Fa un parell d’anys, enmig de la pandèmia, va néixer la idea de compilar una sèrie de relats de caire festiu publicats en aquest blog (i fer-ne un llibre). Abans que es convertissin en el volum Dies assenyalats, els textos van tenir una sèrie de lectors que van valorar la viabilitat del projecte. Un d’ells, Joan Francesc López Casasnovas, va concloure la seva revisió amb una pregunta molt adient, la resposta de la qual, encara ara, em té capficat perquè no només afecta aquell recull sinó, sobretot, molt del que escric en aquest espai virtual: «en capirà tota la dimensió un lector no avesat en l’hermenèutica “menorquina”?»
Hi tenc tendència —anava a dir-ne temptació. Solc tractar temes que poden tenir, en aparença, la condició de ser específicament menorquins. Amb tot el risc que suposa fer-ho, perquè les fronteres entre allò que és local i el localisme a vegades són poc clares i la darrera cosa que voldria fer és caure en el xovinisme que deriva del segon element. En aquest sentit, he de dir que, des del moment que escric en català, concep el meu públic potencial més enllà de l’illa, de Salses a Guardamar i de Fraga as Castell, passant per l’Alguer, que diria aquell, tot matisant les paraules d’aquell altre. De fet, sé que alguns dels lectors del blog no són menorquins, la qual cosa em confirma que, a vegades, allò que dic els pot atènyer.
Actualment, al món passen prou coses —algunes d’elles de gran transcendència. Hi ha material per a donar i vendre, per a escriure-hi i, per tant, per a reflexionar-hi. Per exemple i per desgràcia, les guerres (ara potser la d’Ucraïna eclipsa la resta, que hi són: qui se’n recorda, per citar-ne una a l’atzar, de la de Síria?). Els conflictes armats són part de la quotidianitat humana. I, tot relacionant-s’hi, trobam la geopolítica mundial. Tot açò hi és i m’interessa, però no m’estira prou com per atrevir-me a compartir les meves reflexions amb els potencials lectors del blog. Ja hi ha gent molt més competent que en parla. D’altres aspectes que tenen una repercussió global, sí que m’apel·len i puc acabar tractant-los, però des d’un enfocament menorquí, sobretot aquells que tenen una relació directa amb el medi ambient: la crisi energètica en seria, tal vegada, el cas més evident.
Podria centrar-me en temes que es circumscriuen a un àmbit més proper, justament aquell que coincideix amb els territoris en què la llengua i la cultura són compartides. Ara bé, se’m fa difícil pensar globalment en clau de Països Catalans, per molt que hi hagi més d’una problemàtica que és compartida i que, allò que passa a Tavernes de la Valldigna, a Perpinyà o a Cerdanyola del Vallès em concerneix. Aquí, potser, és posa en evidència la poca comunicació i intercomprensió que hi ha entre els territoris que en formam part. Gràcies als mitjans de comunicació, podem tenir una certa informació d’allò que passa al Principat —o, com a mínim, a Barcelona, perquè, de centralisme, com sempre, n’hi ha per tot—, especialment pel que fa a la política de partits: el Procés ens ha tingut ben entretinguts els darrers anys. Ara bé, el País Valencià, a Menorca, segueix essent un gran desconegut quan, per dinàmiques i context sociocultural, potser hi tenim més punts de contacte que amb Catalunya. De la Catalunya del Nord, val més no dir-ne res. La distància —mental— que hi mantenen els menorquins és enorme, malgrat els moltíssims lligams que tenim amb el nord de la serra de l’Albera.
