Potser els versos més coneguts del poeta menorquí Joan Francesc López Casasnovas —de quan encara signava amb el pseudònim Pere Xerxa— són aquells que diuen «Els qui hem nascut a la mar / tenim per pàtria un barca». Arran de la notícia terrible de la seva mort, no són poques les persones que els han recordat. Senyal que havien arrelat en la consciència popular, especialment la menorquina. La metàfora que els fonamenta té una llarga tradició literària. La identificació de l’illa amb una embarcació —ambdues es troben enmig de la mar—, ens mena, per exemple, a equiparar la navegació amb la vida, tal i com van fer poetes com Novalis o, en la nostra tradició, Carles Riba, per al qual, viure hauria de ser com una barca frèvola que «s’abandona a una aigua serena». També hi podríem afegir, a l’hora de veure com la literatura ha fixat aquesta imatge, els rius «que van a dar en la mar, / que es el morir» a què es refereix Jorge Manrique a les Coplas por la muerte de su padre.
No tothom, però, que ha nascut a la mar té ànima marinera. N’hi ha que, sense haver d’anar gaire enfora, són més del cor de la terra, per dir-ho a la manera d’Àngel Ruiz i Pablo. Jo mateix, malgrat tenir, per part de mare, un avi pescador de tèquina, sembla que, genèticament, se’m va imposar la part pagesa, de la mà dels avis paterns, que venien de per Ruma i el pla Verd, a Ferreries, tot i que no cal descartar-hi també la influència alaiorenca, és a dir, de Menorca endins, que és d’on venia, no sé si en part o del tot, l’àvia materna. Els pagesos, antigament, poques vegades anaven a la mar. Hi feien alguna bereneta, alguna pescada i, si no vaig errat, ja està. Potser açò explica per què, dins d’una barca, em puc sentir desubicat.
Açò no vol dir que no m’agradi la navegació lúdica. Ha de ser, però, en unes condicions molt determinades. Si l’embarcació, que ha de ser de dimensions modestes —un petit llaüt, un bot; un veleret, fins i tot—, està en moviment, tot va bé. Si som a coberta, no hi ha cap pega. De manera molt puntual, gràcies a la generositat d’algunes amistats, he pogut fer passejades en barca molt agradables. No hi he quedat mai a romandre. Ni tan sols no hi he fet mai la volta a l’illa. Dec ser dels pocs menorquins que no ho ha fet mai. Tampoc, ara que hi pens, no sé tocar la guitarra. Massa tares, veig, pel que fa a la meva menorquinitat.
En aquest context, fins i tot pot aparèixer la vena pescadora de l’avi i no em sap cap greu fer anar la fluixa. Ara bé, la cosa no sol passar d’aquí. Si es mou, encara; si s’atura la barca, ja hem begut oli: el mareig és imminent. L’única vegada que, amb un bon amic, vaig anar als serrans, amb volantí, li vaig amargar la pescada —i no vaig ser l’únic. No sé si feien bo o no, però prest ens va haver de tornar cap a terra, blancs com estàvem de la melopea que dúiem.
Tenc molt clar, idò, que no som mariner. Faig part d’aquells menorquins que no tenen cap mena de titulació al respecte. Només he menat, en solitari, una petita llanxa auxiliar, una vegada, per necessitat, i la maniobra d’aproximació al moll —a l’illa de l’Aire— va acabar amb l’únic tripulant de l’embarcació dins l’aigua freda del mes d’abril, després d’una estrebada inesperada a l’hora d’amarrar-la. Ningú no ho va veure, perquè fa temps d’açò que dic i perquè encara no era estiu, l’època en què la mar sembla el carrer Nou, de transitada que està. Ara, gent tant o més mal preparada que jo pel que fa a la navegació, pot llogar —i lloga— una embarcació i es dedica a solcar les aigües saturades del juliol i agost menorquí. De tant en tant —és un clàssic de les notícies del nostre benemèrit diari— hi ha incidències al respecte: quan no en bolca alguna, una altra s’incendia o se li espatlla el motor i ha de ser remolcada fins a port per alguna ànima caritativa. No és gens bo de fer menar una barca. Gens. I, així i tot, com que hi ha un euro a fer, se’n permet el lloguer a gent incapaç de diferenciar una proa d’una popa, que no sap maniobrar cap a estribord o cap a babord, que segurament ignora que un bot no té fre de mà.
