És estiu i l’illa vessa (IX): en remull

A l’estiu —enguany, amb l’onada de calor, potser encara més—, cal evitar l’exposició directa a la radiació solar. Diu la saviesa popular, i més d’un metge, que la pell té memòria i que, cremar-se-la, a la llarga, pot tenir conseqüències negatives. Per açò, s’ha d’anar protegit a l’hora de romandre a l’aire lliure: dur capell, posar-se crema solar regularment, hidratar-se, evitar les hores centrals del dia… Una de les activitats potencialment amb més risc en aquest sentit és la visita als parcs aquàtics. Darrerament, tots els casos d’insolació que conec s’han produït en aquests espais tan singulars.

A Menorca, si no vaig errat de comptes, en tenim tres. Dos es troben al terme municipal de Ciutadella; el tercer, es situa a l’altre extrem de l’illa, concretament a Biniancolla, urbanització costanera de Sant Lluís. A mig camí hi situaríem els pioners tobogans de Son Bou i, fins i tot, el de Cala Galdana que, en comparació amb els altres, no arriben a assolir la categoria de parc aquàtic amb tots els ets i uts. Són llocs molt transitats pels turistes, però també per la població indígena, especialment assídua en començar la temporada: és habitual, per exemple, celebrar-hi els finals de curs escolar o la fi dels entrenaments dels clubs esportius. D’un temps ençà, també s’han convertit en un espai de celebració d’aniversaris.

Les instal·lacions que ens cauen més a prop de casa són les de la costa del llevant menorquí. Les tenim a quatre passes. Les van batejar amb un nom prou representatiu d’allò que s’hi ofereix —l’onomatopeic Splash— que, tot i defugir del costum d’emprar per a anomenar-les un repertori molt reduït de formes repetitives —que, tot s’ha de dir, freguen el mal gust onomàstic: Aquarock, Aqua Center, Western Water Park, Hidropark, Aqualand—, no evita de caure en la tendència de considerar que les coses, si es diuen en anglès, ni que sigui macarrònic, semblen millor del que són. En sociolingüística, d’açò, se’n diu autoodi.

L’Splash es troba en un lloc prou ben comunicat. Forma part de les instal·lacions d’un hotel, però es nodreix de clients d’altres procedències, que hi poden arribar fàcilment. En començar la temporada, per exemple, hi ofereixen un descompte als residents. Açò fa que, el mes de juny, les instal·lacions s’omplin de menorquins que, amb el carnet a la mà, paguen l’entrada a un preu reduït. Els adolescents, per exemple, solen anar-hi en colla, els caps de setmana. Per als pares, és molt pràctic: no els cal fer de taxista. Hi atura el bus de línia que enllaça Maó amb Punta Prima. Té una parada bé davant de l’entrada del parc. Tot són facilitats.

Hi fan un horari —de 10 a 18 hores— que segurament s’explica perquè equival a un únic torn dels vigilants i socorristes, a jornada completa. A l’estiu, òbviament, coincideix amb les hores de major radiació solar. Tot i que estar en remull la majoria del temps pugui propiciar la sensació que els rajos de l’astre rei no tenen tanta força, més d’un progenitor, que en sap els perills, no pot fer de menys que sermonejar els fills:

—Vine cap aquí, que t’he de posar crema solar.

—Una altra vegada? Si me n’has posat fa no-res.

—Ja, però amb l’aigua se’n va tot d’una, per molt que a l’envàs digui que és water resistant.

—Quin pal!

—El sol, que és molt puta.

—No diguis paraulotes, papi!

D’altra banda, demanar als infants que duguin la gorra posada és una tasca destinada al fracàs. Els molesta. S’entén. Allà, del que es tracta és de fer coa durant una bona estona a qualsevol dels tobogans —n’hi ha pocs, res de l’altre món, tots ells batejats de manera popular amb noms prou significatius: el kamikaze, el de tirabuixons, l’olla, el beicon—, tot esperant que els vigilants els permetin de tirar-s’hi. És el moment en què el sol pega més fort. El descens dura uns pocs segons. Tot seguit, en acabat, es tracta de tornar a fer coa, en un cicle que pot durar hores. El xibit, la gorra, no hi fa més que nosa, aquí. Com també en fa la hipotètica pausa per a posar-se crema solar: implica perdre el torn. S’evita tant com es pot. La insolació, mentrestant, va fent.

Les ombres, al parc aquàtic, són volgudament escasses. Qui en vol, les ha de pagar: al bar n’hi ha més que suficients. Es tracta de fer-hi alguna consumició. Pel que fa a la resta del recinte, un o dos ullastres —solitaris, raquítics, soferts— van molt cercats i no donen cobertura a tothom que roda per aquella zona o a la de les gandules. No hi ha més remei que romandre, estoicament, sota d’un sol que cau a plom. Podria ser pitjor, però: la gent que, esparracada damunt d’un flotador, es deixa endur pel corrent gairebé imperceptible de l’anomenat río lento esdevé el més semblant que es pot trobar, en versió humana, a una màquina de fer pollastres a l’ast. La pell, ja ho hem dit, té memòria.

