Aprofitant una anada a Maó, diumenge matí, vam fer-ne un primer intent, infructuós. En aquell moment, no érem conscients que ja havíem entrat en el període apoteòsic de la temporada: del quinze de juliol al quinze d’agost la maquinària turística va a les totes. Devia incidir, sense cap mena de dubte, en l’avortament de la maniobra. Durant els trenta dies centrals de l’estiu, posam l’illa al límit de la seva capacitat. Hi hem de sumar, enguany, l’onada de calor que estem patint. Que sigui l’estiu més fresquet dels que ens queden per viure hauria de ser un consol, però trob que no ajuda a fer-lo més passador. De la suma d’aquests factors, en resulta que la més mínima maniobra empresa pot acabar convertint-se en una heroïcitat. I, els herois, per variar, sempre són els altres.
Una d’aquestes tasques titàniques pot ser, per exemple, anar a fer una compra de darrera hora a un supermercat. En direm així, perquè conceptes com gran superfície o, fins i tot, centre comercial, no només sonen massa ambiciosos en un indret petit com Menorca, sinó que poden arribar a esdevenir ridículs si els comparam amb llocs no gaire llunyans com Mallorca o Barcelona. Hi ha algun negoci nostrat que n’és plenament conscient i s’ha batejat amb un botiga o botigueta fent part del nom comercial. Ara bé, també és cert que, si prenem la nostra illa com a referència, hi ha alguns comerços de dimensions considerables. Solen ser grans naus ubicades als polígons industrials —la paradoxa és fantàstica: indústria i serveis intercanviant-se els papers—, a les quals només s’hi pot accedir en cotxe. Tot, com es pot comprovar, molt sostenible, típic d’una Reserva de Biosfera.
És en un d’aquests espais on es va donar l’intent fallit de què parlàvem al primer paràgraf d’aquesta exposició. Era diumenge, com hem dit, a una hora prudent del matí —cap a les onze—, i a l’aparcament, prou espaiós, no hi quedava cap plaça buida. Cap ni una. Com que es tractava de fer-hi una petita compra, quatre foteses de darrera hora, vam decidir que no pagava la pena d’intentar-ho. Que pesaven molt més els inconvenients que no pas els avantatges.
Per açò, vam tornar-ho a intentar un parell de dies més tard. La llista de la compra, en aquest interval de temps, havia augmentat i ja hi apareixien alguns productes imprescindibles. Així i tot, seguia essent raonable. Poca cosa hi havia apuntat. Ara bé, tocava dur a terme la incursió sí o sí. Dimarts matí, a una hora prudent, com la de diumenge, l’aparcament presentava algunes places més disponibles. Ho comprovàrem abans d’accedir-hi, des de la rotonda que hi ha abans d’entrar a la gran explanada asfaltada on els vehicles s’esperen mentre els ocupants carreguen els carros de la compra.
Hi ha una norma no escrita que tothom — vulgui o no vulgui— aplica en aquests espais. És maquiavèl·lica, en el sentit que aquí es posa en pràctica allò tan sabut de la fi que justifica els mitjans. Res de donar, per exemple, prioritat als cotxes que venen per la dreta. En cas que hi hagi un espai buit, reglamentari o no, qualsevol maniobra es considera vàlida per tal d’ocupar-lo abans que ho faci un altre. Desapareixen, per tant, els sentits de la circulació i s’imposa la llei de la jungla: els senyals verticals i el que hi ha pintat a terra deixen de tenir cap mena d’efecte, no hi ha contra direcció —la distància més curta entre dos punt és, evidentment, la línia recta—, el clàxon, els gestos ostensibles de tota mena i els renecs, per citar alguns casos obvis, passen a ser, també, maniobres vàlides en aquesta lluita acarnissada per aconseguir uns metres quadrats on deixar l’automòbil. Cal saber-ho. I atenir-se a les conseqüències, és a dir, jugar-hi, si hom vol reeixir en l’escomesa.
En haver aparcat —més prest o més tard tot acaba arribant—, un exercici sociològic interessant és el de contemplar els cotxes que fan companyia al nostre. Els vehicles de lloguer conviuen amb els que no ho són. Les matrícules espanyoles s’intercalen amb les franceses, les italianes, les andorranes i, fins i tot, amb qualcuna de britànica. Es mesclen, d’entre els que són particulars, tot i que és mal de veure, els dels autòctons i els dels visitants. També n’és variada la gamma qualitativa: des dels luxosos —amb un límit: difícilment hi veurem esportius i descapotables de les marques més mítiques— fins als petits utilitaris. O l’antiguitat, perquè hi trobam des dels més nous als literalment atrotinats, és a dir, vehicles que es troben a la frontera entre el que és vell i el que pot esdevenir antic, autèntiques carraques que posen a prova les ITV més exigents. Sigui com sigui, davant de tanta varietat, hom té la percepció que, en un indret com aquest, desapareixen les diferències socials: tothom disposa del mateix número de metres quadrats per a estacionar, al marge de qualsevol altre factor. No hi ha classes, una única categoria els agombola: la dels consumidors.
