Un món esfèric

Ahir, a primera hora del matí, mig adormit encara, vaig engegar la ràdio per intentar deixondir-me amb les notícies. L’actualitat ens ha ofert, aquests darrers dies, diferents temes d’interès: les eleccions al Brasil, la guerra d’Ucraïna, la pujada dels tipus d’interès bancari, els homes que segueixen matant les dones, la confecció dels pressupostos autonòmics o, en clau illenca, les xifres d’aturats que, després d’un estiu prodigiós, ens fan pensar en un hivern que serà mal de passar. Ahir, com cada dia, esperava amb atenció escoltar la notícia amb què obririen l’informatiu de les set: què destacarien els mitjans d’informació? Després d’un «bon dia» rutinari i apàtic, Laura Rosel va fer saber urbi et orbi que un futbolista molt conegut es retirava. Va venir de no res que no em caigués malament el berenar. Aquesta era la novetat més destacada d’entre totes les possibles? Val. Però, parafrasejant l’acudit d’Eugenio, segur que no n’hi havia cap més?

Es veu que vivim en un món esfèric. No ho dic per contradir la colla d’il·luminats que, fa poc, van venir a Menorca per afirmar que la Terra és plana. M’interessa la literatura fantàstica, però avui la cosa no va per aquí. Amb la frase que encapçala aquest paràgraf, el que vull remarcar és la importància que, al nostre planeta, té el futbol. És així. Gairebé tothom en ralla. És un tema infal·lible a l’hora d’armar conversa, només superat, hi sol haver baralles, per la situació meteorològica. De fet, l’anomenat esport rei —a mi, que em consider republicà i, per tant, antimonàrquic, ja em va bé aquesta denominació— ha aconseguit, en l’àmbit social, mobilitzar les masses com cap altre fenomen no ho ha aconseguit: la gent surt en gernació a celebrar els títols guanyats per l’equip del qual són seguidors; es reuneixen en bars per veure’n, en colla, els partits o, fins i tot, s’organitzen viatges amb l’única finalitat d’assistir a un matx futbolístic. Diria que, a un nivell extrem, s’han arribat a convocar manifestacions per qüestions relacionades amb el món de la pilota que han tingut més seguiment que molts Primers de Maig. El futbol està tan arrelat socialment que, darrerament, s’ha convertit en habitual veure la gent, pel carrer, vestida amb les samarretes oficials dels equips més coneguts.

I n’hi ha més: durant un temps, es venien més diaris esportius que no pas premsa generalitzada. Actualment, de diaris, gairebé no se’n venen. Ara bé, el futbol continua monopolitzant una part important del temps en els informatius, sigui a la televisió o a la ràdio. A més, centrant-se en algun equip en concret, el més arrelat territorialment. O l’únic que hi ha, com passa a l’illa del costat: tots els illencs s’han de menjar amb patates qualsevol fotesa relacionada amb el Mallorca. I tira milles! Les xarxes socials tampoc no són alienes a la presència abassegadora d’aquest esport. En masculí, evidentment. Tot i que és ver que, d’un parell o tres d’anys ençà, de tant en tant solen aparèixer referències informatives al futbol femení, aquestes encara són molt lluny d’equilibrar la balança.

Aquest imatge roda per la xarxa. Nivellàs!

Així són les coses i així les estic contant. Ara bé, no estem davant d’una realitat que sigui gaire nova. Potser han canviat les formes, però no el marc general. És allò tan conegut i vell del panem et circenses. Ja ho sabien els romans i, amb el pas dels segles, la necessitat de donar al poble vàlvules d’escapament per evitar que s’acabés acumulant massa tensió social i, per tant, la gent esdevingués perillosa, ha anat evolucionant. Com ho han fet, també, els ídols resultants d’aquesta mena de fenòmens. En l’Espanya franquista, per exemple, ho eren els toreros i les folklòriques. I, si es casaven entre ells, el resultat encara era millor. És a dir, tenia més incidència social. Aquesta versió castissa, per cert, va continuar essent plenament vigent durant els anys de l’anomenada transició, i més enllà. Senyal que, potser, no hi va haver realment un canvi de règim. Per cert, en ple segle vint-i-u encara en romanen les escorrialles, tot i que en general han estat substituïdes per la versió 2.0 del fenomen: en tost d’un torero, un futbolista —el que acaba d’anunciar que es retira, per exemple—; i, en tost d’una tonadillera, una estrella del pop internacional. Ambdós, han protagonitzat l’enèsim i típic conte de fades amb final infeliç que tant rendiment dona a la premsa groga. El resultat segueix essent, a la pràctica, el mateix. En veurem, prest, la versió 3.0? Potser ja hi ha youtubers famosos que s’han ajuntat amb instagramers cèlebres o titktokers que ho estan petant. Ho desconec. És el que té ser un boomer: el nostre món ja és d’ahir (i perdonau-me l’abús de les cursives, però en aquest context eren inevitables).

Hi ha qui voldria una societat en què els referents socials fossin uns altres. Que les figures mediàtiques que monopolitzassin els informatius o les converses informals al carrer fossin els intel·lectuals, els escriptors, els músics «autèntics», els científics, la gent que es dedica a les accions solidàries… És difícil d’imaginar una trobada, per exemple, de dues amigues a la cafeteria en aquests termes:

—Bon dia, Maria, què tal?

