Fulls de dietari: 26 i 27 de juny de 2008

26 de juny de 2008

Sembla que Amy Winehouse serà flor d’un dia. Déu n’hi do, però. Un mèrit seu indiscutible haurà estat el de conjugar un producte de masses amb una obra de qualitat al disc -possiblement el darrer que podrà treure en vida- Back to Black. Gran part del mèrit de tot açò cal adjudicar-lo als músics de què s’ha rodejat l’artista britànica a l’hora d’entrar a l’estudi per enregistrar el seu segon treball discogràfic, músics de sessió que ja havien posat el seu talent a mans d’alguns dels noms més significatius del soul dels setanta.  El disc no amaga en cap moment les seves fonts i açò n’és una de les seves virtuts.

El soul ha seguit, durant el segle vint, una evolució força curiosa. Als setanta una part va derivar cap al funk (una de les meves perdicions, especialment si hi mesclam el matís del jazz) i, ja cap a finals de la dècada, va conquerir les pistes de ball amb allò que anomenam música disco (i que tantes joies amaga). I després ve la deriva que ens porta al desastre que avui dia diuen que és l’hereu del soul originari, el R’N’B, que no és més que el soul passat per la indústria descafeïnitzant. D’entre tot un seguit d’artistes, especialment fèmines ianquis de físic despampanant i silicònic, que es dediquen a repetir una mateixa cançó amb bases programades i tendències lletrístiques ensucrades, l’aparició d’Amy Winehouse ha suposat una vertadera revolució, la base de la qual ha estat el retorn al camí que van marcar els clàssics (Otis Reading, Marvin Gaye, Aretha Franklin…).  I el cop ha estat triple, perquè Winehouse ni és negra, ni té un físic privilegiat , ni és un producte sense personalitat. És més, per acabar-ho de reblar, ella mateixa escriu les lletres de les cançons (sense gens de sucre: “Rehab ”, per exemple, no és  gens políticament correcta). I, sobretot, és anglesa. I el fet que els anglesos renovin panorames nord-americans no és nou i sort n’hem tingut de tot açò.

La situació per la qual passa el rock al Regne Unit és patètica (amb molt poques excepcions). Ara bé, sort en vam tenir als seixanta, setanta i vuitanta amb una sèrie de grups britànics, que van contribuir de manera cabdal a la renovació de la música popular, començant pels Beatles i la British Invasion, passant per Deep Purple, Led Zeppelin, Black Sabbath, Thin Lizzy, Rory Gallagher i, acabant dins els vuitanta, amb el heavy metal de la New Wave of the British Heavy Metal, amb, també,  Judas Priest o  Iron Maiden. Amy Winehouse n’és una hereva digníssima.

27 de juny de 2008

Amy Winehouse col·lecciona aparicions a les pàgines de la premsa rosa, que passa una penada excessiva per la seva salut. Evidentment, fumar crack provoca enfisemes pulmonars i la mala vida et porta a morir jove i a deixar un cadàver semblant a un bujot, que de James Dean només n’hi va haver un i el tòpic no és res mes que açò. Ara bé, m’és ben igual si Amy Winehouse es droga, és antipàtica, fa rots en públic o es vesteix amb roba de tal o tal altre dissenyador. El que importa i interessa és que el seu disc Back to black és excel·lent. I prou.

Un dels factors que enriqueix qualsevol obra és la subjectivitat que hi ha al darrere, perquè n’és un condicionant indefugible. Però no cal tergiversar les coses i elevar a categoria absoluta el que és secundari o anecdòtic. Per açò, cal valorar el disc d’Amy Winehouse independentment d’ella o, sobretot, del que d’ella és aliè Back to black.

Aquest és el defecte típic, també, dels mals lectors de poesia (i literatures en general), que confonen el jo poètic amb el jo autor i ja la ballam: com entenen, em deman, aquests lectors, una obra com la de Fonollosa? I la de Pessoa, per posar un altre exemple, aquest molt més evident? Tant me fa que un poeta sigui simpàtic, que vagi restret, que tengui un hortal i batiï els cans amb noms d’escriptors, que escrigui a les fosques (de ver, n’hi ha que en bravegen), que no empri boli blau, que pronunciï la erra malament… L’única cosa que m’interessa és que faci bé el seu ofici, que escrigui bona literatura. Cal recordar que persones magnífiques han escrit obres abominables i que persones abominables han escrit obres magnífiques? Hi ha una línea molt prima que separa la crònica literària  de la crònica rosa: al suplement “Cultura” de l’Avui em/us remet.

Share Button

3 comentaris

  • Ignasi Canyardet

    25 octubre, 2009

    Ep! En cap moment no dic que Winehouse no sigui mainstream. El que no es pot negar és que no hi ha ni punt de comparació amb subproductes com Beyoncé. Producte de masses, de vegades, poques, no exclou la qualitat. Litlle, Porcel, Auster, en literatura, no són casos semblants? Pel que fa als músics, crec que gran part de la culpa de la seva participació és deguda a la pròpia Amy. En el que segur que me vaig equivocar és en el pronòstic vital que vaig fer fa dos estius respecte a la cantant. Sembla que relativament prest treurà un altre disc (que servirà per saber si realment és o no és flor d’un dia).
    D’altra banda, en la meva gens exhaustiva llista d’invasors britànics hi mancava el Britpop. És una qüestió de gustos, i els germans Gallagher i companyia no són sants de ma devoció. Radiohead no van al mateix sac, però encara no els he donat l’oportunitat de formar part de la meva banda sonora vital. Temps al temps. I, pel que fa a na Bebe, gairebé no la conec, només aquella cançó empastifosa que, com bé diu n’Àlex, s’aprofita d’una desgraciada realitat per fer caixa. Carlos Jean, en canvi, sí que va fer coses interessant amb Najwajean.
    Àlex, pel que fa a la teva pregunta, crec que et refereixes a què passa quan l’autor es creu el personatge que ha creat. I la resposta, en aquest cas, depèn del tipus de personatge en concret. Fer-se passar per una espècie de franciscà, bonhomiós, bucòlic, atacat per envejosos, tel·lúric… a dia d’avui, me sembla poc seriós i, especialment, narcisista.

  • àlex

    25 octubre, 2009

    Ep! i què passa quan l’hort, la tanca, l’ullastres, els cans, l’espelma i el restrenyiment passen a confondre’s amb el jo poètic?
    Jordi: respecte a na Bebe, el fet d’incloue la violència de gènere en el moment just en què estava de moda, també ajuda, no trobes?

  • j. podrit

    25 octubre, 2009

    Homo, diria que entremig hi ha el britpop d’Oasis i Blur. I no oblidem Radiohead, que personalment m’encanten. Pel que fa a na Winehouse, no ho veig tan clar. D’acord que té una veuasa, però no sé jo si al capdavall és una nina trencada del mainstream, una nova Janis Joplin dels 40 criminals que, com més grossa la fa i més efisema pulmonar, més aurèola de bad spicy girl i més concerts i més caixa. És a dir, els músics d’estudi, qui els paga abans que Back to black rebenti les llistes? Grosso modo, me recorda allò de na Bebe: fresc i nou, una bomba, però al darrere hi ha en Carlos Jean fent de productor.

    I d’açò de les diferències del “jo”, sí però potser ja no…

Els comentaris estan tancats.