El més sorprenent d’aquest parc aquàtic és que hi és i no hi és alhora. Pot semblar una aporia, açò que acab de dir. Ho sé. Però és així. Intentaré d’explicar-ho. És evident que qualsevol persona que hi vagi se’l trobarà. Avui mateix. Funcionant a les totes. Ple de gent, a vessar. Aquesta és una evidència física. Ara bé, des d’un punt de vista legal, no sembla que açò sigui així. Els terrenys on està ubicat l’Splash estan qualificats com a sòl rústic. Aquesta mena d’equipaments, en principi, només es poden construir en sol urbà. Es veu que, el 2014, se’n va declarar l’interès general, fet que en facilità la inauguració l’any següent. L’excusa emprada pels governants que ho feren possible va ser típica i tòpica: la mesura havia d’ajudar a la desestacionalització turística, una mena de panacea amb què es solucionaran tots els problemes econòmics de l’illa. Ara bé, que ningú no rigui. Aquesta va ser l’argumentació posada damunt la taula. Consta a les hemeroteques. Potser qualque polític visionari ja va entreveure que, amb el canvi climàtic, en un futur proper l’Splash funcionarà a les totes durant les vacances de Nadal i de Cap d’any. Si no va per aquí, no sé què punyetes van voler dir amb açò de desestacionalitzar.

En la manera en què es va tramitar el projecte, però, la competència hi va veure un possible tracte de favor per part de les administracions implicades en el procés —bàsicament el Consell Insular i l’ajuntament de Sant Lluís— i, per variar, la cosa va acabar als tribunals. Encara hi és. Fins ara, totes les sentències han confirmat les irregularitats denunciades. Es veu que hi manca per resoldre un darrer recurs de cassació. Si, finalment, la justícia manté el mateix criteri que fins ara, s’haurà d’enderrocar el parc aquàtic i restituir la zona. I, sobretot, indemnitzar el promotor, cosa que ens tocarà fer a tots els menorquins, per cert.

Aquest és un exemple més de com funciona l’urbanisme a l’illa. Va tot un poc d’aquella manera. És a dir, els promotors —l’interès particular— sol acabar passant per sobre del bé col·lectiu —l’interès general. Poden anar canviar les lleis que, d’una manera o d’una altra, sempre hi acaben apareixent escletxes —legals o no— que permeten de dur a terme més d’un despropòsit. Només cal veure, ara mateix, l’evolució de la reforma dels macrohotels de Son Bou, les obres de l’agroturisme de Torrevella, ambdues a Alaior, o les construccions projectades a les bodegues de Torralba, a Ciutadella. A vegades, pot arribar a semblar que, amb un bon equip d’advocats, amb polítics disposats a posar-ho fàcil i, sobretot, amb doblers, no costa gaire que Sant Pere canti.

No crec que la majoria dels usuaris que passen per les instal·lacions de l’Splash siguin conscients de trobar-se en un espai que hi és i no hi és alhora. El parc aquàtic funciona amb tota normalitat —guanya, fins i tot, premis— i, qui dies passa, anys empeny. Sempre hi tenen gent. Segurament, perquè ofereixen una fórmula senzilla però d’èxit assegurat: jocs d’aigua. Són atractius i lúdics. Combinen molt bé amb la calor de l’estiu. A la pràctica, ens trobam davant d’una variant d’un model prou conegut a Menorca que té l’epicentre en una infraestructura destinada, justament, a emmagatzemar l’aigua per a fer-ne un ús recreatiu: la piscina.

És un model d’èxit, és ver, però insostenible alhora. Els set-cents quilòmetres quadrats de Menorca es caracteritzen, entre d’altres aspectes geogràfics, per l’absència de rius o, també, de grans muntanyes amb neu i glaceres. Mai no hi podrem celebrar, en principi, uns jocs olímpics d’hivern. Mala sort! Per acabar-ho d’adobar, de cada vegada hi plou manco i pitjor. Les conseqüències d’aquesta realitat són evidents. Alguns ajuntaments han posat damunt de la taula, en els darrers mesos, la problemàtica de l’escassetat d’aigua. Tot i que de manera subtil, s’ha arribat a considerar la possibilitat d’establir-ne restriccions. Si hi afegim els nitrats que surten per l’aixeta, la sobreexplotació dels aqüífers, els recs intensius en algunes finques —el verd de segons quines tanques, en contrast amb l’ocre estival del camp menorquí, esdevé fins i tot pornogràfic— o l’ús poc curós que se’n fa a les marines illenques, de tot plegat resulta clarament que tenim un problema molt greu amb l’aigua.

En una illa en què, per a més inri, la mar és a tocar —és tan bo de fer, aquí, posar el cul en remull!— apostam, però, per les piscines. I ho feim amb força. De fet, a nivell estatal, no ens guanya ningú en aquest aspecte. Percentualment, n’hi ha una per cada deu habitants, és a dir, persones empadronades: gairebé deu mil piscines en total. La ràtio és impressionant! Encapçalam una classificació que ens hauria d’avergonyir. Ni a Mallorca, en què se n’han construït 5271 —17 cada setmana!— entre 2015 i 2021, el percentatge és tan alt. La mitjana espanyola, per cert, és d’una per cada 37 habitants, que Déu n’hi do. No deixa de ser un autèntic esperpent, tot plegat.

Si hi pensam bé, és a dir, si feim ús de la raó per a analitzar-ho, la cosa no s’aguanta de per cap banda. Com que esteim parlant del déu Turisme, però, es veu que tot plegat és una qüestió de veneració irracional. De fe cega en un monocultiu econòmic condemnat al fracàs. Per açò, seguim vivint per damunt de les nostres possibilitats. Rient i xalant, com si res no passés, als parcs aquàtics de l’illa; refrescant-nos a les piscines, sense ser conscients de la magnitud de la tragèdia —que es pot revertir, açò sí: només cal posar-s’hi de ver. A vam qui és el valent que comença a posar fil a l’agulla. Ens hi va el futur, per molt tòpica que pugui semblar aquesta afirmació.

Share Button