A poc a poc

Tenc la sensació que frisam massa. En general. Ara que tancam l’any, aquesta percepció s’accentua. De fet, fa un mes que s’ha intensificat. Una part important de la culpa de tot plegat la té el costum —o, més ben dit, la mania— de fer tota mena de resums de l’any quan arriben aquestes dates tan assenyalades. No havia començat el mes de desembre —hi mancava, per tant, una dotzena part per a acabar-lo, un percentatge gens menyspreable— i ja rodaven les llistes —perquè els balanços s’han acabat reduint a açò, a llistes— amb els millors llibres, les sèries més destacades, els discos imprescindibles, les principals obres de teatre, etc., de 2022. Llegir-les era, fins fa poc, una invitació a l’estrès: a haver de donar compte de tot de títols que, en no haver-los abordat encara, segur que m’estava perdent.

Crec que, fins ara, n’havia fet un gra massa. De cada vegada més, m’he anat allunyant — o, almenys, me n’he fet el propòsit— d’aquesta mena de síntesis. No perquè no tenguin el seu interès, que hi pot ser en algunes ocasions. Potser la situació és deguda al fet que, amb els anys, el temps va avançant més a poc a poc. És aquesta, evidentment, una percepció subjectiva, vinculada a l’edat. Amb l’experiència adquirida, hom ha acabat aprenent que no cal la urgència d’haver de fer moltes coses en un període limitat de temps. Açò no vol dir que l’ars no segueixi essent longa i la vita brevis. Implica la manera de fer-hi front. No es pot arribar a tot. És a l’inrevés, per tant, d’allò a què empenyen tota mena de llistes, de resums, de balanços, del més destacat de l’any.

No hi ha, per tant, temps perduts que calgui recuperar. Ja no. M’ha costat molt arribar-hi, però crec que ara les coses van d’una altra manera. Hi haurien d’anar. Potser és una il·lusió, però m’agradaria pensar que sí, que ha canviat la manera d’encarar el pas del temps. I que el secret de tot plegat és prendre-s’ho amb calma i, alhora, apreciar allò que ha estat. Enguany, per variar, he fet el que he fet. O, més ben dit, el que he pogut. I açò és el que importa, allò que cal valorar, deixant de banda, per tant, el que n’ha quedat pendent. Vist des d’aquesta perspectiva, el balanç és positiu, per molt que, segurament, m’he perdut moltes coses de les considerades imprescindibles. Almenys, si fem cas dels balanços i els resums que han aparegut en les darreres setmanes. Què hi farem!

Vaig endarrere de moltes coses. I no pas cap pena a assumir que, en la majoria de casos, no les recuperaré. No em posaré al dia. I no em dedic a posar-me pedres al fetge davant d’aquesta situació. Per exemple, pel que fa a les sèries, encara no he vist Twin Peaks, que es va començar a emetre el 1990. Si partim d’aquest fet, no em ralleu de Breaking Bad, Stranger Things, Jocs de Trons i altres títols emblemàtics. Ja veurem si qualque dia hi ha temps per a posar-m’hi. I, si no pot ser, no passarà res. Segur que me’n podré estar. De fet, si hi ha una sèrie que, fins a un cert punt, m’urgeix, és Chernobyl, només de fa un parell d’anys!, per uns quants motius que ara no cal explicar. Tenc, però, la impressió que passaran les vacances de Nadal i continuarà allà, al disc dur, esperant el moment de poder-la gaudir. Cap pega!

Pitjor ho té el cinema. En els anys universitaris, la gran pantalla era obligada un parell o tres de vegades cada setmana. Després, malauradament, ha desaparegut gairebé de la meva dieta cultural. Sé que, pel camí, m’he anat perdent un munt de pel·lícules imprescindibles. La llista, aquí, seria inacabable: perquè us en pugueu fer una idea, el darrer film que vaig veure de Quentin Tarantino, quan es va estrenar, va ser la segona entrega de Kill Bill: de llavors ençà, no n’he vist cap ni una més d’aquest director; Ken Loach en deu haver fet un fotimer des de The wind that shakes the Barley, que és de 2006, etc., la darrera que vaig anar a veure al cinema. Hagués pogut, de ben segur, les hauria degustat. Enguany, diria, només hi he anat una o dues vegades.

Amb la música m’ha passat tres quarts del mateix. O potser no tant. Aquí, m’exalta el nou i m’enamora el vell. És ver que intent estar un poc al dia de les novetats discogràfiques, tot i que de cada vegada me costa trobar novetats excitants o, el que és pitjor, temps per a localitzar-les. Potser perquè no els dedic prou atenció. Toca refugiar-se en els clàssics, per tant. Us n’estalviaré noms, perquè la lletania seria llarga. És la mateixa situació que es dona amb la literatura. No vaig al dia. No hi puc anar. El temps disponible és el que és. També per dedicar-lo als clàssics: m’hauria de fer vergonya dir que fins aquest estiu passat no havia llegit L’estrany, d’Albert Camus? Me’n queden molts de pendents, de títols. Si hi afegíssim els que es suposa que hauria d’haver llegit d’entre les novetats imprescindibles publicades enguany, la llista no acabaria mai. I, contemplar-la esdevendria estressant. A poc a poc i en bones, idò. Es tracta, només, d’assumir el límit. De saber-hi conviure. Vet aquí el secret per gaudir d’allò que fas, per poc que sigui. Fugint, per tant, de l’esclavatge de l’instant.

Per cert, i sense que hi tengui cap relació, que tenguis un bon any, benvolgut lector. I que, si et ve de gust, ens puguem seguir trobant per les planes d’aquest blog. Sense presses. Sense estrès. Serà, crec, un bon senyal.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    3 gener, 2023

    La intenció és aquesta, Margarita.
    Bon any!

  • margarita

    3 gener, 2023

    Bon any Isma.
    Totalment d’acord ; a poc a poc.
    Esper que aqust any 2023 segueixis escrivint aqustA pàgina i que la pugui llegir sense pressa.

Els comentaris estan tancats.