Sigui com sigui, a la pràctica, a l’hora de reflexionar sobre el món que m’envolta, fer-ho a partir de la realitat més propera, la menorquina, s’acaba imposant. Hi deu ajudar, en part, que els humans ens deixam endur moltes vegades per impulsos i, a l’illa, sobretot la lectura de la premsa —aquesta sí, localista i no local— ho posa fàcil. He de confessar que intent mantenir-me’n al marge, però és massa fàcil accedir-hi i, ja sigui a la feina o a casa (via web), és mal de fer passar un dia sense fullejar el diari «de tots els menorquins». Des del moment que la caverna ideològica hi té barra lliure, hi ha més d’una ocasió en què sorgeixen les ganes de rebatre el seguit d’animalades que s’hi deixen anar. Quan no es blanqueja el feixisme i la ultradreta, es defensa una determinada manera de celebrar les festes de Sant Joan tradicionalista —que no tradicional—, per donar pas a col·laboradors amb discursos que demostren que el patriarcat, el masclisme, el militarisme, el patriotisme…, estan arrelats en una part de la població que, almenys, voldria creure que no és majoritària, per molt que ho sigui la seva presència als mitjans.
Per molt que intent combinar-ho, que procur no sempre centrar-me en Menorca, és difícil defugir l’illa, amb el risc que suposa que una part dels lectors potencials del blog es perdin o, directament, no els interessi l’hermenèutica menorquina. Com pot ser, aquesta tendència? Hi ha una lògica que l’expliqui? Repassant alguns papers amb què vaig preparar una ponència sobre Pau Faner i els cinquanta anys de la publicació dels Contes menorquins, unes reflexions de Julio Peñate, professor de la Universitat de Friburg, a Suïssa, em van semblar força interessants. Tot i que es refereix a l’àmbit literari, crec que es poden traslladar tranquil·lament al tema que estic tractant.
D’acord amb aquest professor, especialista en la narrativa faneriana, dos factors condicionen l’espai illenc. D’una banda, la peculiaritat de ser un món en miniatura, aïllat de la resta i, de l’altra, el fet de presentar una imatge múltiple i oposada. L’illa és un lloc petit, però alhora molt complex, enllà fins i tot de les coordenades establertes per la lògica. També, per tant, és un lloc amb els seus clarobscurs. Per dir-ho amb unes altres paraules, l’illa no és un lloc perfecte. De tot plegat, en resulta una visió conflictiva de l’espai, la qual cosa, d’altra banda, facilita la història i la narració si ets, per exemple, un autor com Pau Faner. Sense conflicte, no n’hi hauria.
És a dir, pel fet que Menorca no deixa de ser un espai totalment limitat, en què els habitants tenen una consciència i una vivència del límit molt concreta: viure en un territori que comença i acaba ha d’incidir damunt qui hi viu. M’agradaria creure que açò explica aquesta necessitat de centrar-m’hi i el fet que, alhora, no sigui una tendència que es contradigui amb una visió que va més enllà. A la pràctica, pensar en allò local, aquí, és una manera efectiva de fer-ho, també, globalment. A petita escala, que és la que podem assumir fàcilment. Així, els lectors no menorquins haurien de poder extrapolar allò que passa en aquest petit tros de món, rodejat d’aigua pels quatre costats, a la seva realitat més propera.
NOTA: tot aquest rallar boig, per cert, no és més que una excusa per avançar-vos que tenc la intenció de dedicar els caps de setmana d’aquest estiu a escriure una sèrie de cròniques al voltant de la canícula menorquina. «És estiu i l’illa vessa», diu Guillem Alfocea en un poema que he triat com a títol agombolador de la sèrie. Intentant fer un exercici semblant al que Sebastià Alzamora ens regala cada setmana a l’Ara Balears des de la secció «Hàbitats naturals», voldria compartir amb els lectors l’experiència de circular per carreteres plenes de cotxes, assistir a tota mena de concerts i a altres esdeveniments culturals (entès en sentit ampli, l’adjectiu), visitar les festes de poble, anar a dinar o a sopar a restaurants, o passar una estona a la platja, entre d’altres activitats que, els mesos de juliol o agost, solen esdevenir autèntiques odissees per als indígenes. De mestre, només n’hi ha un: l’escriptor llucmajorer. Ara bé: de la millor manera que pugui, assajaré de fer periodisme en els propers xalandrots. Centrant-me en el meu món tan gran, idò.
Visits: 0