M’agrada, de la mar, també, anar-hi a nedar. Enfora de la platja si pot ser, perquè me molesta l’arena. Som de fer calamullades a les roques, sobretot, però no només, a Alcalfar. Tot hi és molt més aclarit i pràctic. Ara bé, la pràctica de la natació, aquí i a qualsevol altre lloc, s’ha de fer amb tots els sentits activats. La convivència amb segons quines barques pot ser conflictiva. N’hi ha, sobretot llanxes de grans dimensions, que tenen el costum d’anar gas baix fins i tot a l’hora d’entrar dins les cales. De fet, si hi ha una zona d’amarraments, el trànsit marítim hi és constant. Els banyistes han d’anar molt vius, perquè les zones dels uns i dels altres no sempre estan prou ben delimitades. De tant en tant, l’aparició d’alguna moto d’aigua, un vehicle pensat únicament i exclusiva per a córrer, s’encarrega de fer la nedadeta més èpica encara. No només dels vehicles motoritzats deriven els perills per als banyistes. La proliferació de caiacs i, fins i tot, de pàdel surfs, fa que les làmines d’aigua estiguin saturades i que, a vegades, hom no sàpiga per on partir si vol fer alguna tirada llarga sense patir per la seva integritat física.
M’agrada nedar, com he dit. En canvi, no som de prendre el sol. Tenc poca capacitat de resistència a la calor directa i prest he de cercar l’ombra. Tampoc no hi sé llegir, a la vora de la mar. Necessit un altre ambient per a fer-ho. Ara bé, en el cas que m’agradés, no sé com podria conviure amb la presència, de cada vegada més generalitzada, dels altaveus portàtils. Vulguis o no vulguis, has d’escoltar el que hi sona. Allò que emeten aquests aparells del dimoni, normalment, no té res a veure amb el que a hom li agrada, sobretot si es considera melòman. Però és que, fins i tot en cas de tenir gustos compartits, no sembla de gaire bona educació imposar una determinada música —en direm així, en una accepció al més generosa possible de la paraula— a la gent que t’envolta, a tota pastilla.
A vegades, els molestos altaveus són dins de les embarcacions amarrades a prop de la costa, des d’on es senten perfectament. Són part de l’ambient lúdic que s’hi viu, perquè en algunes barques s’hi fan festes de dalt de tot, autèntiques farres en què corre l’alcohol —i, segurament, altres substàncies— a raig. No rall dels famosos party boats, que a Menorca no tenen gaire sortida, sinó d’embarcacions particulars de tota mida. A més de molestar la gent dels voltants, alguna d’aquestes barques es pot posar a navegar en qualsevol moment de la celebració. De fet, ho fan. Gent —també autòctons— que no s’aguanta dreta a coberta per mor del sabatot etílic que duu, es posa al timó per continuar la festa a una altra banda. A l’illa de l’Aire vaig viure, fa uns anys, el desembarcament dels passatges d’un petit veleret en què cap dels tripulants, en baixar a terra, no s’aguantava dret per culpa de la borratxera que duia. No sé com van arribar fins allà sense que el vaixell no acabés damunt de les roques. Més d’una vegada m’he fet la pregunta: a la mar, es fan controls d’alcoholèmia? L’experiència em fa pensar que no.
Hi podríem sumar, ja que en parlam, el fet que algunes d’aquestes embarcacions no tenen cap problema a l’hora de fondejar damunt de les praderies de posidònia. Per molt que estigui protegida, en no haver-hi prou recursos per a controlar on van a parar les àncores de tantes llanxes i iots, la prohibició esdevé, a la pràctica, paper banyat. Tampoc no es controla, per cert, la pesca furtiva. Gairebé no se’n fan inspeccions. Es veu que les administracions competents no disposen de prou personal per a dur-les a terme. O, pitjor, no hi ha interès a fer-ne. Més d’un restaurant patiria a l’hora d’oferir peces selectes als seus clients sense la presència del mercat negre. El negoci és el negoci. A vegades, capgirant els versos del mestre, sembla que nosaltres, nascuts a la mar, realment tenim per pàtria un naufragi.
Visits: 3