M’ha arribat una entrevista interessant al “Partido Pirata”. Havia sentit que aquesta gent estava agafant força a Europa, però pel que veig, s’estan constituïnt també a Espanya. N’enganx un troç:
En espíritu, el partido pirata está en contra del concepto de “propiedad intelectual”. Creemos que las ideas y el pensamiento no pueden ser propiedad de nadie. Si bien nos gustaría que no hubiera derechos sobre las obras intelectuales, entendemos que vivimos en un sistema capitalista, y que no es posible eliminarlos sin dejar desvalidos a los autores. Por ello, reconocemos el concepto de derechos de autor, para proteger a los autores de los desmanes de las empresas. Básicamente, lo que queremos es permitir el flujo libre de información.
Bé, cal dir que el nom és una mica irònic. De tant que els (ens) diuen pirates, al final en fan bandera, com allò dels polacs i el fer un programa que es diu “Polònia”. L’entrevista sencera es troba aquí: http://www.bandaancha.st/weblogart.php?artid=4234
Visits: 8
Comparteixo la idea de què fer partits polítics monotemàtics és poc coherent, però és una manera com una altra de cridar l’atenció. No crec que tenguin cap esperança de treure mai un diputat, de fet, només de fer sentir el seu discurs.
Tens raó que per molts informàtics, la informàtica és una finalitat en si mateix, com ho és la música per molts músics, de fet. Però internet és per tothom un mitjà. Un mitjà molt potent i fins fa poc molt lliure. Per a mi internet i una lliure circulació de la informació és una garantia de que la societat assolirà major independència. Poder llegir coses com http://www.indymedia.org o http://www.nodo50.org és un bon contrapès a escoltar les noticies de EFE, per posar un exemple. A més, un dels primers efectes col·laterals d’internet és eliminar aquests intermediaris especuladors que menciones. Ja pots comprar taronges al pagès i que te les dugui a casa, o comprar llibres a Amazon, per posar dos exemples més.
Però, com és lògic, els govers estan reaccionant a tot això. Sota la gastada excusa de “protegir els ciutadans”, en aquest cas de la pornografia infantil i del pirateig (el terrorisme internacional també es menciona de vegades, però menys), estan decidits a “regular” tota aquesta anarquía que suposa internet. La recent llei de regulació espanyola de internet (la LSSI), diu entre altres coses que el propietari de la pàgina respòn penalment del seu contingut. Si açò es fes amb la premsa escrita tothom posaria el crit al cel, però està clar que els informàtics sóm molt mal comunicadors, perquè no ho aconseguim fer entendre al gruix del personal.
Ja per acabar, respecte a la indústria musical que dius no se sap ben bé cap a on va, jo tenc molt clar que el model actual és obsolet, i que trigarà més o menys en desaparèixer en funció del poder de coherció que la SGAE tingui sobre els legisladors. Com tu dius, tot això de la lliure circulació de la informació té el seu orígen en el moviment del software lliure, però s’ha anat extenent i ara es comença a parlar de “cultura lliure”. Si és legal fer una còpia d’un CD i regalar-li al veí (que ho és), perquè no ho és compartir-la per internet ? Per una qüestió de nombres, res més. I entrant en els nombres, el model econòmic de la música és molt similar al del software. Pots cobrar per una llicència (equivalent a cobrar per cada CD que vens), o cobrar pels serveis que dones (equivalent a cobrar pels concerts). Si ets una empresa (o grup musical) petita i poc coneguda, el que guanyis amb les llicències (venda de CD’s) serà molt poca cosa, i ret molt més regalar-les (compartir la música per internet), i que el teu producte sigui conegut per molta més gent, i així aconseguir vendre més serveis (o sigui, fer més concerts). Això ja ho han entès molts músics, que estan intentant desfer-se de la SGAE, alliberar la seva música, i així fer més concerts (quedant-se ells el 100% del import, no el 50%). Ja sé que tot açò és molt nou, i sembla una teoria molt maca però poc provada, però jo fa tres anys que ho estic portant a la pràctica, i de moment funciona bastant bé.
