Seny

Ho recorda Jesús Tuson a l’encara avui imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries 2001): les llengües no es limiten a transmetre informació. Davant d’aquesta visió exclusivament utilitarista, amb què n’hi ha que volen justificar la desaparició de la diversitat lingüística del planeta —si només servís per açò, amb una única llengua n’hi hauria prou per a comunicar-nos—, cal recordar que els idiomes també són el suport del pensament i del diàleg interior, la garantia de la idiosincràsia personal en el temps i un referent de la identitat col·lectiva. Açò fa que, cada vegada que es perd una llengua —les prediccions més optimistes apunten que, durant aquest segle, en desapareixeran la meitat, unes tres mil cinc-centes—, la magnitud de la tragèdia és enorme.

No només ens comunicam, amb els idiomes. Fem altres coses. Pensar, per exemple. Quan ho fem, empram una llengua. No raonam a través d’imatges, per exemple. O de sons. De fet, inconscientment, en fer-ho, acompanyam l’activitat cerebral amb una sèrie de moviments molt subtils de la boca i la llengua. Parlam. A més de ser el suport del pensament, com hem dit, també ho és del diàleg interior. Què vol dir açò? Una cosa tan senzilla com que la persona amb qui més conversarem al llarg de la nostra vida és amb nosaltres mateixos. I, curiosament, en fer-ho, ens solem tractar de tu («ara l’has cagada, Isma»). Aquí no es tracta de transmetre informació. I, contràriament al que passa quan rallam amb altra gent, dins la ment no hi ha cap mena de censura. Que aixequi la mà qui no hagi pensat algunes barrabassades que, si les digués en veu alta, el farien acabar molt malament. És només dins el cervell que hi ha l’autèntica llibertat d’expressió. I la sinceritat absoluta. Hom no es pot mentir a ell mateix, per molt que sempre hi ha qui intenti fer-se trampes al solitari. És la llengua, també, a nivell individual, l’encarregada d’assegurar-nos la identitat personal en el temps: la nostra biografia està feta amb paraules.

Finalment, hem dit que la llengua cohesiona les comunitats humanes, les quals són, per definició, diverses. La manera com ordenam la realitat —simbòlicament, mot a mot— n’és l’exemple més clar. És, la llengua, el vehicle d’expressió d’una determinada manera de relacionar-nos col·lectivament amb el món que ens envolta. Cada vegada que se’n perd una, per tant, els humans debilitam una de les estratègies que ens ha ajudat a sobreviure com a espècie.

Aquest vessant col·lectiu es pot percebre clarament, per exemple, en les moltes maneres amb què els grups humans expressam, amb paraules, la noció del temps. D’entre aquells que el compten en minuts, hi ha qui el mesura en funció del que resta per arribar a les hores en punt i qui ho fa en funció del que s’ha escolat després d’aquest termini. Hi ha, també, qui divideix les hores en quarts i qui no… Cap d’elles, evidentment, és la millor. Ho són totes, en tant que reflex de maneres compartides d’entendre aquesta convenció cultural.

Un altre àmbit en què podem percebre clarament la diversitat de cosmovisions que hi ha rere les llengües el trobam en la paremiologia i en les frases fetes. No debades, tal com passa amb els refranys, aquestes expressions no es poden traduir literalment. Per exemple, quan volem convocar la bona sort hem de tocar ferro (i no fusta, segurament un calc recent de la llengua castellana: l’expressió no apareix al DCVB). L’Alcover-Moll ens recorda que, popularment, «és general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d’alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura “tocar ferro”». Es veu que no som els únics a fer-ho així: els italians també cerquen la sort d’aquesta manera. En canvi, a més dels castellans, toquen fusta els anglesos, els turcs, els francesos i els grecs, entre d’altres.