—Pot ben anar, Lluïsa. Idò què trobes? He llegit que en Lyotard ara diu que la transformació de la natura del saber pot tenir sobre els poders públics establerts un efecte de reciprocitat tal que els obligui a reconsiderar les seves relacions de fet i de dret respecte de les grans empreses i, en general, de la societat civil.

—Collonades!, que diria en Joan Fuster. Hannah Arendt va dir, molt abans i amb més raó que…

En canvi, qui estableix els model a seguir són una sèrie de persones —homes, bàsicament— l’únic mèrit dels quals és córrer en calçons curts per un terreny de gespa delimitat per una sèrie de ratlles blanques pintades a terra (no sé si encara de sauló), que es dediquen a pegar coces a una pilota amb la intenció d’acabar introduint-la en la porteria de l’equip contrari, el qual, per la seva banda, intenta fer el mateix, però a l’altre camp. Mentrestant, un senyor amb un xiulet, acompanyat de dos ajudants —equipats cadascun d’ells amb una bandereta— i d’un auxiliar situat a la zona de banquetes, es dediquen a intentar fer complir les regles del joc. Sembla tot massa senzill i primari. Ara bé, la quantitat de literatura que genera, oral o escrita, és incomptable.

Qualsevol reivindicació que en cerqui una alternativa sol ser titllada, amb raó, d’elitista. En defensa del futbol, sempre hi ha qui podria reivindicar-ne, com a mínim, el valor formatiu que pot tenir la pràctica de l’esport. Jo mateix hi crec. Sobretot, quan es fa per equips, el joc pot ajudar a treballar una sèrie de valors —la companyonia, la feina col·laborativa…— que, paradoxalment, van en contra dels que predominen en el nostre món neoliberal i que, fins i tot, es fomenten des del sistema educatiu: l’individualisme, l’egoisme… Ara bé, el problema és que per una cosa bona que hi poden aprendre, n’hi ha un fotimer que es dediquen a espatllar-ho. En l’esport de base, per exemple, el comportament de molts pares és antipedagògic. En l’elit, les coses no milloren gaire. Com recorda Mazoni en una de les seves millors cançons, «Apocalipsi Now», que desprèn un aire rollingstonià pels quatre costats, «quan el davanter enganya l’àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip / tothom el considera un heroi, però no és res més que un mentider mal parit».

A mi, personalment, un món en què els filòsofs, posem per exemple, acaparassin les pàgines de les revistes del cor, em faria molta por. Més que la república que proposava Plató. Ara bé, per altra banda, no puc deixar de pensar que, com a societat, ens aniria molt millor que la gent llegís. Si pogués ser bona literatura, millor. Que tingués una mínima formació cultural, que li permetés de ser crítica —és a dir, que pensés fent servir un criteri fonamentat—, tampoc no li faria cap mal. Pensar que així les converses quotidianes tindrien un deix intel·lectual potser seria massa, com ens han demostrat na Maria i na Lluïsa un poc més amunt. Però cal recordar que tothom, a partir d’una certa edat, pot votar. I que molt poca gent es llegeix els programes electorals, si és que encara se’n fan i es publiquen sencers. Gairebé ningú no els raona o els debat abans de decidir-se per una opció o l’altra, abans d’acabar dipositant una determinada papereta dins d’una urna. Després, guanya qui guanya i més d’un es posa les mans al cap.

Que les coses siguin així no vol dir que les haguem de donar per bones. Va bé tenir vies per on alliberar la tensió acumulada al llarg del dia a dia. Hi han de ser, i el futbol n’és una. Ara bé, potser caldria relativitzar-ne el pes. No crec que sigui una postura elitista desitjar una societat diferent, formada per persones amb una competència suficient a l’hora d’afrontar els reptes que l’actualitat ens planteja de manera recurrent. Potser hi ha una part important de candidesa en aquesta forma que tenc de veure les coses, però no la puc evitar.

Share Button

5 comentaris

  • Simó Ferrando

    8 novembre, 2022

    Els mitjans de comunicació vénen el que la gent demanda, i el futbol fa molts anys que va davant. Tot i així, jo que sóc “futbolero” crec que ha canviat molt, i que és compatible que t’agradi el futbol i la cultura. Si veus el futbol dels anys vuitanta no té res a veure amb l’actual, tot i que queda molt per fer.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    7 novembre, 2022

    Maria, tens tota la raó del món quan afirmes que “açò, ho fem possible tots plegats”. Com li coment a na Margarita, el tema és molt complex. No el podem encabir en aquestes entrades de blog. I, ja que no som futboler, necessitava descarregar la tensió acumulada d’alguna manera.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    7 novembre, 2022

    Margarita, el tema és, com bé dius, molt complex. No el podrem resoldre amb un article tan esquemàtic com aquest. Però necessitava esbravar-me. Només una miqueta. Aquesta és la meva vàlvula d’escapament, la literatura.

  • Maria

    6 novembre, 2022

    Tens tota la raó, jo també em vaig emprenyar quan un telenoticies va obrir amb aquest jugador, un programa de televisió de capvespre va anul·lar una intervenció que havien de fer unes persones amb un projecte cultural molt més interessant que la jubilació d’un futbolista i en alguns diaris la noticia apareixia a primera plana.
    Però, açò, ho fem possible tots plegats, malauradament….

  • margarita ballester

    5 novembre, 2022

    Llegint el teu article no puc deixar de pensa en un intel·lectual ben nostrat com és ser xarnego universal; Manolo Vázquez Montalban.
    El tema és difícil de tractar, te moltes arestes…

Deixa un comentari