Jo no és que no comparteixi moltes coses que es diuen, però sóc un poc crític amb açò de la llibertat de la informació i tot açò que es reivindica grosso modo des de la filosofia del discurs centrat en la informàtica ja sigu per via del software lliure o del pirateig, i per tant el flux “lliure” d’informació, com a sistema de vida (disculpau els informàtics, però hi ha una certa tendència entre aquests a entendre la informàtica no com un mitjà sinó com un fi en si mateix, i per tant susceptible de fer-se extensiu a totes les esferes de la vida).
I ho som, crític, no perquè no hi cregui, en la llibertat, sinó per com es manifesta des d’aquests sectors. I perquè, bàsicament, no ho veig del tot clar. És cert que existeixen uns mecanismes en forma d’associacions d’autors (les SGAE són l’exemple més clar, d’açò) que malden per reclamar els cànons en concepte de drets intel·lecuals, diuen, per vetlar pels interessos dels autors, mentre s’embutxaquen la part corresponent. I com que la gallina dels ous d’or se’ls està acabant, perquè ja no es venen tants discs com abans, miren d’acaparar aquests doblers de per on sigui (lleis de propietat intel·lectual i aquestes coses, perquè tenen capacitat de pressió damunt els poders polítics). De fet, ara el que passa és que no se sap ben bé cap a on va la cosa, tothom està un poc a l’expectativa de què passarà en els propers anys amb la indústria discogràfica i cap a on caminarà. De fet, les empreses discogràfiques estan canviant la seva manera d’actuar. Ja sabem que les empreses funcionen amb un concepte molt clar: la rendibilitat, i conseqüentment actuen. Una empresa ja no s’enganxa els dits amb els artistes, perquè sap que no en traurà de les vendes, per tant l’extorsió va cap a altres vies: els contractes es fan sempre tenint en compte que l’empresa es farà amb una bona part (normalment el 50 %, màxim exigit per la llei) dels ingressos dels drets d’autor derivats de les cançons que es produeixin, tant per la venda de discos com per les interpretacions en directe.
Per tant, la crítica que se’ls pugui fer a aquests intermediaris faruma no fa falta que l’especifiqui, s’explica per ella tota sola. Però és que la societat està plena d’intermediaris, i tots funcionen igual. Si la crítica només va cap a un tipus, no serveix de gaire, crec que és una crítica més d’interessos propis que no d’interès general. El botiguer també és un especulador, que paga el pagès una misèria i ven el producte més car.
El que vull dir amb açò és que el Partido Pirata segurament té molt bones intencions, però intentar sectorialitzar la qüestió i però voler-la fer entendre d’interès públic i polític és un poc exagerat. Perquè si aquests es presenten a unes eleccions també m’interessaria saber què pensen de l’educació pública, per exemple, perquè aquestes coses també es voten en el parlament. O dels contractes “fems”. O del fet nacional. Diuen que estan en contra del concepte de propietat intel·lectual però a favor dels drets d’autor. I el discurs que va d’una banda a un altra, va completament a la deriva, sense connexió vàlida. Tal vegada també haurien de tenir un poc de perspectiva històrica, i entendre quin paper juga la creació de les idees des del romanticisme ençà. La modernitat és molt complexa, i evidentment mai la podrem copsar en la seva totalitat, però l’anam coneixent, en la mesura que podem, per mitjà de la informació (de tot tipus). Però aquesta no és vàlida en ella mateixa, cal saber d’on ve i qui la manipula, i poc a poc també anam sabent de qui ens podem fiar i de qui no. I necessitam, per tant, cares i ulls. Per tant açò de la llibertat de la informació s’ha d’agafar bé amb peus de plom, no es pot banalitzar.
Un camp de batalla també d’aquesta gent és la reivindicació que el govern es faci càrrec de les noves tecnologies (essencialment internet) per a tothom. Perquè una societat no és prou lliure fins que no té la informació, és a dir: internet. Si creuen que tenir internet és un barem per assolir un índex d’independència per part de la societat, no em queda gaire clar.