Les expressions amb què les diferents cultures es refereixen a la manera com plou també són una mostra clara d’aquesta diversitat que és, per açò mateix, intraduïble literalment. En castellà, quan ho fa amb abundància, llueve a cántaros. En anglès, en canvi, it rains cats and dogs (moixos i cans) mentre que, en neerlandès, pijpenstelen (és a dir, plouen canonades!). En català, per a referir-se a la pluja intensa, d’acord amb el DCVB, es poden fer servir les expressions ploure a bots i barrals, bota canal, a cànters —aquí hi ha coincidència amb el castellà— o a portadores. Sembla que, en la nostra llengua, la referència comuna a recipients de gran capacitat relacionats amb la verema, en aquesta mena de construccions lingüístiques, és evident.

Així i tot, a casa sempre hem fet servir, en aquest context, la forma ploure aigua a xamals. L’Alcover-Moll indica que només es fa servir a Maó. No és tan ultralocal, però, l’expressió. Ho és, només, la palatalització de la sibilant inicial que condiciona aquesta manera peculiar de pronunciar el mot semal, sinònim de portadora, nom amb què es coneix un «atuell generalment de fusta i amb dues anses laterals usat generalment per a transportar la verema», tal i com podem llegir al DIEC. A molts indrets de la catalanofonia també plou a semals. O plovia. Almanco així ho feia a Menorca. A pesar del que ha succeït aquests dies, en què la pluja ha vingut acompanyada d’un fred que pela —d’aquell que, ara que s’atraca la Candelera, «si no el fa davant el fa darrere»—, de cada vegada en tenim menys, de precipitacions. Açò, en una illa com la nostra, sense cap altra mena d’aportació hídrica que no sigui la de l’aigua que plou —tret que els mítics verinals que ens connecten amb els Pirineus existeixin, com creuen alguns—, ens aboca a una situació crítica.

Les autoritats autonòmiques, discretament —no fos cosa que es creés alguna mena d’alarma pública, justament enguany, que hi ha eleccions—, ja han avisat els ajuntaments que cal fer un ús molt acurat de l’aigua de cara a l’estiu. Les reserves hídriques es troben en una situació força preocupant. És, aquest, un tema candent. Actual. No debades, en pocs dies coincidiran diversos fets que ho demostren. D’una banda, l’entitat ecologista GOB li dedicarà la propera excursió de la campanya Menorca ins-SOS-tenible. De l’altra, l’Ateneu de Maó ha organitzat un cicle de taules rodones al voltant del tema. Finalment, l’Institut Menorquí d’Estudis obrirà el nou curs acadèmic, el proper deu de febrer, amb una conferència de Xavier Gabarrell, catedràtic d’Enginyeria Química i investigador de l’ICTA-UAB, de títol inequívoc: «Usos i recursos de l’aigua per a la transformació social.»

Davant de la consciència col·lectiva que hi ha al voltant de la problemàtica de l’aigua, sobta que, de cara a la temporada turística que ha de venir, tornin a sentir-se els discursos desenvolupistes que demanen seguir creixent com si el demà no existís. Ni l’avui, de fet. Tot sembla indicar que el pròxim estiu l’illa vessarà de gent una altra vegada. Hi haurà, per a satisfer les necessitats —moltes vegades supèrflues— de tanta gent, una sobreexplotació dels escassos recursos, també dels hídrics, de què l’illa disposa. Piscines i parcs aquàtics continuaran essent la imatge d’un tipus de turisme que no ens podem permetre.

Ja hem vist com la llengua és, entre altres aspectes, transmissora d’una manera determinada de veure el món. En català tenim un mot genuí, seny, la traducció literal del qual a altres idiomes és complicada. El diccionari normatiu el defineix com a «ponderació mental» o, també, com a «sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.» En relació amb el tema de l’escassetat d’aigua, aquest és un mot que hauríem de fer servir més. Per exemple, en el sentit que té a la famosa expressió «Seny, seny!; que cervell, en venen», amb què es convida a ser prudent, ponderat. Per exemple, a l’hora de gestionar aquest recurs. És a dir, fent-ho de manera assenyada. No fos cosa que l’haguéssim d’acabar emprant d’acord amb el significat que pren en aquest refrany present a Mallorca i a Menorca: «Quan es seny és vingut, es bé ja és perdut».

Visits: 7