes, vilatans o viatgers, els bàrbars sempre són els altres malgrat no entendre’ns a nosaltres mateixos.