Aquest anivellament, tot i açò, genera, per poc habitual, alguns conflictes. En no estar avesats a la convivència, i pel fet que hi ha gent que és molt conscient de l’estatus que maneja, ens trobam espais de fricció dins del supermercat. Així, els compradors que provenen de la zona alta de Barcelona o, també, del barri de Salamanca o d’altres zones privilegiades de Madrid, per posar-ne un parell d’exemples dels més factibles, han de deixar ben clar qui són en relació a altres compradors de procedències més mundanes. No hi inclourem, aquí, el personal que treballa al supermercat, perquè les diferències encara podrien ser més evidents. En no poder exhibir elements tan obvis com la minyona, que han deixat al xalet cuidant la canalla, o el iot, per una qüestió evident, aquestes classes privilegiades es reafirmen en ser qui són a base d’altres aspectes, potser més subtils, com la manera de vestir i, sobretot, de parlar i gesticular.
No hi entrarem a fons, però només cal visitar els espais on calen les interaccions interpersonals, bàsicament amb els treballadors, per a comprovar-ho. La secció de fruita i verdura, la carnisseria, la peixateria o, si n’hi ha, el forn de pa, són indrets privilegiats per als amants dels experiments sociològics. A vegades, però, no cal esperar a arribar-hi, perquè en qualsevol passadís, una conversa amb el mòbil pot satisfer totes les expectatives al respecte: que si la piscina per amunt, que si la caldereta de llagosta per avall, que si conec un lloc per anar a banyar-se que ni els menorquins no saben on para…
Els supermercats, molts d’ells, com que saben que una part important de la seva clientela està formada pel turisme selecte, els dediquen alguns espais específics, com poden ser les seccions de delicatessen o, directament, de souvenirs. Ara, veure alguns dels productes que s’hi poden trobar —el formatge, la sobrassada o les ensaïmades més industrials, és a dir, més flaques; el gin, açò sí, sempre és el de la gairebé única marca que hi ha a l’illa—, podria ser un exercici més que recomanable demanar-se si, a l’inrevés, els productes de fora de l’illa —formatges francesos, patés, llaunes d’anxoves…—, que passen per ser de gamma superior, ho són realment. Fa més la sensació de ser, tot plegat, l’enèsima versió de qui vol i dol.
Tornem, però, a allò que realment ens interessa. Una compra de darrera hora és, en aparença, bona d’aclarir. Tot és on ha de ser. I, malgrat les cues, els carros abandonats al mig dels passadissos, els embalums que manegen, en un anar i venir constant, els reposadors, a pesar de les corregudes per aconseguir aquell producte del qual només en queda un exemplar o per agafar les millors peces de fruita, d’haver de demanar a algun encarregat on són els cubilets de llevat, d’haver-se de decantar perquè qualcú troba que no pot esperar més a agafar un bòtil d’oli, per molt que hom hi sigui primer i estigui fent regles de tres per calcular fins a quin punt l’increment de preus és deguda a la reduflació, a la inflació, a l’ambició desmesurada del fabricant o a tot alhora, finalment, en un temps relativament ràpid, hem trobat tot allò que cercàvem. És el moment de dirigir-se a la caixa.
No deixa de ser curiós que, a l’estiu, pugui arribar a haver-n’hi unes quantes d’obertes alhora i que no siguin suficients per a evitar coes que, fins i tot, poden arribar a col·lapsar alguns dels passadissos propers. És l’hora de prendre una d’aquelles decisions que, sempre, acaben essent equivocades: a quina d’elles cal afegir-se. Per molt que calculem quina farà més via, no l’encertarem mai. És una evidència. Ens posarem a una filera que, pel motiu que sigui, avançarà més a poc a poc que les altres. En ser-ne plenament conscients, a més, ja serà tard per al canvi. No surt a compte tornar a començar. Cal resignació i paciència.
Un altre dels pocs avantatges que té haver fet una compra petita és que passar per caixa és bo d’aclarir. Quan hem carregat massa, la velocitat amb què els productes passen pel lector de codis —frenètica, inhumana, infernal— fa impossible col·locar les coses tal i com s’havien planificat: ni els productes de nevera van junts, ni hi van els de neteja, ni cap de les altres agrupacions mentals i estratègiques elaborades al llarg del recorregut pel supermercat s’acompleixen. És literalment impossible fer-ho. Per açò, aquest dimarts, en què tot allò que ha passat per caixa cap perfectament dins d’una bossa de roba, estalviar-se una frustració, tot i que no compensi la resta d’esforços que l’aventura ha significat, atenua la sensació amb què sortim del local.
Ara bé, la bufetada que ens venta la calor exterior just deixam enrere la fresqueta condicionada de l’aire i, tot seguit, la sensació de pizza acabada de posar al forn que hom sent en entrar al cotxe, que ha romàs tota l’estona «orfe de llum sota d’un sol que crema», fa que tot allò mínimament positiu que s’hagi experiment en aquesta compra de darrera hora se’n vagi a filar ràpidament. No val la pena.
Visits: 0